Un senyor elegant

No som allò  que aparentem  ser, no som allò que els altres creuen que som. Ni tan sols som la imatge que projectem. Darrera de cadascú de nosaltres s'amaguen molts matisos, moltes realitats, moltes circumstàncies que passen desapercebudes a un observador poc perspicaç. 

A Un senyor elegant, el narrador (Suso de Toro, Santiago de Compostel·la, 1956) mirar d'esbrinar qui era Ramón Baltar i, amb aquest intent que té alguna cosa de treball detectivesc, també se'ns explica els procediments que fa servir per aconseguir-ho, una recerca que no serà concloent, que deixa molts interrogants per resoldre però també amb troballes extraordinàries.

Aparentment Ramón Baltar era un burgès de Padrón, un bon professional format  a l'estranger,  instal·lat a Santiago de Compostel·la. Fill d'Ángel Baltar, un prestigiós metge fundador d'una clínica avançada que heretarà en Ramon. Els Baltar formaven part de les "forces vives" de la ciutat. Liberals, lliurepensadors, probablement maçons, havien anat consolidant una fortuna que els permetia una certa independència de criteri, defensant una xarxa de sanatoris modèlics, apostant per projectes de col·legis laics ajudant a nombroses iniciatives com, per exemple, l'editorial gallega Galaxia....

Ramón es casaria amb una dona amb qui construirien una família nombrosa. I, tot i que, la dona era molt conservadora i catòlica, arribar a ser presidenta d'Acció Catòlica, el matrimoni s'avingué i es respectà.

Aquest home, de qui no consta cap militància concreta, sabem que abans de la guerra  era un republicà galleguista, amic de Castelao, I que també participà en la comitiva que lliura el projecte d'autonomia a Madrid, tenia un delit especial per passar desapercebut. 

Després del desastre de la guerra, amb el germà Anton exiliat a l'Argentina, Ramón es depurat de la Universitat i, tot i que fou mobilitzat pels franquistes per fer-lo anar al front, és vigilat. No és un home de confiança del règim. Aquest "home elegant", aquell patrici compostel·lès, aquell home culte i refinat, continua compromès amb les seves conviccions.És aquesta lleialtat és una crida acció: guarint els ferits de la guerrila antifranquista, i, en aquestes circumstàncies concretes, sent un "company de viatge " dels comunistes. I aquest compromís arriba, amb una descoberta que fa l'autor del llibre, a trobar-se implicat en un assaig d'atemptat contra Franco. Poca broma!

Com assenyala Del Toro, ""I has arribat al final del llibre i has de confessar que no ho has aconseguit, no l'has enxampat. Ha estat una veritable persecussió. Probablement, se t'ha escapat. Tens un personatge que has anomenat així i no saps si representa amb precisió aquell home que es va dir Ramón Baltar o si no el representa!". 

Hem d'agrair a "Més
llibres" i a Eduard Velasco que ens apropin a la nostra llengua un dels escriptors més rellevant de la literatura gallega del moment. 

 Morán, un dels imprescindibles.

Sento, de fa temps, una gran admiració per Gregorio Morán. La cosa va començar amb la lectura d'El precio de la Transición, fa una pila d'anys, un clarivident mirada a la Transició que anava més enllà de la "història oficial" que els uns i els altres van confeccionar. Després vingué la lectura d'Adolfo Suárez. Ambición y destino, una biografia sobre l'"home" de la Transció i una crònica d'uns temps convulsos, la lectura parcial de Los españoles que dejaron de serlo (1937-1981) i, és clar, les "Sabatinas intempestivas" que publicava a La  Vanguardia. 

Morán escriu sempre amb un gran doll d'informació. I amb passió. Per això m'agrada. Mai mira de ser complaent i quan ho creu oportú, etziba una guitza  a qui se la mereix (o així ho creu ell). I això, a aquest Estat, és extraordinari. Evidentment sabem que Gregorio Morán és una persona que té una aversió molt marcada contra el catalanisme i,òbviament, contra l'independentisme fins al punt que ell mateix s'ha considerat una víctima del "procés". Un cop sabut això, val la pena llegir-lo. I jo, trobo a faltar els seus articles que no només van provocar que fos acomiadat per La Vanguardia sinó també per Crónica Global,el soci català d'El Español.

Què és El cura y los mandarines. Historia no oficial del Bosque de los Letrados. Cultura y política en España 1962-1996? Es la historia cultural , de la cultura institucional espanyola, des de 1962 a 1996 de la mà de Jesús Aguirre, "el cura". Qui fou Aguirre? un capellà, fill de mare soltera, homosexual que passà la seva joventut en una capital de província, Santander i que arribarà a ser, amb el temps duc consort d'Alba. 

El llibre comença el 1962 perquè per primera vegada des de la fi de la Guerra, es produïren dos fets que preocuparan al règim; les vagues de les mines d'Astúries i el "contubernio" de Munich on, a excepció dels comunistes s'aplegaven representants tant dels vencedors com dels perdedors de la confrontació bèl·lica. 

El llibre ens parla de moltes coses -són gairebé vuit-centes pàgines-: del grup de Santander: Francisco Pérez Gonzalez , que ambel temps crearia Taurus i El País, Manuel Arce, el comunista José Hierro, en Jesús Aguirre, etc....de l'aparició de Ruedo Ibérico, de Luis Martín-Santos i el seu Tiempo de silencio, mereixedor dels elogis de l'autor del llibre, cosa que no passa gairebé mai,(un Martín-Santos, dirigent del PSOE a la clandestinitati que no tenia res a veure amb José Antonio Primo de Rivera com Sanchez Ferlosio, Manolo Sacristan o el "carlista" Castellet,que sovint és qualificat com a pedant i d'escàs interès, etc.,la campanya dels XXV años de paz, un muntatge colossal, la podridura de la Real Academia de la Lengua, els assassinats d'Enrique Ruano i Julián Grimau, l'aparició del FLP, La XXXVII Bienal de Venècia, l'aparició d'El País, un capítol extraordinari, 

El llibre també pot ser concebut com un aplec de petites biografies. Ens parla per exemple de Pepe Bergamín, un personatge ben curiós que havia avalat els crims estalinistes durant la guerra, només cal donar un cop d'ull al pròleg d'Espionaje en España de Max Rieger. Acabarà els seus dies a Hondarribia convertit amb un abertzale radical, potser perla influència del seu gendre, que n'era membre. I a això cal afegir la seva condició de catòlic. També parla d'homes no tan coneguts però molt importants com Florentino Pérez Embid, un opusdeista, un altre opusdeista, Vicente Cacho Viu, que arribà a ser professor de la Universitat de Barcelona, Camilo José Cela, el falangista Laín Entralgo, un personatge bàsic de la Transició, López Aranguren, Max Aub, un altre de qui Morán parla bé, el feixista Juan Ramón Masoliver, Rafael Lapesa comunista ahir, catòlic fervorós avui, Salvador Clotas "un intelectual que jamás ha escrito nada",Carlos Barral, el millor editor de la seva època, Julián Marías, Dionisio Ridruejo, un altre que surt ben parat, Jorge Semprún, Juan Luis Cebrian, Manuel Sacristán, Fernando Lázaro Carreter, Fernando Savater,Juan Benet

Les primeres eleccions deixaren en un pam de nas l'esquerra radical que ben aviat deixaren Maó i es tornaren exègetes del poder, fos aquest el que fos. Els altres, els feixistes també es recol·locaren..."Nos equivocamos al comprometernos con el franquismo, pero supismos reaccionar y convertirnos en "oposición silenciosa"", un "falangista liberal",  Pedro Laín Entralgo, un dels més grans pocavergonyes del règim. 

La cronologia acaba el 1996, quan la intel·ligència s'institucionalitza. I encara continua. 

México lindo?

Com tants d'altres, Artur Bladé i Desumvila s'hagué d'exiliar. Després d'una estada a França, s'establí definitivament a Mèxic amb la seva dona Josefina Font i el seu fill fins al seu retorn a Catalunya el 1961.

Militant d'ERC, fou un periodista i destacat escriptor i un enamorat de l'Ebre català, el seu fill ha tingut cura de la seva `producció literària i a ell li devem la publicació de la seva obra completa, editada per Cossetània Edicions des del 2007. 

Haig de reconèixer que només n'he llegit el llibre "De França a Mèxic", diari de la travessia que el portaria a Amèrica i que edità Dux el 2014. Un llibre molt ben escrit i carregat d'emotivitat. 

Memòries de l'exili mexicà (1943-1956) és un llibre important perquè és un document únic atès el reduït nombre de documents amb característiques similars i, com indicà Albert Manent, perquè Bladé és "un dels més destacats memorialistes del segle XX i, sens dubte, el més remarcable de l'exili". I perquè, com Cesare Pavese, entén la literatura com una defensa contra les ofenses de la vida. 

Què hi trobarem? Una vívida mirada a l'exili català instal·lat a Mèxic que amb el temps es transforma amb un seguit de necrològiques, crítiques a la manera de ser dels mexicans, notes de les seves lectures, sobre tot de literatura francesa, seguiment de les notícies sobre la Segona Guerra Mundial...

Bladé considera que els catalans tenen una falta absoluta de sentit polític i una tendència congènita a la disgregació. I  això és veu quan parla de l'Orfeó, de les reunions de l'Esquerra,etc.. El llibre aporta molta informació sobre els seus amics exiliats: Josep Maria Poblet, el doctor Mori, Dalmau Costa, Cabruja, Avel·lí Artís...M'ha sorprès saber que, contràriament a allò que pensava, l'autor de la lletra de Canço d'amor i de guerra no era Lluís Capdevila sínó Víctor Mora (356). També es parla de les anades de Tarradellas a Mèxic el 1952 i el 1953.

Sobre l'opinió dels mexicans, que comparteix amb Calders, és bastant devastadora: "El mexicà és ombriu, trist. Aquesta impressió es rep venint d'Europa el primer dia de ser aquí. La gent no riu i es mira amb odi i desconfiança. Difícilment un s'hi pot acostumar" (262), "D'aquest país monstruós, desèrtic i tropical, amb volcans amb neu i deserts i cactus per on pul·lulen els indis pollosos, famèlics, lladres i assassins, no en vaig voler comprendre res, ni ganes. S'ha parlat molt de l'ànima dels indis. Jo penso que no en tenen" (267), "...país terrible per als qui voldrien una vida barcelonina -o simplement benissanetana- amb gent que no manca a la paraula, que no s'embriaga, que no mira els altres com a enemics mortals pel sol fet de ser altres" (448). Si això és així també ho és l'immens agraïment que demostra a les autoritats polítiques que acolliren als exiliats. 

Corprenedora la nota sobre uns valencians exiliats que es troben a l'Orxateria Valenciana i que a propòsit d'una trobada entre bascos i catalans parlen entre ells amb "frases injurioses per als catalans i als bascos. S'insulta el president Macià ("aquell boig de Macià), Companys i Aguirre. Un valencià (gras i vermell):"Xé, amb això surten ara. Ací a l'exili! Ara quan està per fer-se la unitat de tots els espanyols! Canalles!". Com diu el mateix Bladé, "una exacerbació ferotge d'anticatalanisme". 

El llibre més enllà de la informació que aplega és una mirada d'un home derrotat però que no perd l'esperança. La mirada d'un lliurepensador enmig de la confrontació de dues ideologies totalitàries. Cossetània prepara la segona part d'aquetes memòries que abraçaran el període 1957-1961. A llegir!

 

 

Mossèn Cinto, una aportació decisiva a la literatura nacional

Acabo de llegir Entre l'infern i la glòria d'Àlvar Valls, un dels llibres amb més ressò de la passada temporada. Es tracta d'una novel·la que gira al voltant de la vida de Jacint Verdaguer. Un volum de més de 1000 pàgines que mira d'explicar-nos les vicissituds de tota mena per les quals passa una de les figures més rellevants de la literatura contemporània. 

D'Àlvar Valls en tenia notícia, relativa, de fa molts anys. Concretament el 1977 quan vaig adquirir El carro de la brossa, "una edició de solidaritat i d'homenatge" amb els empresonats pel cas EPOCA, entre els quals s'hi trobava el mateix Àlvar Valls.  Després es va instal·là a Andorra, on em sembla que encara s'hi està, i li vaig perdre la petja. 

De mossèn Cinto tots en sabem alguna cosa. N'hem sentit a parlar a l'escola, suposo, a casa i, en general, podríem dir que el país en guarda memòria. Però la feina d'Àlvar Valls ens en permet una visió global fruit, sens dubte, d'un gran esforç de documentació on jo subratllaria el treball lingüístic, no debades Valls ha estat professor de català, I justament això, l'amor per la llengua, és una passió compartida amb el folguerolenc. 

Verdaguer construí una llengua sense una prèvia tradició cultural alta i fou capaç de creador d'una retòrica molt personal que tingué l'enorme mèrit de saber connectar amb el poble català. 

Dit això, que em sembla mereixedor de tots els mèrits i reconeixements, hem de recordar que Verdaguer fou coetani de Paul Verlaine (de qui Adesiara acaba de traduir gràcies a Antoni Clapes Tal qual). No sé si m'explico...

Però la nostra tradició literària li deu molt a mossèn Cinto, El llibre comença amb una cita de Salvador Espriu que diu: "Verdaguer és una figura que crema així que es toca i es fa impossible no apassionar-s'hi". i Enric Casassas, el poeta més "enragé" del moment, sovint se'l vincula amb el protagonista d'Entre l'infern i la glòria.

L'autor, a qui hem d'agrair l'esforç colossal per fer-nos arribar la personalitat i l'obra de mossèn Cinto, té un interès especial a presentar-nos un Verdaguer apolític, d'un catalanisme sense adjectius.Llegint el llibre a mi m'ha semblat que era més aviat un home teològicament molt conservador i políticament, tot i ser més porós, procliu al catalanisme dretà de la Lliga i el seu món. 

Fer un llibre que se sustenta en la biografia d'algú, té el risc evident de voler encabir-hi masses coses i de desdibuixar el traçat narratiu. Em sembla que Valls ha enfrontat aquests esculls amb prou èxit. 

Per tirar el barret al foc

Què fa possible que entre els millors historiadors de la història d'Espanya s'hi trobin hispanistes del món anglosaxó com Hugh Tomas, Ian Gibson, Henry Kamen o Paul Preston? Probablement el seu model universitari. Però hi deu haver-hi alguna causa més que se m'escapa.  El cert és que el llibre que avui comentem Un poble traÏt. Corrupció, incompetència política i divisió social és un gran llibre.

Preston (Liverpool, 1946) ha publicat nombrosos llibres sobre la Guerra Civil i el franquisme que en català podem llegir a l'Editorial Base. A Un poble traït intenta seguir el "fil roig" de la història d'Espanya des de la Restauració fins avui mateix. El "fil roig de la incompetència i la corrupció de les classes dominants.

La trista història d'Espanya és la història de més de vint-i-cinc "`pronunciamientos" i cops d'Estat entre 1814 i 1981, símbol de la ineptitud de l'Estat espanyol a l'hora de servir els seus ciutadans. I assenyala la manca de legitimitat dels aparells de l'Estat. Fixem-nos en el cas català: "Dels 86 anys que hi ha entre 1814 i 1900 durant 60 Catalunya es va trobar en estat d'excepció". 

Del llibre m'ha agradat la voluntat didàctica i el seu eruditisme, contingut. I he descobert, convenientment explicades, què era la repressió que l'Estat i la patronal organitzaren contra els treballadors. Una repressió indiscriminada, bàrbara i, sovint, també, ineficaç. M'ha agradat constatar com la corrupció també, i en quina mesura, durant la República de la mà dels radicals i de l'intrigant Juan March, del caràcter essencialment corrupte del franquisme enmig d'una repressió criminal que incloïa l'explotació dels presoners "una mesura que la retòrica pseudoreligiosa del règim justificava per la necessitat que els derrotats obtinguessin la redempció mitjançant el sacrifici". 

La corrupció també fou una causa dels catalans vencedors com Julio Muñoz Ramonet i de tants d'altres...Aquí no se'n lliura ningú.

També m'ha sorprès del llibre el perfil d'un altre català, l'opusdeista López Rodó molt més influent del que jo m'hagués imaginat en les decisions econòmiques i, també en les polítiques. 

La democràcia, això que hem convingut a dir democràcia, també va néixer braç a braç amb la corrupció. Hi ha una consideració esfereïdora que fa Preston: "Al voltant del 70 % dels membres del PSOE i els seus simpatitzants van ser recompensats amb alguns dels cinc-cents mil llocs de treball creats entre 1982 i1994".

El tram, final del llibre ens explica les corrupcions escandaloses que ha viscut Espanya en aquestes´últimes dècades: El Plan de Empleo Rural (PER), els ERO d'Andalusia, Javier de la Rosa, Iñaki Urdangarín,el CESID, Juan Guerra, Filesa, Malesa i Time Export, Zaplana, Naseira, el cas Gurtel....un fotimer, vaja! I la cirereta final dels escàndols de Juan Carlos I.

El llibre acaba subratllant que, més enllà de la corrupció, el gran problema d'Espanya és la incompetència dels polítics. Que no ens passi res!

Crònica d'un fracàs

Del "procés" tothom n'ha fet un llibre. N'hi ha per triar i remenar. A mi em sembla que, fins i tot, se n'han fet més del compte. I no és d'estranyar perquè ha estat, políticament parlant, el fet més rellevant d'aquestes últimes dècades. Amb pocs anys hem viscut un autèntic huracà que ha fet miques partits, que ha capgirat les somortes aigües del catalanisme, una autèntica revolució en les mentalitats majoritàries d'aquest país, acostumades a la resignació, insatisfetes però resignades a viure en el regne del mal menor...

Però el llibre del president Puigdemont, en les presents circumstàncies, no és, precisament un llibre més. No ho és perquè Puigdemont ha estat el principal protagonista d'allò que diu el subtítol del llibre: de la investidura a l'exili. Sense la seva determinació, sense el seu sentit de la responsabilitat, no haguéssim arribat a l'1 d'octubre. 

No seré tan indulgent per no saber que darrera de "M'explico. De la investidura a l'exili" si podem amagar o de blanquejar part de les seves decisions, dels seus dubtes o dels seus errors. Darrera de les "literatures del jo"  (biografies, dietaris, etc) sovint s'hi amaguen aquestes -tan humanes- intencions. El llibre de Puigdemont, un dietari passat pel sedàs del periodista i amic del president, Xevi Xirgo no se'n pot deslliurar tal com s'assenyala en el pròleg.

També s'indica en el pròleg que el llibre no se'n lliura d'algunes agrors. Especialment es nota quan parla d'ERC. Per una banda sovint es parla de les pressions rebudes per part d'aquest partit perquè proclami la DUi, per l'altra, subratlla els silencis i les indecisions reiterades de Junqueras i les invectives de Gabriel Rufián amb una piulada demolidora "155 monedes de plata"...

I les mancances, infantils, com les de tenir-ho tot preparat "per a un escenari en què ens fè
iem forts a les institucions, defensàvem la proclamació i entràvem en una etapa de transició que al final havia d'acabar en una taula de negociació". Home, no cal ser massa espavilat per entendre que l'escenari d'una negociació era él més improbable....

El llibre comença reproduint la faula del mestre i l'escorpí: "No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal, però pren precaucions". A veure si n'aprenem!. 

L'Anticrist entre nosaltres

Joseph Roth  fou un dels principals escriptors del segle XX. Només cal llegir La marxa de Radetzky, que ja vaig comentar en aquest bloc. 

L'Anticrist fou publicat l'any 1934; poc abans Hitler havia estat nomenat canceller del Reich pel cap de la República de Weimar. Es tracta d'un assaig on un Roth conservador i alhora antifeixista analitza la consolidació del nazisme i ho fa des d'un pessimisme cultural que veu en precaució fenòmens com el cinema o la nova arquitectura. 

El llibre comença així: "L'Anticrist ha arribat: disfressat fins a tal  punt que els que ja estàvem avesats a esperar-lo des de fa anys no som capaços de reconèixer-lo".I acaba aquest capítol amb un contundent "I malgrat que el seu poder és molt més gran que no pas el meu, jo no el temo, i vull intentar treure-li la màscara". 

És un propòsit que honora Roth que ja des del 1925 s'autoexilià 

La crítica a l'Anticrist la fa un jueu, però la crítica al nazisme no la fa en la condició de jueu sinó com a lliurepensador, com a amant de la llibertat. De fet, la identitat de Roth, les identitats de Roth, seran diverses al llarg d'una vida plagada d'amargors. 

Les crítiques del llibre no només van adreçades al nazisme sinó que també afecten, com hem dit, al "món modern", la guerra i el bel·licisme, la Unió Soviètica, i a tot allò que s'oposa a la bondat que "necessita temps i espai". a certes pràctiques "hipòcrites" del judaisme -extraordinàries les consideracions que fa sobre el Yom Kippur-. 

L'Anticrist, diu Roth, la "llengua de l'Anticrist ha esdevingut la llengua materna dels éssers humans".Pensem-hi! 

Hem d'agrarir a Pilar Estelrich i Arce, la traductora, les notes introductòries i la cronologia final.