Del 6 d'octubre al 9 de novembre

Poc abans de la convocatòria del 9 de novembre he tingut ocasió de llegir Els fets del 6 d'octubre de 1934 del professor de la Universitat de Lleida, Manel López, el llibre de la seva tesi doctoral -publicat l'any passat-  que podeu consultar en aquest enllaç http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/83653/tmle.pdf;jsessionid=B593A434A1085EEC7BA2002ACCCFB54F.tdx2?sequence=1

Un llibre  al qual cal afegir-hi els apareguts enguany amb motiu del vuitantè aniversari http://cat.elpais.com/cat/2014/10/01/actualidad/1412199862_050786.html

El llibre  d'en López  ens permet una visió global del 6 d'octubre, dels 6 d'octubre perquè, com assenyala Pelai Pagès, ens trobem davant d'una revolució multiforme. I la globalitat rau també en l'abast territorial. Ben poques anàlisis han tingut la virtut d'abraçar la globalitat del país. I aquesta ho fa amb un extraordinari treball de recerca feta a través dels arxius comarcals. 

M'ha sorprès constatar com López assenyala que la repressió posterior recaigué bàsicament sobre Esquerra Republicana i la CNT. En el primer cas s'explica per l'hegemonia municipal del partit de Companys i pel seguiment que es féu des del territori de la crida del president. Però, i la CNT? Formalment el sindicat anarcosindicalista no formava part de l'Aliança Obrera i no s'havia adherit a la iniciativa de la Generalitat. L'autor assenyala que probablement la majoria de cenetistes detinguts no hi participaren directament, com per exemple  fou  el cas d'Ascaso. En d'altres casos però sí que s'implicaren de ple en funció de la realitat diversa de cada lloc. 

Quins paral·lelismes podem trobar entre el 6 d'octubre de 1934 i el 9 de novembre de 2014?  Ben pocs. Aplicar el presentisme a l'anàlisi del passat sempre és una disfunció que en res ens ajuda. Mas no és Companys, ni la revolta dels anys trenta era una vindicació d'una República Catalana. 

Uxío-Breogán Diéguez

Uxío-Breogán Diéguez

Divendres passat vaig assistir a la defensa de la tesi doctoral del meu amic Uxío-Breogán Diéguez. La tesi, "Nacionalismo galego. Desarticulación, resistencia e rearticulación (1936-1975)" fou defensada davant  un tribunal presidit per Justo Beramendi i del qual també formaven part Sebastià Serra (UIB) i Carles Santacana (UB), tribunal que li atorga la màxima qualificació. 

S'analitza la realitat patriòtica gallega en clau organitzativa i recull la feina de més de deu anys de recerca en arxius de tota Amèrica i  Galícia. És una obra que amb el temps esdevindrà referencial per a l'estudi del nacionalisme gallec i que, d'alguna manera, es continuadora de la monumental De provincia a nacion. Historia do galeguismo político de Beramendi. 

Assistir a un acte acadèmic d'aquestes característiques em va permetre, per una banda, fer costat a Diéguez en un acte tan important en la seva trajectòria professional i per altra conèixer els procediments i els formalismes d'un acte revestit d'una certa solemnitat com és la defensa d'una tesi doctoral.

Del doctor Diéguez en sentirem a parlar; de moment l'any que ve es preveu la sortida del llibre que recull la seva tesi, tan brillantment defensada per ell, amb l'ajuda del director de la tesi, el doctor Jordi Casassas. 

Periodistes

Diu Bru Rovira a l'últim número de L'Avenç que el periodisme ha mort i que simplement és un full dominical del poder. Deu n'hi do! Per molt categòrica i radical que ens pugui semblar aquesta afirmació, té bona part de raó. Com,  si no,  explicaríem el descrèdit d'aquesta professió? D'un periodista, com a mínim, hem d'esperar que hi vegi més enllà de l'evidència, que grati fins fer aparèixer allò ocult, que no es limiti a transcriure comunicats de premsa...

I no sempre és així. 

Aquests dies, casualment, he llegit dos llibres de periodistes que honoren la seva professió: Cap de turc de Gúnter Wallraff i Gomorra de Roberto Saviano. Mentre l'un desemmascara la xenofobia i marginació dels turcs a l'Alemanya Federal dels anys vuitanta, l'altra s'endinsa en el món de la camorra napolitana. El primer es va haver d'exiliar a Holanda, el segon ha de viure amagat sota la protecció policiaca. A casa nostra enguany honorem la figura d'Eugeni Xammar amb motiu del seu cent vint-i-cinquè aniversari (http://www.eugenixammar.cat/) , un del grans del periodisme català, que pagà amb l'exili la seva lleialtat a Catalunya i a la llibertat, 

El periodisme no pot ser una mena de martirologi però sí que ha de ser una exigència ètica a favor de la veritat. Perquè si no és així, estem davant de tota una altra cosa....

Heraldo de Madrid

Coincidint amb el setanta-cinquè aniversari de la fi de la  guerra, s'ha editat un número especial de l'Heraldo de Madrid http://www.heraldodemadrid.es/. S'ha avaluat el cost humà del conflicte bèl·lic, els morts, els exiliats, els represaliats, els humiliats però poc se'n sap del cost pecuniari, dels béns expropiats, de les confiscacions, del saqueig que el franquisme infringí sobre els vençuts.  

L'Heraldo de Madrid fou incautat per les noves autoritats el 28 de març de 1939. Els descendents de la Sociedad Editora Universal, l'editora del diari, han pledejat per aconseguir una restitució patrimonial sense èxit fins ara. I són ells, juntament amb un seguit de publicacions nascudes de la crisi periodística, eldiario.es, Mongolia, Alternativas económicas, La Marea, etc, els qui han fet possible aquesta edició especial, cent mil exemplars que es posen a la venda durant tot el mes d'abril. 

L'Heraldo fou una capçalera important, probablement la més influent en l'àmbit republicà durant la dècada dels trenta. I fou una creació amb un marcat marxamo català com bé assenyala Gil Toll a Heraldo de Madrid. Tinta catalana para la Ii República española. Entre els seus col·laboradors, el "recuperat" Manuel Chaves Novales i César González Ruano, que ben aviat se n'anà a l' ABC i de qui un recent estudi assenyala un passat infame. 

La reaparició, per molt puntual que sigui, de l'Heraldo posa de manifest la injustícia de tots aquells que encara avui esperen una reparació que no arriba i assenyala  una anomalia que resulta escandalosa: la inexistència de mitjans d'expressió escrita progressistes. Desaparegut Público i amb El País en una angoixosa situació financera, seria qüestió de pensar si aquesta reaparació puntual podria esdevenir definitiva...

Gardel i nosaltres

Aquests dies ha passat per Barcelona el cineasta uruguaià Ricardo Casas per presentar el documental "El padre de Gardel". Segons ell, el pare d'en Carlos Gardel fou el coronel Carlos Escayola, tot una peça, aquest militar uruguaià!, que, a la seva vegada, era fill del sabadellenc establert a l'Uruguai, Joan Escayola. 

Sobre qui va ser el pare d'en Gardel corren versions per a tots els gustos. Si fem cas a aquesta "via catalana", Gardel seria "fill il·legítim" d'Escayola i, per extensió, li podríem atribuir la condició de català.

El que sí que sabem de Gardel és que era un gran aficionat del Barça i amic personal del mític Samitier. . Tant és així que va adaptar un tango, "Patadura" (1929) amb motiu d'una gira que el Barça realitzà per Argentina i l'Uruguai l'any 1928.


Diuen els entesos que Barcelona va ser  una de les capitals internacionals del tango.  No ho sé, però el que sí que recordo és a la meva mare cantarellejant algun tango, d'aquells de "rompe y rasga" o explicant-me com la seva germana havia anat a París de viatge de noces per escoltar en Gardel. Estarien contentes de saber que l'autor de "La Cumparsita" era, gairebé, un compatriota...

Els altres catalans

En l'acte del cinquantè aniversari de l'aparició d'Els altres catalans, el president Mas va comparar Francesc Candel amb Nelson Mandela. Una hipèrbole del tot desmesurada que, ben segur, hagués incomodat al mateix beneficiari...

Candel es  percebia a ell mateix bàsicament com un escriptor. De fet, Els altres catalans va ser un encàrrec de Max Cahner a partir d'un article que sobre la immigració havia escrit a la revista La Jirafa. L'èxit d'Els altres catalans, juntament amb el d'una altra obra essencial, Nosaltres els valencians de Joan Fuster, servirien per consolidar una editorial que tot just iniciava el seu itinerari, Edicions 62. 

De la importància d'aquesta obra -i de la del mateix Candel- no val la pena insistir-hi. El mateix Pujol i en Salvador Cardús l'han significat com un dels deu homes més importants de la Catalunya del segle XX. 

Allò que corprèn d'aquest llibre és aquesta mirada, propera i distant alhora, de la immigració. Propera, és obvi, per l'experiència viscuda pel mateix autor i distant perquè volgudament busca un distanciament que li permeti parlar d'aquesta dimensió essencial de Catalunya. Hi ha veritat en aquest llibre i això és el que fa un dels llibres imprescindibles per entendre què és el nostre país. 

Recordo haver anat a casa seva, a la Zona Franca, per entrevistar-lo. http://www.esquerra.cat/documents/en/en38-entrevista.pdf

Era una casa senzilla amb un  menjador prou espaiós. Al fons hi havia una gran taula on en Candel escrivia i a sobre mateix de la taula, un quadre d'en Juan Genovés, que n'era família. Anava parlant parsimoniòsament amb un to de veu molt baix, una mica decebut de tot i de tothom. Em va dedicar el llibre que duia,  Els altres catalans vint anys després. amb una dedicatòria molt cordial.  D'aquella entrevista vaig subratllar una de les coses que em va dir: No s'ha format una Catalunya catalana i una Catalunya castellana. Gràcies Paco per haver-ho fet possible!