Viure amb l'ai al cor 

Poc després d'acabada la guerra,Françoise Frenkel va escriure Rien ou poser sa tete. Però, qui era Frenkel? Una jueva d'origen polonès que va decidir posar una llibreria dedicada al llibre francès al Berlín d'entreguerres. El pròleg de Patrick Modano ens explica com aquest llibre va reaparèixer de l'oblit gràcies a que algú el va comprar en una llibreria de vell a Niça i va convéncer Éditions Gallimard per tal que l'edités el 2010. 

Desplaçada a París el 1939 quan la situació es fa irrespirable a la capital alemanya,ben aviat també va viure l'antisemitisme a França on patí la connivència amb el feixisme d'un gruix gens negligible de francesos. Però també la solidaritat i la compassió de francesos que tingueren la capacitat de plantar cara l'oprobi. i a qui dedicà aquest llibre."Dedico aquest llibre als homes de bona voluntat que, generosament, amb una valentia inesgotable, varen oposar la voluntat a la violència". 

La revolució francesa

Éric Vuillard ens va enlluernar amb L'ordre del dia. I aquest 14 de juliol, digue-m'ho clarament, no li ha sortit tan rodó. A priori el tema s'ho val, la presa de la Bastilla, la revolució francesa, l'entrada del poble a la història...

I ho fa amb uns recursos semblants als que ja va fer servir a la seva exitosa novel·la anterior. Recollint informació, documentant-se... Amb una clara intenció, la d'explicar-nos, com diu el novel·lista, la història dels homes que desapareixen tal com van aparèixer a la Història, com a simples siluetes. Perquè la revolució la van fer els obrers, els botiguers, la gent de mal viure, les dones, la menudalla moguts per un convenciment que recorre la història, que tots naixem lliures i iguals. 

Certament abans havia aparegut una nova ideologia, el lliurepensament, l'enciclopedisme...Però la revolució la feren els 30.000 francesos que feren seva Paris i, finalment, prengueren la Bastilla. No la feren ni D'Alembert, ni Voltaire ni Diderot...ni Mirabeau...

Llegint Vuillard, a vegades se't fa present els Moments estel·lars de la història per allò de la voluntat d'explicar-nos la història amb recursos narratius. 

L'autor, a més de treure de l'oblit el gran protagonista de la revolució, el poble. posar de relleu el paper de París perquè "la ciutat és el mtijà que l'home ha trobat per fugir del projecte de Déu". París, "més viva que la foguera, més sorollosa que totes les trompetes", és una de les ciutats més immenses del món i serà l'escenari de l'aixecament de la multitud, d'una revolta radicalment popular i emancipadora. 

Diu Bernard Pivot que és "una novel·la fulgurant. Una lliçó de literatura i de moral política", És possible però és una narració sense ritme, amb llarguíssimes enumeracions d'aquella part de la humanitat que la història no registra. Un propòsit lloable, una plasmació literària no del tot reeixida. 

Negrín reivindicat

Quan llegeixo algun llibre sobre la República i la guerra civil sempre acabo amb una sensació que oscil·la entre la pena (per la incapacitat política dels republicans) i la ràbia (per la constatació que aquesta incapacitat ens abocà a un Dictadura implacable i sanguinària). 

El llibre d'Enrique Maradiellos (Oviedo, 1961) és, alhora, una biografia del qui fou president del Govern de la República i una reivindicació del qui, com s'assenyala a la portada del llibre fou "la figura més difamada de l'Espanya del segle XX".

Juan Negrín (Las Palmes de Gran Canària, 1892-París, 1956) fou un eminent metge fisiòleg  que es forma a Alemanya i creà una autèntica escola que tingué com un dels seus deixebles el Premi Nobel Severo Ochoa.  Ocupà la càtedra de Fisiologia a la Universitat de Madrid i tot i la seva proximitat als republicans federals canaris no manifestà una especial vocació política que es desvetllà amb el cop d'Estat de Primo de Rivera i que significaria el seu ingrés al PSOE el 1929,Una incorporació que no passà desapercebuda perquè era la primera incorporació al socialisme d'un científic important. Durant la legislatura 1931-1933 fou un disciplinat diputat socialista i es vincula a la fracció centrista del socialisme espanyol que capitanejava Indalecio Prieto. Amb l'esclat de la guerra civil, seria ministre d'Hisenda amb el gabinet de Largo Caballero. El llibre analitza totes les penalitats a les quals va fer front  com a ministre. Sobre el famós "or de Moscú", el mateix Negrín és prou clar "la idea de situar fondos en Rusia fue mía, exclusivamente mía y no hubo presión, requerimiento, sugestión o indicación par parte de nadie ni mucho menos de los rusos". Queda clar doncs que Negrín ni era un criptocomunista com s'encarregaria de difondre el règim franquista i els seus enemics dins el bàndol republicà. També queda clar que el famós "or de Moscú" no fou lliurar perquè sí a Moscú. Obeïa a una necessitat: salvaguardar l'or republicà davant la política de no intervenció que esvaïa altres destinacions possibles. La crisi del gabinet Largo Caballero possibilitarà el seu accés a la presidència al consell de ministres. Maradiellos va assenyalant-nos com paulatinament l'actitud de Negrín serà més i més contrària a les pretensions dels comunistes. Un fet que el commogué  molt fou l'assassinat d'Andreu Nin. 

Negín, com el president de la República, Manuel Azaña no arribarà mai a entendre i a empatitzar amb Catalunya. Les coses encara es complicarien més amb el trasllat del govern de la República. Abans d'això li diria a Azaña "Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero (...) Y si eas gente va a descuartizar a España, prefiero a Franco". Ja a Barcelona diria "No estoy haciendo laguerra contra Franco paraque nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. (...) No hay más que una nación: !España!". El llibre també ens parla dels diversos atemptats que va rebre Negrín.

Perduda la guerra, els seus adversaris (encapçalats pel qui fou el seu mentor polític, Prieto) continuaren presentant-lo com un dels responsables de l'allargament de la guerra i del cost en vides humanes qua això suposà. Un altre motiu de brega foren els fons destinats a l'ajut als exiliats, una guerra sorda entre la SERE i la JARE. La cosa acabà fent-lo, de facto, plegar com a president del consell de ministres. i amb una paulatina retirada de la vida política a l'exili que transcorregué entre San Francisco, Nova York i Ciutat de Mèxic deguda, per les seves cada vegada més freqüents crisis de salut. 

La polèmica acompanya Negrín en la vida i en la mort. Fa relativament poc que fou "rehabilitat" pel seu partit del PSOE. Azaña i ell foren, des del meu punt de vista, uns dels més preparats per tirar endavant les reforme que España. Però no fou possible. Ni la pau ni la República.

Persecució

Ens deixem endur per les intuïcions o els prejudicis. És així i no hi podem fer res. Jo, per exemple no acostumo a llegir la narrativa catalana d'ara mateix perquè em crida més l'atenció llegir altres coses. O, potser, perquè he tingut alguna experiència poc recomanable i més val curar-se en salut...

També sóc voluble i fàcilment influenciable. Per això vaig canviar el meu criteri i vaig triar el llibre de Toni Sala. Moltes persones d'aquelles que tenen criteri l'assenyalaven com un dels llibres de la temporada. I crec que no anaven errats. 

I és que un llibre el primer paràgraf del qual és "Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona" necessàriament promet. Persecució és un llibre que gira al voltant de la culpa i si és possible la redempció. 

A partir dels protagonistes, l'Albert Jordi, un llibreter culte que assassina la seva dona, els motius del crim mai ens són explicats, l'Èlia, una propietària d'una agència immobiliària que conviu amb ell, dos companys presidiaris, l'Andrés i Mercury i la Teresa,la recepcionista d'un petit hotel a tocar de l'aeroport de Girona, passa la narració la trama final de la qual és resistir o sucumbir a la temptació del mal. 

Persecució és, també, allò que s'ha convingut a dir "literatura reflexiva": "No desapareix només el futur, amb la mort, també desapareix el passat", "La persona més covarda lluita amb valor contra la seva covardia", "El món estava ple de ferides, només l'havies de veure des del cel, corcat pels humans com una infecció progressiva. Els satèl·lits captaven el tunmoret blau de la galàxia, i al final, què demanava tothom? Que te l'escoltessis una mica", "n estava tan de cap per aval que m'hauria agradat poder girar de tant en tant entre els núvols com els pilots que saben escriure al cel", "L'amor era girar  el temps al revés,com quan poses una cançó i t'oblides de tot  i entres en un altre temps". 

Hi ha una altra cosa que també m'ha cridat l'atenció, la novel·la transcorre els dies de l'atemptat gihadista de Barcelona i enmig del "temps del procés", Crec que és la primera novel·la que en parla, encara que sigui d'esquitllentes.

Repensar la històra de l'Estat nació

On rau la importància d'El pensament nacional a Europa. Una història cultural? El llibre de Joep Leerssen (Leiden, 1955) explica que els historiadors "no hauríem de repetir narracions sinó estudiar la història: hauríem d'estudiar les reivindicacions historicistes de manera crítica, abans d'acceptar-les com la base de la nostra recerca". I això és el que proposa aquest llibre, traçar la història de l'estat nació modern. I fer-ho amb una nova mirada. 

Pel seu abast cronòlogic, per la seva visió que abasta des de l'antropologia, a la cultura, per les subtils anàlisis d'història comparada aquesta obra ha merescut un ampli reconeixement. Un reconeixement que també es dóna a l'hora d'editar-lo. Tres editorials valencianes s'han posat d'acord per fer possible aquesta traducció a la nostra llengua: Editorial Afers, que ha assumit el pes de l'edició i l'ha encabit a la col·lecció "El món de les nacions", les Publicacions de la Universitat de València i l'Institut Alfons el Magnànim. 

El llibre comença fent un cop d'ull a l'època medieval, per analitzar, després, més detingudament la Il·lustració, òbviament la Revolució francesa, el romanticisme polític,el pensament alemany sobre la nació.

S'hi descobreixen dades que fan de pensar. el 1861 només el 2,5 % de la població total d'Itàlia parlava itàlia estàndard, la frase "el patriotisme és l'últim refugi dels canalles" és del Dr. Johnson, o les paraules de l'emperador Guillem II que el 1914 va dir " Ja no reconec més partits, ara només reconec alemanys",que té unes ressonàncies que ens són ben properes...

Una anàlsi, el de Leerssen, que arriba fins avui mateix: " El nacionalisme ha estat una ideologia única, capaç d'adaptar-se a situacions i polítiques canviants. Aquesta adaptabilitat és tal que alguns estudiosos consideren que el nacionalisme no és una doctrina política per dret propi sino una metaideologia capaç de modificar altres doctrines (liberalisme, conservadorisme, socialisme), i que pot ser definida com una ideologia ·"prima". El que caracteritza inequívocament els populismes europeus posteriors a l'any 2000 com una nova forma de nacionalisme és el seu missatge principal anticosmopolitista i la seua combinació contundent d'una desconfiança envers els estrangers i envers les elits". Jo, no m'hi veig representat en aquesta afirmació, el nostre nacionalisme és una aposta per la llibertat i no va del bracet del populisme antieuropeu i xenòfob. Però certament és un risc que hem de combatre. 

Jo

De Dafydd a Jacques

A l'estació d'Anvers, atzarosament, coincideixen dues persones: el narrador d'Austerlitz i un jove apassionat de la història dels edificis. A aquesta trobada en seguiran d'altres guiades inicialment per la pura casualitat. I de mica en mica anirem coneixent la història d'aquest personatge solitari i melancòlic. Podríem entendre que el llibre és, senzillament, la història d'una persona que busca saber qui és. Dafydd ha estat educat per una estricta família gal·lesa formada per un predicador i la seva malaltissa dona. Però Dafydd no és Dafydd sinó que és Jacques Austerlitz, fill d'una actriu d'operetes i d'un dirigent socialdemòcrata. que decideixen enviar el seu fill lluny de Praga davant l'amenaça nazi. Perquè Austerlitz és jueu. 

Això explicaria clarament l'apatia per la vida, la sensació de sentir-se estranger entre els homes d'Austerlitz. La novel·la també és una reflexió sobre el temps: "el temps no existeix en absolut, que en lloc seu hi ha tan sols un seguit d'espais entrellaçats d'acord amb les regles d'una estereometria superior, pels quals els vius i els morts transiten lliurement. (...) m'he sentit sempre com si no tingués cabuda en la realitat".

M'ha sorprès que es parli d'una filmació  que em va impressionar quan la vaig veure per la televisió. Porta per títol "El Führer obsequia els jueus amb una ciutat". Es refereix a una mesquina operació de propaganda que els nazis van fer a Theresienbad, que van intentar vendre com un balneari davant una comissió de la Creu Roja que tenia prevista una visita  l'estiu de 1944. Quan la vaig veure em va provocar una immensa repugnància, Els habitants del guetto, tot mudats i pentinats, com si fossin figurants d'una pel·lícula. Prenent te, entrant a una casa de queviures, escoltant un concert....La sofistificació de la maldat...

Genials els comentaris sobre la Biblioteca Nacional, que va inaugurar Mitterrand: "El nou edifici de la biblioteca,que, pel traçat i per la regulació interna, que raneja en l'absurd,prova d'excloure el lector en tant que un enemic potencial, podia descriure's (...) com la manifestació oficial de la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat". És curiós, durant l'ocupació nazi, l'espai on ara es dreça la Biblioteca era un gran magatzem on els alemanys guardaven "tots els béns manllevagts de les cases dels jueus de París". 

No sé, com es diu a la contraportada del llibre, reeditat ara per Flâneur, Sabald és el Joyce del segle XX. Però per mi ´Austerlitz és un gran llibre

L'aventura intel·lectual més important de la contemporaneïtat

No és fàcil escriure un llibre d'història i que sigui amè, que sigui llegidor... Tots hem llegit tesis doctorals que han esdevingut llibres. d'història illegibles, feixucs, sense ànima. Per això una revista exitosa com Sàpiens és feta mà a mà entre historiadors i periodistes. 

Per això té molt de mèrit un llibre com Encyclopédie. El triumfo de la razón en tiempos irracionales. Un mèrit atribuïble a Philipp Blom (Hamburg, 1970), un historiador, periodista i novel·lista que el 2004 va publicar el llibre que narra allò que el mateix Diderot va titllar com una autèntica revolució intel·lectual. El llibre ens explica les vicissituds de l'empresa i les biografies dels seus protagonistes. I ho fa, o així es percep, amb una erudició posada al servei d'una narració atractiva i eficaç. 

L'entrada "Encyclopédie"diu "l'objectiu d'una Encyclopédie és reunir tot el saber dispers a la superfície de la terra per a descriure el sistema general a les persones amb qui vivim (...) i que els nostres descendents, fent-se més il·lustrats, puguin ser més virtuosos i més feliços, de manera que no morim sense haver merescut ser part de la raça humana". Amb aquests propòsits no és d'estranyar que ben aviat li sorgissin enemics. els jesuïtes, l'alt clergat, la cort, que Diderot  defineix sense pèls a la llengua: "...on s'amaga l'ambició ociosa, el vil orgull, el desig d'enriquir-se sense treballar, una aversió a la veritat, l'afalac, la traïció, la perfídia i l'abandonament de qualsevol dedicació als assumptes públics i un profund desdeny pels deures del ciutadà". Aquesta revolució germinarà més endavant amb la del 1789 que no fou massa agraïda amb el seus precedents. 

L'Enciclopèdia fou això, una aventura intel·lectual, un contrapès a la reacció, un clam per la llibertat. Però també fou una empresa exitosa on hi arribaren a treballar un miler d'impressors, gravadors, dibuixants, enquadernadors. Un de cada cent parisencs arribaria a beneficiar-se econòmicament de l'empresa. I una empresa que genera uns profitosos guanys als editors. Es calcula que aproximadament 31 milions d'euros!

No foren pocs els entrebancs que hagué de superar. Molts i greus. L'Església, el tro, els poderosos li feren la vida impossible. Però també comptà amb aliats com el censor Malesherbes o Madame Pompadou, l'amant del rei. 

A mi m'ha cridat especialment l'atenció conèixer les biografies dels enciclopedistes. D'alguns, els més importants, ja en sabia alguna cosa: Diderot, D'Alembert, Rousseau (aquest últim amb una relació ambivalent amb l'Enciclopèdia). Però n'hi ha molts més, com Louis de Jaucourt, una peça fonamental per donar continuïtat a aquesta enorme obra. De família benestant, criat en el si d'una familia protestant que va retornar al catolicisme després de la matança de Sant Bart Bartomeu, estudia a Ginebra on es féu protestant. O Madame d'Épinay, una de les poques dones enciclopedistes,O Herr von Grimm, conegut amb el sobrenom de "tyrant lo blanc", per la afició a les pólvores blanques i els perfums. Era conegut així perquè el Tirant lo Blanc s'havia traduït al francès feia poc i havia estat molt exitosa entre la gent culta. Responsable de Correspondance litteraire, una publicació que permetrà donar a conèixer l' Encyclopédie a les principals corts europees.

Més enllà del seu valor polític i filosòfic, l'Enciclopèdia permet, com assenyala l'autor del llibre, conèixer "els costums,les eines, les idees, les aspiracions i les limitacions de l'Europa d'abans de 1789". 

La llibertat trobà uns bons servidors en els enciclopedistes. Els hi devem una gratitud immensa.Per què, com deia D'Alembert, "la barbàrie dura segles. Sembla que sigui el nostre element. La raó i el be son només episodis passatgers".