Més enllà dels netsukes

Què és La llebre amb ulls d'ambre? És un dubte que també es planteja l'autor, Edmund de Wall: "Ja no sé si aquest llibre és sobre la meva família, sobre la memòria, sobre mi mateix, o si continua sent un llibre sobre aquests petits objectes japonesos (els netsukes)". És tot això i molt més. És la història de l'antisemitisme a Europa, un recorregut per l'alta burgesia del segle XIX i XX, una passejada que recorre  l'art del nostre temps, un cop d'ull als costums de la societat...

Tot comença amb una herència rebuda del seu oncle avi, Ignace Ephrussi de 264 netsukes. Els netsukes són petites figures tallades d'ivori, fusta, laca o nacre, definits per un col·leccionista com "molts rics, mols simples, molt tàctils". I és que el tacte hi juga un paper important perquè com deia Edmon de Gouncourt "l'home que toca un objecte amb dits indiferents  (...) és un home que no té passió per l'art". Aquestsa "preciosa bijuteria lil·liputenca" va començar a interessar Charles Ephrussi, un cop instal·lat a París des de la seva Odessa natal. Els Ephrussi -els reis del blat- eren una de les grans fortunes jueves d'Europa juntament amb els Rothschild. El París del 1870 estava pres per una febre de "japonesisme", Goncourt, Proust, Zola, l'impressionisme n'anaven plens d'aquesta dèria de la qual no n'era aliè Charles, un mecenes i coneixedor del món artístic (arribarà a ser el director de La Gazette, una influent revista artística).

Aquesta estreta relació amb el món artístic no li estalviarà els prejudicis antisemites. El llibre indica com Renoir n'era d'antisemita. Perquè l'antisemitisme era molt important fins i tot abans de l'afer Dreyfus que convulsionaria la vida francesa durant 12 anys. Per exemple, el 1880 un reputat antisemita, Édouard Drumont publica La Frances juive i se'n venen 100.000 exemplars i fins al 1914 n'havien sortit 200 edicions. 

Charles Ephrussi que és el personatge que inspira el Charles Swann de A la recerca del temps perdut regalarà la seva col·lecció de netsukes al seu cosí Viktor de Viena quan aquest es va casar. 

L'antisemitisme austríac és diferent del francès.. És més virulent i troba a la Universitat el seu focus principal a través de les fraternitats universitàries i i les kravalle, les batusses entre antisemites i jueus i socialistes. Els Ephrussi són també principalíssims protagonistes de la vida vienesa. Tant és així que el fill d'en Viktor, Ignace, apareix a La marxa Radetzky d'en Joseph Roth. 

I és a Viena on les coses es precipitaran,per als Ephrussi fins al punt que que Alfred Rosenberg, un dels ideòlegs del nazisme, instal·larà els seus despatxos al Palau vienès del Ephrussi. Tot és requisat, expoliat, robat però Anna, una dona de confiança del servei dels Ephrussi, aconsegueix fer-se amb els netsukes i el 1945 els lliurarà a Elisabeth, una de les filles d'en Viktor.L'Elisabeth, ara instal·lada  a Anglaterra, lliurarà la col·lecció a l'Iggie el seu germà. l'Ignace,  que acabada la guerra s'anirà a viure al Japó: i a la seva vegada, aquest deixarà en herència la col·lecció a l'autor del llibre que viu a Anglaterra...

Un periple, el de la col·lecció, que explica en part la tortuosa peripècia de l'Europa contemporània. I que també ens serveix per interrogar-nos sobre què significa ser d'un lloc: "En Charles va morir a París sense deixar de ser rus. En Vicktor va tenir mala sort i va ser un rus a Viena durant cinquanta anys, després austríac, després ciutadà del Reich i després apàtrida.L'Elisabeth va conservar la ciutadania holandesa durant els cinquanta anys que va viure a Anglaterra. I l'Iggie va ser primer austríac, després nord-americà i, al final, un austríac que vivia al Japó".

Viure amb l'ai al cor 

Poc després d'acabada la guerra,Françoise Frenkel va escriure Rien ou poser sa tete. Però, qui era Frenkel? Una jueva d'origen polonès que va decidir posar una llibreria dedicada al llibre francès al Berlín d'entreguerres. El pròleg de Patrick Modano ens explica com aquest llibre va reaparèixer de l'oblit gràcies a que algú el va comprar en una llibreria de vell a Niça i va convéncer Éditions Gallimard per tal que l'edités el 2010. 

Desplaçada a París el 1939 quan la situació es fa irrespirable a la capital alemanya,ben aviat també va viure l'antisemitisme a França on patí la connivència amb el feixisme d'un gruix gens negligible de francesos. Però també la solidaritat i la compassió de francesos que tingueren la capacitat de plantar cara l'oprobi. i a qui dedicà aquest llibre."Dedico aquest llibre als homes de bona voluntat que, generosament, amb una valentia inesgotable, varen oposar la voluntat a la violència". 

Wilfried Wills, un com nosaltres?

Wilfried Wills és un polícia que mira de sobreviure enmig de l'ocupació nazi de Flandes. Atemorit per la possibilitat de ser deportat o els treballs forçats. Instal·lat en l'ambigüitat moral, fa la viu-viu. Obeix i calla. La seva ànima de poeta el té immers en uns remordiments que el corroen. Però ja se sap, "primum vivere"...Es tracta de passar desapercebut, de no significar-se i en això Voluntat, la novel·la de Jeroen Olyslaegers és una novel·la que parla de temes que tots podem comprendre perfectament perquè "la hipocresia adopta una forma diferent a cada país, va acompanyada d'una negligència culpable concreta, arrossega una ambigüitat pròpia de cada llengua materna. I després (...) cadascú calla a la seva manera particular". 

No tothom té ànima d'heroi i resulta més senzill tapar-se amb un llençol: "L'últim llençol amb què es cobreix la gent és el cilici de la seva pròpia fragilitat, del victimisme (...) amb l'esperança que quan es despertin tot hagi passat". 

Olyslaegers no parla d'oïdes, el seu avi era un nacionalista flamenc que va col·laborar amb els nazis. No se'n va penedir mai. Un llibre que gira el sentit de la culpa i el perdó. I enmig l'antisemitisme d'un país on els jueus n'eren ben presents.

Actuar

El ministre de l'Interior francès, Manuel Valls, acaba d'enviar un comunicat a tots els prefectes de la República per tal que avaluïn la possibilitat de prohibir els espectacles de l'humorista Dieudonné. I no només això. François Hollande ha demanat suport per perseguir els actes de caràcter antisemita. I l'ha obtingut immediatament del principal partit de l'oposició, la dretana UMP.

El còmic Dieudonné M'bala M'bala -fill de camerunès i bretona- és tot un fenomen a França. Tot i que ell s'autoqualifica d'antisistema, què hem de pensar d'una persona que ha estat condemnat set vegades per difamació, injúries i incitació a l'odi racial, d'una persona que escull Jean-Marie Le Pen com a padrí del seu quart fill, d'una persona que s'ha inventat un gest, la quenelle, obscè i antisemita? (vegeu aquest web on apareixen multitud de persones, entre elles Alain Soral, un ideòleg de l'extrema dreta, fent-lo davant de llocs emblemàtics per als jueus http://k00ls.overblog.com/2013/12/pour-ceux-qui-pr%C3%A9tendent-que-la-quenelle-n-est-pas-un-geste-antis%C3%A9mite.html ).

Aquesta permissivitat amb Dieudonné  afavoreix la banalització del nazisme i dels seus crims. Justament aquests dies la Filmoteca del nostre país inaugurarà un cicle sobre cinema i propaganda nazi. Explica el periodista que ens ho fa saber, com de difícil és que aquestes pel·lícules es puguin projectar. El govern alemany exigeix unes condicions especials i que siguin presentades per especialistes en un context adequat.. 

Dieudonné, no enganya a ningú. Algú que afirma que la Shoah és "pornografia de la memòria", algú que el 2009 forma part de la "candidatura antisionista" -l'antisionisme, l'últim refugi de l'antisemitisme- és, com afirma l'editorialista de  Libération, un "antisemita emmalaltit dins un deliri paranoic". La República ha d'aturar-lo.

                                          

Pieronek

La vigília del dia internacional en Memòria de les víctimes de la Shoah (que es commemora el 27 de gener, el dia que l'exèrcit soviètic va alliberar Auschwitz), el bisbe de Cracòvia, població propera a aquest camp, Tadeusz Pieronek, ha fet unes declaracions al portal tradicionalista catòlic Pontifex.Roma.it on, entre d'altres coses, afirma que la Shoah és una apropiació jueva amb finalitats propagandístiques afavorida gràcies a la premsa "perquè -els jueus- tenen poderosos mitjans financers, un enorme poder i el suport dels Estats Units. Això afavoreix -segons el bisbe- una certa arrogància que trobo insuportable".

Insuportable. Insuportable és el tuf antisemita d'aquestes declaracions. Tan insuportable que aquestes han desaparegut del portal poques hores després de ser-hi penjades.

L'església catòlica hauria de reconèixer la seva part de culpa en l'holocaust.

A la pel·lícula de Claude Lanzmann, Shoah, l'historiador americà d'origen austríac, Raul Hilberg explica com els nazis no varen introduir res de nou en la persecució dels jueus si exceptuem la "Solució Final"; una llarguíssima tradició catòlica els precedia. En els últims temps, tant durant el pontificat de Wojtyla com en el de Benet XVI, semblava que s'havien produït símptomes esperançadors en aquest sentit de mirar de donar un nou horitzó a les relacions entre l'Església catòlica i els jueus. Però tot indica que l'antisemitisme polonès, tan arrelat, és immune a qualsevol correcció.

Les declaracions del bisbe de Cracòvia coincidien amb l'advertiment de l'Agència Jueva en el sentit que el 2009 ha estat l'any amb més accions antisemites des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Catalunya no és aliena a aquesta situació, ans al contrari. La judeofòbia no només és patrimoni d'una certa dreta; l'esquerra, certa esquerra, la més doctrinària, també en va plena.