Conèixer l'anarcosindicalisme

La Federació Anarquista de Catalunya ha engegat una col·lecció de textos breus sobre l'anarquisme. En català. Són múltiples les iniciatives editorials per divulgar i conèixer l'anarcosindicalisme al nostre país, un dels moviments socials i polítics més rellevants del segle XX. Per esmentar-ne algunes val la pena subratllar la "Biblioteca Llibertària" de la URV i la feina de Jordi Martí i Font per mitjà de l'editorial Lo Diable Gros, 

Un dels primers títols és L'Anarquia a l'abast de tothom, la traducció al català d'una conferència d'en Federico Urales, pseudònim de Joan Montseny, pare de la Federica Montseny, conferència que portava per títol Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una Sociedad sin Gobierno i que fou pronunciada ara fa un any, el1922 al cinema Espanya.

El propòsit, tal com ens indica la seva filla en el pròleg, era "fer assequibles i comprensibles les idees anarquistes a una joventut inquieta i àvida".

Efectivament es tracta d'un text breu -una trentena de pàgines-que reprodueix la conferència de Joan Montseny i que llegí la seva dona, Teresa Mañé, una altra rellevant figura de l'anarquisme català. És corprenedora aquesta voluntat de fer-se entendre, la senzillesa en què s'expressa i la seva fe en la condició humana: "El que li sobra a les persones és bondat, el mateix per a viure lliurement avui que per a fer-ho demà", "els sans d'intel·ligència i els bons de cor no podem estar amb aquesta societat metal·litzada i no ho estem","No pot ocórrer que la maldat que veiem en les altres i que a vegades les altres ens apliquen, sorgeixi, no de la maldat individual, sinó de l'empara que el mal troba en les injustícies de la societat".

Em quedo amb aquest paràgraf que es troba al final del llibret: "La vida haurà de ser la nostra vida i com la nostra vida no podrà ser la d'uns altres ni estarà a la d'altres lligada per cap interès, és inútil que ens obstinem a prescriure programes nia encasellar idees".

Cent anys després hi ha en l'anarquisme alguna cosa que perdura, que és vigent. Per exemple l'antidogmatisme. 

 La importància de col·leccions com la MOLC: posar els clàssics a l'abast de tothom. Solitud, la gran novel·la del Modernisme.

Amb els primers jornals que vaig guanyar vaig decidir comprar-me els llibres que publicava Edicions 62 a la col·lecció "Les Millors Obres de la Literatura Catalana". Eren edicions de "baratillo" amb una breu introducció que volien popularitzar una mena de cànon de la nostra literatura. Era, si fa no fa, com la col·lecció "Imprescindibles" que ara edita Barcino. Això sí, la diferència és la que edita Barcino és d'una qualitat extraordinària, molt ben editades, amb unes portades estèticament impecables.

No és que fora un lletraferit, ara tampoc ho sóc, però em movia un sentiment patriòtic i de reparació. A l'escola recordo molt bé quins eren els autors catalans dels quals es parlava:"Raimundo Lulio", Jacint Verdaguer, Joan Maragall. Tot cabia en un full i mig...

Solitud de Víctor Català
va sortir a la MOLC a finals de 1979. No el vaig llegir fins molt més endavant i no recordo que em causés una gran impressió. Ara l'he rellegit i me n'he enamorat. M'he enamorat de la Mila, la protagonista, del joc de registres lingüístics, de la descripció de l'entorn de l'ermita de Sant Ponç, de com l'autora parla d'una cargolada que fan els protagonistes, a peu pla o la gatzoneta, de les judicioses consideracions que fa el pastor Gaietà, de com una dona enmig de totes les dificultats hagudes i per haver, agafa les regnes de la seva vida, es va autoconstruint. 

Tota una peça mestra de la nostra literatura, escrita ara fa més de cent anys (1905) per una dona. Llegiu-la i assaborireu una llengua plena, rica i una història que encara avui ens interpel·la. Tot un clàssic!

L'encert dels Petits plaers.  A propòsit de Novel·la d'escacs 

Quan Blanca Pujals va crear els Petits plaers de Viena la va encertar de ple. Es tracta d'una col·lecció de llibres breus, a prou feines un centenar de pàgines, d'escriptors de renom, com si fossin llibres de butxaca amb una portada elegant i discreta. A hores d'ara ja en porten més d'una cinquantena i l'èxit ha dut a una gran editorial espanyola a copiar-ne, jo diria plagiar-ne, la iniciativa.

I dins d'aquesta col·lecció ara he llegit Novel·la d'escacs d'en Stefan Zweig probablement un dels autors més llegit i més populars de la primera meitat del segle passat. Traduït magistralment per Clara Formosa. 

L'argument es podria sintetitzar així: un jove i prestigiós advocat de Viena es dedica a administrar els bens de grans monestirs i reputats membres de la cort austríaca. Amb l'arribada dels nazis serà fet presoner per tal que els faciliti la localització d'aquestes fortunes. Empresonat en una habitació d'un hotel on només pot contemplar el seu llit, una taula i una finestra enreixada comença a embogir. Fortuïtament es fa amb un llibre d'escacs que reprodueix les principals partides de tots els temps, llibre que pispa de la butxaca d'un membre de la Gestapo que l'interroga. Un llibre que es llegeix una i altra vegada, fins que pateix una "intoxicació per escacs". una monomania que el fa aparèixer  "en aparença fora del món, es construeixen (els qui pateixen aquesta distorsió)  la seva pròpia i particular matèria, com les termites, un món en miniatura absolutament únic i singular". Els nazis el prenen per boig perdut i se l'enduen a un sanitari on, amb la complicitat del metge, se'n surt. Més endavant el trobem amb un vaixell que fa l'itinerari de Nova York a Buenos Aires. Hi coincidirà amb Mirko Czentovic, campió del món d'escacs. Dos dels passatgers, un escocès cridaner i fatu i un altre, la veu que ens narra la història, el conviden a una partida. Tenen, òbviament, totes les de perdre fins que 

apareix el nostre protagonista que els indica quines peces han de moure. La partida acaba en taules. I l'endemà, la partida ja la jugarà el nostre protagonista, amb un desenllaç inesperat  en el senyor B, el nostre protagonista...

Quina és la moralitat d'aquesta història? Jo diria que, més enllà de les limitacions que ens venen imposades des de fora, també n'hi ha d'altres que ens autoimposem. I que les unes i les altres són ben difícils de vèncer. 

       

Una mirada sobre el Romanticisme alemany

Andrea Wulf es va donar a conèixer amb un llibre que  va merèixer nombrosos reconeixements. Es tracta de "La invenció de la naturalesa", una biografia d'Alexander von Humboldt, un personatge que també apareix al llibre que avui ressenyem: "Magníficos rebeldes" que ens proposa explicar-nos què va ser el Romanticisme alemany. Ho fa per mitjà de més de quatre-cents pàgines -sense comptar amb les més de cent dedicada a les notes. Una feinada, doncs. I un esforç on s'intueixen hores i hores de lectures, de consultes a biblioteques, de reflexions i d'interconnexions entre el munt de personalitats de la cultura que són presents en el llibre: Goethe, Schiller, Novalis. Fichte, Shelling i...Alexander von Humboldt. 

"Magníficos rebeldes" també, si es vol, és la història del Cercle de Jena i d'una dona extraordinària, Caroline Schlegel. 

Jena era una petita ciutat de  poc més quatre mil habitants que pertanyia a la  Saxònia-Weimar que dirigia el duc Carles August. I que comptava amb una Universitat on hi regnava una llibertat que difícilment es trobava enlloc més. Un lloc prodigiós que va permetre la interrelació amb totes aquestes "patums" de la cultura alemanya. 

I Caroline Shlegel? Una revolucionària que, per les seves conviccions favorables als valors de la Revolució francesa, fou empresonada amb la seva petita filla Auguste, una "protofeminista" que va tenir un fill "il·legítim" i creia en relacions lliures basades en el mutu consentiment, que es va separar d'Auguste Wilhelm, amfitriona excel·lent, seductora, coqueta, esnob i una intel·lectual que, per exemple, va traduir a l'alemany  Shakespeare. Algú que va servir per mantenir unit

un grup de persones extraordinàries.

El llibre és prou amè perquè explica amb què consistia el Romanticisme a partir de les relacions personals dels seus protagonistes: afectes, desenganys, enveges, odis, amistats...

Les idees del Cercle s'expandiren per tot Europa: "El seu èmfasi en l'experiència individual,la seva descripció de la naturalesa com un organisme viu,e l seu refús ales regles rigurosos a la poesia i la seva insistència en què l'art era el vincle unificador enre la ment i el món exterior es convertiren en temes populars en les obres d'artistes, escriptors, poetes i músics de tota Europa i Estats Units. I en el centre del romanticisme estava el seu concepte de la unitat de l'home i la naturalesa"

 La literatura com a forma de coneixement

Sebastià Portell va escriure l'any 2022 Les altures, un llibre que gira al voltant de la figura d'Ismael Smith. Qui fou Ismael Smith? Fou un notable, pintor, escultor i gravador que les circumstàncies i el pas del temps han fet,  per la majoria de la població,  un autèntic desconegut. Nascut a Barcelona el 1886, morirà reclòs en un centre psiquiàtric a Nova York el 1972. Part de la seva obra es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya. 

Fill d'una família benestant, les coses començaran a tòrcer-se quan el seu pare, Victorià,  mort  -a la novel·la se suïcida- després de la independència de Cuba. 

La formació del jove Ismael es complementarà amb unes estades a París, on el jove i estrafolari Ismael segellarà un compromís de per vida amb l'Art i  on decidirà "viure sense donar l'esquena a l'Art, a la part fosca i lluminosa dels sentiments i les idees". L'amanerat Ismael, més amanerat del que s'espera d'un artista, segons la seva germana Anna Maria, serà un motiu de preocupació per a la seva família i, sobretot de la seva consentidora mare. I com digué Sant Agustí, "Si vols conèixer una persona no li preguntis el que pensa, sinó el que estima" i Ismael estimà en un moment que hi havia certes formes d'amor no convencionals per l'època que no podrien ser altra cosa que un motiu de conflictes. 

I un motiu de conflictes també ho fou el seu art que la conservadora societat del moment no podia donar per bo encara que li reconegués un bri de lluminositat, de preeminència. 

Fidel a les seves pintures, malgrat tot, perquè a "les pintures ningú els podia destrossar la vida ni la reputació. Les pintures no sabien què volia dir sentir el tacte incert i gràcil, quasi sempre imaginat, de les altures", s'anà enderiant i aïllant del món i fins i tot de la seva família i acabà els seus dies reclòs en un centre psiquiàtric. 

Jo diria que el millor d'aquesta novel·la és, a més a més d'explicar-nos la societat on visqué el protagonista, que et deixa el regust de mirar de saber més coses de n'Ismael. 

Epidèmia

 Assaig sobre la ceguesa és un llibre d'aquells que no te'ls pot treure del cap. Que recordes per molt de temps perquè et deixen una petja inesborrable. A vegades aquesta mena de llibres no són els millors que has llegit, no són artilugis literaris perfectes ni tan sols els escollits per la crítica com els millors de l'autor. Però aquests llibres que recordes ho són per al moment en què els has llegit, perquè et fan arribar sensacions especials, et descobreixen altres mons, perquè et fan obrir els ulls per entendre coses que fins aleshores et resultaven incomprensibles. 

El llibre d'en José Saramago (1922-1998) és un llibre que m'ha commogut. Un argument ben simple: de cop i volta un home que va conduint es queda cec, no hi pot veure, com si un tel blanc li ho impedís. L'endemà quan va a l'oculista d'alguna manera inexplicable contagia la seva ceguesa a tots els membres de la consulta. La cosa es va extenent per tota la ciutat i les autoritats decideixen posar en quarantena a tota la població afectada recloent-la a un antic manicomi. I allà el lector serà testimoni de totes les mesquineses, baixeses -i també grandeses- dels reclosos. Tot a través de la narració de la dona de l'oculista, que curiosament és l'única que no ha perdut la visió i que es reclou amb el seu marit per amor. Una paràbola sobre l'ésser humà que ens recorda que tots patim alguna mena de ceguesa. Com diu un dels protagonistes de la novel·la "ja érem cecs abans de perdre la vista, la por ens va cegar i la por ens farà continuar cecs" perquè "la ceguesa també és això, viure en un món on ja no hi ha esperança". 

La ceguesa també es una ocasió per saber qui som de debò, "A dins nostre hi ha una cosa que no té nom, aquesta cosa és el que som". 

I una última reflexió, al final del llibre, que és corprenedora "...no es que ens quedéssim cecs, sinó que som cecs. Cecs que hi veuen, No, cecs que veient-hi, no hi veuen". Jo porto ulleres i tampoc hi veig gaire....

 Un llibre menut que no ho és tant

El silenci del mar és un llibre menut, formalment insignificant: poc més de vuitanta pàgines de lletra més gran de l'habitual...

Físicament és això. Però és un llibre singular. Es va publicar clandestinament el 1942 per Jean Bruller, escriptor i dibuixant francès, fill de pare jueu d'origen hongarès i de mare francesa, enrolat a la resistència francesa.  Publicà el llibre amb el pseudònim de Vercors, un massís muntanyenc que havia estat escenari de les gestes dels partisans. També fou cofundador de la prestigiosa Éditions de Minuit. 

Un argument simple: durant l'ocupació nazi de França, un home vell i la seva neboda es veuen obligats a allotjar un oficial nazi, que en la vida civil és un compositor musical, un home culte i enamorat de la cultura francesa. És un home formal que procura fer-se amb la confiança dels seus amfitrions però aquests opten per fer-li el buit, per un silenci obstinat. Persistentment. "Per un acord tàcit havíem decidit, la meva neboda i jo, que no canviaríem res de la nostra vida, ni tan sols el detall més petit: com si l'oficial no existís, com si fos un fantasma". 

L'oficial no és un nazi de carnet però està convençut que Hitler es proposa construir un món millor, una Europa millor sota la direcció d'Alemanya. És, potser sense voler-ho, un home endut per un ambient totalitari. Diu ell: "Bach...Només podia ser alemany. La nostra terra té aquest caràcter: aquest caràcter inhumà. Vull dir: més enllà de la mesura de l'home".

El final l'oficial se n'adona de la perversió dels seus superiors que no és altra que corrompre l'ànima del poble francès per dominar-lo. I al final, els amfitrions se n'adonen que aquell oficial, aquell ocupant, se n'ha adonat de la maldat que alimenta el nazisme. I, per primera vegada, responen al "bona nit" de l'oficial amb un altre "bona nit. 

No tots tenim fusta d'heroi però plantar cara a l'ocupant , en la mesura de les nostres forces, és una obligació moral. Sempre.