"Mai de la vida he vist cap fanàtic amb sentit de l'humor. com tampoc no he vist mai que una persona amb sentit de l'humor esdevingui un fanàtic, tret que l'hagi perdut,el sentit de l'humor. Els fanàtics sovint són sarcàstics. Alguns tenen un sentit del sarcasme molt agut, però gens d'humor. L'humor conté l'habilitat de riure's de nosaltres mateixos. L'humor és relativisme, l'humor és l'habilitat de veure't a tu mateix com et podrien veure els altres, l'humor és la capacitat d'adonar-te que per molta raó inflexible que tinguis i per terrible que sigui l'ofensa que t'han fet, hi ha un determinat aspecte de la vida que sempre fa una mica de gràcia. Quanta més raó tens, més riure fas" (Amos Oz, Contra el fanatisme).diumenge, 11 de gener del 2015
Tots som Charlie
"Mai de la vida he vist cap fanàtic amb sentit de l'humor. com tampoc no he vist mai que una persona amb sentit de l'humor esdevingui un fanàtic, tret que l'hagi perdut,el sentit de l'humor. Els fanàtics sovint són sarcàstics. Alguns tenen un sentit del sarcasme molt agut, però gens d'humor. L'humor conté l'habilitat de riure's de nosaltres mateixos. L'humor és relativisme, l'humor és l'habilitat de veure't a tu mateix com et podrien veure els altres, l'humor és la capacitat d'adonar-te que per molta raó inflexible que tinguis i per terrible que sigui l'ofensa que t'han fet, hi ha un determinat aspecte de la vida que sempre fa una mica de gràcia. Quanta més raó tens, més riure fas" (Amos Oz, Contra el fanatisme).
"Mai de la vida he vist cap fanàtic amb sentit de l'humor. com tampoc no he vist mai que una persona amb sentit de l'humor esdevingui un fanàtic, tret que l'hagi perdut,el sentit de l'humor. Els fanàtics sovint són sarcàstics. Alguns tenen un sentit del sarcasme molt agut, però gens d'humor. L'humor conté l'habilitat de riure's de nosaltres mateixos. L'humor és relativisme, l'humor és l'habilitat de veure't a tu mateix com et podrien veure els altres, l'humor és la capacitat d'adonar-te que per molta raó inflexible que tinguis i per terrible que sigui l'ofensa que t'han fet, hi ha un determinat aspecte de la vida que sempre fa una mica de gràcia. Quanta més raó tens, més riure fas" (Amos Oz, Contra el fanatisme).
dimarts, 6 de gener del 2015
Bladé i Desumvila
El llibre, tal com assenyala Sam Abrams en l'exordi, "és francament un document excepcional des d'un punt de vista històric, humà, intel·lectual i artístic".
Per Abrams, Bladé és el gran cronista de l'exili català, un escriptor que, en la perspectiva de la publicació de l'obra completa, cal revaloritzar. I De França a Mèxic un dietari que ens aporta una quantitat d'informació extraordinària passada pel sedàs literari d'un escriptor de primera línia.
Explica Bladé una anècdota que m'ha commogut per allò que té d'actual. El 8 d'octubre de 1942 moria a la infermeria del Nyassa, amb només vuit mesos, Núria Mora Soler, filla del militant d'ERC -com el mateix Bladé-, Josep Mora. En el capçal del petit fèretre de fusta blanca algú hi ha col·locat una bandera catalana. Per la vetlla de la petita hi van passant amics dels pares, correligionaris...S'hi presenta una delegació espanyola que tant si com no volen col·locar-hi una bandera republicana, "la bandera nacional". La discussió puja de to fins que la dona de Antoni Maria Sbert, la madrilenya Josefina Callao els hi demana que se'n vagin. A fora continuen les recriminacions: "los catalanes nos han hecho perder la guerra!", "Por qué Barcelona no se defendió como Madrid? Por qué?" "Pero son ustedes españoles o no?". En un vaixell que va camí de l'exili, Catalunya continua sent l'ase dels cops. Aquest cop a mans dels republicans azañistes, els socialistes de Prieto, els socialistes de Negrín, els sindicalistes....
Fora bo que ara es publiquessin les notes de Bladé sobre el seu exili mexicà que van des del 1942 fins al 1961, l'any del seu retorn a Catalunya. Tan de bo Duxelm s'hi vegi en cor i ens ofereixi un llibre que ben segur aportarà informació rellevant sobre l'exili català.
L'editor de Duxelm, l'amic Josep Maria Vall, em fa arribar un dels últims llibres que ha editat. Es tracta de De França a Mèxic. Dietari de viatge de l'escriptor ebrenc Artur Bladé i Desumvila http://lletra.uoc.edu/ca/autor/artur-blade/
Fa relativament poc es va editar, gràcies a l'interès del seu fill, el químic Artur Bladé i Font, l'obra completa d'aquest més que rellevant escriptor i memorialista. El dotzè volum d'aquestes obres completes es publicà el 2012. Posteriorment, aparegué aquest text, relativament breu que ens explica les vicissituds del viatge a bord dels vaixells, primer del Maréchal Lyautey i després del Nyassa, d'aproximadament mig miler de republicans, vaixell noliejat per la JARE. De Marsella a Veracruz, De França a Mèxic. De la derrota a l'exili.
El llibre, tal com assenyala Sam Abrams en l'exordi, "és francament un document excepcional des d'un punt de vista històric, humà, intel·lectual i artístic". Per Abrams, Bladé és el gran cronista de l'exili català, un escriptor que, en la perspectiva de la publicació de l'obra completa, cal revaloritzar. I De França a Mèxic un dietari que ens aporta una quantitat d'informació extraordinària passada pel sedàs literari d'un escriptor de primera línia.
Explica Bladé una anècdota que m'ha commogut per allò que té d'actual. El 8 d'octubre de 1942 moria a la infermeria del Nyassa, amb només vuit mesos, Núria Mora Soler, filla del militant d'ERC -com el mateix Bladé-, Josep Mora. En el capçal del petit fèretre de fusta blanca algú hi ha col·locat una bandera catalana. Per la vetlla de la petita hi van passant amics dels pares, correligionaris...S'hi presenta una delegació espanyola que tant si com no volen col·locar-hi una bandera republicana, "la bandera nacional". La discussió puja de to fins que la dona de Antoni Maria Sbert, la madrilenya Josefina Callao els hi demana que se'n vagin. A fora continuen les recriminacions: "los catalanes nos han hecho perder la guerra!", "Por qué Barcelona no se defendió como Madrid? Por qué?" "Pero son ustedes españoles o no?". En un vaixell que va camí de l'exili, Catalunya continua sent l'ase dels cops. Aquest cop a mans dels republicans azañistes, els socialistes de Prieto, els socialistes de Negrín, els sindicalistes....
Fora bo que ara es publiquessin les notes de Bladé sobre el seu exili mexicà que van des del 1942 fins al 1961, l'any del seu retorn a Catalunya. Tan de bo Duxelm s'hi vegi en cor i ens ofereixi un llibre que ben segur aportarà informació rellevant sobre l'exili català.
dimecres, 26 de novembre del 2014
Del 6 d'octubre al 9 de novembre
Poc abans de la convocatòria del 9 de novembre he tingut ocasió de llegir Els fets del 6 d'octubre de 1934 del professor de la Universitat de Lleida, Manel López, el llibre de la seva tesi doctoral -publicat l'any passat- que podeu consultar en aquest enllaç http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/83653/tmle.pdf;jsessionid=B593A434A1085EEC7BA2002ACCCFB54F.tdx2?sequence=1
Un llibre al qual cal afegir-hi els apareguts enguany amb motiu del vuitantè aniversari http://cat.elpais.com/cat/2014/10/01/actualidad/1412199862_050786.html
El llibre d'en López ens permet una visió global del 6 d'octubre, dels 6 d'octubre perquè, com assenyala Pelai Pagès, ens trobem davant d'una revolució multiforme. I la globalitat rau també en l'abast territorial. Ben poques anàlisis han tingut la virtut d'abraçar la globalitat del país. I aquesta ho fa amb un extraordinari treball de recerca feta a través dels arxius comarcals.
M'ha sorprès constatar com López assenyala que la repressió posterior recaigué bàsicament sobre Esquerra Republicana i la CNT. En el primer cas s'explica per l'hegemonia municipal del partit de Companys i pel seguiment que es féu des del territori de la crida del president. Però, i la CNT? Formalment el sindicat anarcosindicalista no formava part de l'Aliança Obrera i no s'havia adherit a la iniciativa de la Generalitat. L'autor assenyala que probablement la majoria de cenetistes detinguts no hi participaren directament, com per exemple fou el cas d'Ascaso. En d'altres casos però sí que s'implicaren de ple en funció de la realitat diversa de cada lloc.
Quins paral·lelismes podem trobar entre el 6 d'octubre de 1934 i el 9 de novembre de 2014? Ben pocs. Aplicar el presentisme a l'anàlisi del passat sempre és una disfunció que en res ens ajuda. Mas no és Companys, ni la revolta dels anys trenta era una vindicació d'una República Catalana.
Quins paral·lelismes podem trobar entre el 6 d'octubre de 1934 i el 9 de novembre de 2014? Ben pocs. Aplicar el presentisme a l'anàlisi del passat sempre és una disfunció que en res ens ajuda. Mas no és Companys, ni la revolta dels anys trenta era una vindicació d'una República Catalana.
dimecres, 29 d’octubre del 2014
Uxío-Breogán Diéguez
Uxío-Breogán Diéguez
Divendres passat vaig assistir a la defensa de la tesi doctoral del meu amic Uxío-Breogán Diéguez. La tesi, "Nacionalismo galego. Desarticulación, resistencia e rearticulación (1936-1975)" fou defensada davant un tribunal presidit per Justo Beramendi i del qual també formaven part Sebastià Serra (UIB) i Carles Santacana (UB), tribunal que li atorga la màxima qualificació.
S'analitza la realitat patriòtica gallega en clau organitzativa i recull la feina de més de deu anys de recerca en arxius de tota Amèrica i Galícia. És una obra que amb el temps esdevindrà referencial per a l'estudi del nacionalisme gallec i que, d'alguna manera, es continuadora de la monumental De provincia a nacion. Historia do galeguismo político de Beramendi.
Assistir a un acte acadèmic d'aquestes característiques em va permetre, per una banda, fer costat a Diéguez en un acte tan important en la seva trajectòria professional i per altra conèixer els procediments i els formalismes d'un acte revestit d'una certa solemnitat com és la defensa d'una tesi doctoral.
Del doctor Diéguez en sentirem a parlar; de moment l'any que ve es preveu la sortida del llibre que recull la seva tesi, tan brillantment defensada per ell, amb l'ajuda del director de la tesi, el doctor Jordi Casassas.
dijous, 9 d’octubre del 2014
Periodistes
Diu Bru Rovira a l'últim número de L'Avenç que el periodisme ha mort i que simplement és un full dominical del poder. Deu n'hi do! Per molt categòrica i radical que ens pugui semblar aquesta afirmació, té bona part de raó. Com, si no, explicaríem el descrèdit d'aquesta professió? D'un periodista, com a mínim, hem d'esperar que hi vegi més enllà de l'evidència, que grati fins fer aparèixer allò ocult, que no es limiti a transcriure comunicats de premsa...
I no sempre és així.
Aquests dies, casualment, he llegit dos llibres de periodistes que honoren la seva professió: Cap de turc de Gúnter Wallraff i Gomorra de Roberto Saviano. Mentre l'un desemmascara la xenofobia i marginació dels turcs a l'Alemanya Federal dels anys vuitanta, l'altra s'endinsa en el món de la camorra napolitana. El primer es va haver d'exiliar a Holanda, el segon ha de viure amagat sota la protecció policiaca. A casa nostra enguany honorem la figura d'Eugeni Xammar amb motiu del seu cent vint-i-cinquè aniversari (http://www.eugenixammar.cat/) , un del grans del periodisme català, que pagà amb l'exili la seva lleialtat a Catalunya i a la llibertat,
El periodisme no pot ser una mena de martirologi però sí que ha de ser una exigència ètica a favor de la veritat. Perquè si no és així, estem davant de tota una altra cosa....
dilluns, 7 d’abril del 2014
Heraldo de Madrid
L'Heraldo de Madrid fou incautat per les noves autoritats el 28 de març de 1939. Els descendents de la Sociedad Editora Universal, l'editora del diari, han pledejat per aconseguir una restitució patrimonial sense èxit fins ara. I són ells, juntament amb un seguit de publicacions nascudes de la crisi periodística, eldiario.es, Mongolia, Alternativas económicas, La Marea, etc, els qui han fet possible aquesta edició especial, cent mil exemplars que es posen a la venda durant tot el mes d'abril.
Coincidint amb el setanta-cinquè aniversari de la fi de la guerra, s'ha editat un número especial de l'Heraldo de Madrid http://www.heraldodemadrid.es/. S'ha avaluat el cost humà del conflicte bèl·lic, els morts, els exiliats, els represaliats, els humiliats però poc se'n sap del cost pecuniari, dels béns expropiats, de les confiscacions, del saqueig que el franquisme infringí sobre els vençuts.
L'Heraldo de Madrid fou incautat per les noves autoritats el 28 de març de 1939. Els descendents de la Sociedad Editora Universal, l'editora del diari, han pledejat per aconseguir una restitució patrimonial sense èxit fins ara. I són ells, juntament amb un seguit de publicacions nascudes de la crisi periodística, eldiario.es, Mongolia, Alternativas económicas, La Marea, etc, els qui han fet possible aquesta edició especial, cent mil exemplars que es posen a la venda durant tot el mes d'abril.
L'Heraldo fou una capçalera important, probablement la més influent en l'àmbit republicà durant la dècada dels trenta. I fou una creació amb un marcat marxamo català com bé assenyala Gil Toll a Heraldo de Madrid. Tinta catalana para la Ii República española. Entre els seus col·laboradors, el "recuperat" Manuel Chaves Novales i César González Ruano, que ben aviat se n'anà a l' ABC i de qui un recent estudi assenyala un passat infame.
La reaparició, per molt puntual que sigui, de l'Heraldo posa de manifest la injustícia de tots aquells que encara avui esperen una reparació que no arriba i assenyala una anomalia que resulta escandalosa: la inexistència de mitjans d'expressió escrita progressistes. Desaparegut Público i amb El País en una angoixosa situació financera, seria qüestió de pensar si aquesta reaparació puntual podria esdevenir definitiva...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)