Erasme com a metàfora

"Erasme (...) fou el  primer a adquirir consciència d'europeu, el primer pacifista militant, el defensor més eloqüent de l'ideal humanístic, social i espiritual". "(...) Erasme i els seus creien possible el progrés de la humanitat gràcies a la Il·lustració i confiaven que la difusió, de l'escriptura, l'estudi i la lectura educaria tant l'individu com el conjunt de la societat". Zweig escriu aquestes paraules el 1934, enmig del creixement arreu d'Europa del feixisme i el nazisme. I llegint "Erasme de Rotterdam" -en traducció de Joan Fontcuberta- sembla que l'autor parla més de les circumstàncies que li van tocar de viure que no pas del teòleg i filòsof neerlandès. 

De fet el llibre ens explica la lluita entre dos gegants: Erasme i Luter. Entre dues formes  de ser i d'enfrontar-se a la realitat, entre dues voluntats per canviar les coses que s'han de canviar. Aquest combat el guanyarà Luter perquè Erasme, com diu Zweig, "es mantingué més fidel a la humanitat que no pas a un clan determinat". Diu Zweig, "L'erasmisme i el luteranisme, la raó i la passió, la religió de la humanitat i el fanatisme religiós, el sentiment supranacional i el nacional, el pluralisme i la unilateralitat, la  flexibilitat i la rigidesa es repel·leixen tant com l'aigua i el foc"

Com Luter, Erasme deixa una petja

que perdurarà perquè "tots els il·lustrats, lliurepensadors i enciclopedistes del segle XVIII, i encara molts pedagogs del XIX, son els seus hereus espirituals". "La Reforma, la Il·lustració i la interpretació lliure dela Bíblia i, d'altra banda, les sàtires de Rabelais i de Swift, la idea d'Europa i l'humanisme modern, són resultat del seu pensament".

Erasme constata que amb la raó no n'hi ha prou. Desapassionat, recte i fred considera que "el món sencer és una pàtria comuna",fou el primer teòric del pacifisme ( "Adagis", "Dulce bellum inexpertis" (la guerra és dolça per als qui no l'han experimentada), "Alliçonament d'un príncep devot i cristià"."Querela pacis"), lluità contra el fanatisme...

Erasme fou vençut pel fanatisme de Luter  però, "tanmateix, en el món de l'esperit hi caben tots els contrasts: també allò que no triomfa mai en la realitat hi  conserva un dinamisme eficaç, i són precisament els ideals no acomplerts els que esdevenen invencibles".

 L'Esquerra Independentista, la història d'una impotència. 

El llibre que ha coordinat Carles Viñas és un llibre important en la mesura que ha posat una mica d'ordre en una història, la de l'esquerra independentista,  plena se sotracs, convulsions i d' un fer-se i desfer-se perpetu...

Editada per Tigre de Paper, una editorial compromesa amb aquest projecte polític, Història de l'Esquerra Independentista és una aproximació, prou àmplia, més de nou-centes pàgines i més de vint col·laboracions, a allò que hem convingut a anomenar l'esquerra independentista i anticapitalista. I aquesta és una primera consideració a fer. El títol pot dur a malentesos perquè d'allò que tracta és de l'esquerra que neix amb la formació del PSAN, el 1969. Deixa de banda, doncs, tant el FNC, organització de la qual s'escindiria el PSAN com ERC.

Aquesta esquerra, que arribarà trinxada a la Transició,  fou incapaç de superar el sectarisme, el mimetisme en relació a allò que passava a Euskal Herria i diferències estratègiques que s'aniran repetint contínuament entre els partidaris d'avançar cap a un Front Patriòtic i els favorables de la Unitat Popular. 

El llibre es basa en les diferents aportacions que s'hi fan, la majoria són d'historiadors vinculats en aquest segment ideològic però també n'hi ha de persones que parlen en funció d'haver-ho viscut en primera persona. Donen , per tant, un resultat molt  irregular. 

N'hi ha de rellevants, com la de Fermí Rubiralta que a "Del separatisme a l'independentisme" en poc més de trenta pàgines sintetitza l'evolució del "separatisme· abans de la Dictadura. Per cert, en Rubiralta està preparnat un llibre sobre Estat Català que l'any que vé farà cent anys de la seva fundació. O la d'Albert Botran que ens parla de l'origen i l'evolució de la CUP. S'hi nota en ambós casos, la condició d'historiador. O la d'Andrea Geniola sobre Catalunya Lliure que justament està preparant un nou llibre sobre l'independentisme català. 

El llibre inclou diverses cronologies sobre les accions armades d'aquest període així com de l'evolució organitzativa de l'esquerra independentista. 

A partir d'ara aquest llibre serà de lectura obligatòria per aquells qui vulguin saber què ha estat i quina evolució ha tingut l'esquerra independentista anticapitalista. 
 

Maggie O´Farrell, una de les escriptores del moment

Maggie O´Farrell (1972, Irlanda del Nord) és una de les escriptores amb més anomenada de la seva generació. La seva última novel·la, Hammet, centrada en la vida de Shakespeare, ha estat un gran èxit editorial. Casada amb l'escriptor Wilian Sutcliffe, actualment viu a Edimburg, Escòcia. 

La majoria de les seves novel·les les podem trobar en català a L'Altra Editorial.

Jo acabo de llegir La mà que prenia la meva, publicada el 2018. És la història en paral·lel de dues famílies que, al capdavall, resulta una única història. I, com apunta l'editora, se centra en els grans temes d'interès de l'autora: la pèrdua, el passat. les relacions familiars. 

Una història ben travada, que flueix com si res, on s'hi parla de la maternitat sense falses edulcoracions, amb famílies retrobades i records que s'han fet miques...Crec que el millor elogi és que me n'han entrat ganes de llegir altres llibres de l'autora.

Sánchez-Cutillas o la narrativa valenciana que desconeixem

L'any passat, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua decidí que el 2020 estaria dedicat a l'escriptora Carmelina Sánchez Cutillas. Tot i que és una autora que ha conreat l'assaig i la poesia, probablement la seva obra més coneguda és Matèria de Bretanya, una obra narrativa breu, poc més de 125 pàgines, on l'autora recrea l'Altea de poc abans de la República, obra que li valgué el Premi Andròmina de 1975. 

Matèria de Bretanya, a mig camí de l'autobiografia i el memorialisme novel·lat, fou un llibre prou conegut al País Valencià ja que s'inclogué en el pla de lectures de l'escola. Una altra cosa és al Principat on, com acostuma a passar amb el conjunt de la narrativa valenciana, no aconseguí excessiu ressò. Jo l'acabo de llegir aquest estiu. I la veritat és que m'ha semblat una lectura prou interessant.

M'ha agradat, en primer lloc, el treball lèxic, amb expressions pròpies de la Marina Baixa i vinculades al món rural -com ho era l'Altea dels anys vint- i expressions genuïnament valencianes i, per mi, desconegudes: "...aqueixos captaires transhumants que arribaven a poqueta nit", "...tot el que era vida feia olor a rent"... Llisca bé la llengua que fa servir Sánchez-Cutillas, sense artificis, amb sabor a terra i a poble. 

També, i aquí potser hi juga un paper  la figura de l'avi Francesc Martínez i Martínez, un folklorista erudit, el respecte i amor a la vida rural, al poble i els seus costums i tradicions, que, amb el pas del temps han anat desapareixent. Tot explicat des dels ulls d'un infant que va descobrint, de mica en mica, les injustícies que pateixen els llauradors, el paper opressor de l'Església, la inèrcia d'una tradició que vol aturar el pas del temps, la irrupció de la sexualitat, les arbitrarietats d'una mare conservadora (de la Derecha Regional Valenciana) i molt religiosa, del pare, republicà i més condescendent, la lectura com a escapatòria d'un món massa subjecte a allò previsible....

"...a vegades retornen a nosaltres els records, prenent vida i color i moviment de bell nou, com si no fossen ja coses inanimades", Aquesta és la voluntat de Matèria de Bretanya: que allò que ja no hi és no mori per sempre. 

 L'Amèrica de debò

Carson McCullers (1917-1967) és una de les millors escriptores nord-americanes del segle XX. Es va a donar a conèixer de ben jove amb, justament, El cor és un caçador solitari.

De fet, molts de nosaltres l'hem  coneguda -indirectament- a través de l'adaptació cinematogràfica de Reflexos en un ull daurat (1967), interpretada per uns genials Marlon Brando i Elizabeth Taylor. 

La novel·la, reeditada ara per L'Altra Editorial en traducció d'Alba Dedeu, ens explica la vida del sud profund dels Estats Units dels anys quaranta on encara es nota la depressió dels anys anteriors. Amb una manera planera i efectiva, la força d' El cor...rau en la potència dels seus protagonistes: Mick la pre-adolescent que somia en la música i en comprar-se un piano mentre al seu pare no pot pagar la hipoteca de l'edifici on té una casa d'hostes, les il·lusions de la qual acabaran quan ha d'anar fer de dependenta per ajudar a casa, el rellotger sord-mut John Singer, un home bondadós  que procura no jutjar a ningú i ajudar  tothom, que acabarà traient-se la vida quan mor el seu millor amic, Jake Bicunt. un busca-raons, mig rodamon mig revolucionari que  pretén canviar el món i és incapaç de resoldre els seus problemes d'alcoholisme, el doctor Copeland, un metge negre que vol capgirar d'arrel la misèria i la marginació de la seva gent  i que no se'n surt ni amb els seus fills...

El llibre denuncia allò que diu Copeland: "Han convertit la paraula lliberta  en una blasfèmia".

I com es lamenta ell mateix: "Creia en la llengua, no pas en el puny. Jo ensenyava la paciència i la fe en l'ànima humana com a cuirassa contra l'opressió. Ara sóc conscient de fins a quin punt m'equivocavaÇ". 

 Un senyor elegant

No som allò  que aparentem  ser, no som allò que els altres creuen que som. Ni tan sols som la imatge que projectem. Darrera de cadascú de nosaltres s'amaguen molts matisos, moltes realitats, moltes circumstàncies que passen desapercebudes a un observador poc perspicaç. 

A Un senyor elegant, el narrador (Suso de Toro, Santiago de Compostel·la, 1956) mirar d'esbrinar qui era Ramón Baltar i, amb aquest intent que té alguna cosa de treball detectivesc, també se'ns explica els procediments que fa servir per aconseguir-ho, una recerca que no serà concloent, que deixa molts interrogants per resoldre però també amb troballes extraordinàries.

Aparentment Ramón Baltar era un burgès de Padrón, un bon professional format  a l'estranger,  instal·lat a Santiago de Compostel·la. Fill d'Ángel Baltar, un prestigiós metge fundador d'una clínica avançada que heretarà en Ramon. Els Baltar formaven part de les "forces vives" de la ciutat. Liberals, lliurepensadors, probablement maçons, havien anat consolidant una fortuna que els permetia una certa independència de criteri, defensant una xarxa de sanatoris modèlics, apostant per projectes de col·legis laics ajudant a nombroses iniciatives com, per exemple, l'editorial gallega Galaxia....

Ramón es casaria amb una dona amb qui construirien una família nombrosa. I, tot i que, la dona era molt conservadora i catòlica, arribar a ser presidenta d'Acció Catòlica, el matrimoni s'avingué i es respectà.

Aquest home, de qui no consta cap militància concreta, sabem que abans de la guerra  era un republicà galleguista, amic de Castelao, I que també participà en la comitiva que lliura el projecte d'autonomia a Madrid, tenia un delit especial per passar desapercebut. 

Després del desastre de la guerra, amb el germà Anton exiliat a l'Argentina, Ramón es depurat de la Universitat i, tot i que fou mobilitzat pels franquistes per fer-lo anar al front, és vigilat. No és un home de confiança del règim. Aquest "home elegant", aquell patrici compostel·lès, aquell home culte i refinat, continua compromès amb les seves conviccions.És aquesta lleialtat és una crida acció: guarint els ferits de la guerrila antifranquista, i, en aquestes circumstàncies concretes, sent un "company de viatge " dels comunistes. I aquest compromís arriba, amb una descoberta que fa l'autor del llibre, a trobar-se implicat en un assaig d'atemptat contra Franco. Poca broma!

Com assenyala Del Toro, ""I has arribat al final del llibre i has de confessar que no ho has aconseguit, no l'has enxampat. Ha estat una veritable persecussió. Probablement, se t'ha escapat. Tens un personatge que has anomenat així i no saps si representa amb precisió aquell home que es va dir Ramón Baltar o si no el representa!". 

Hem d'agrair a "Més
llibres" i a Eduard Velasco que ens apropin a la nostra llengua un dels escriptors més rellevant de la literatura gallega del moment. 

 Morán, un dels imprescindibles.

Sento, de fa temps, una gran admiració per Gregorio Morán. La cosa va començar amb la lectura d'El precio de la Transición, fa una pila d'anys, un clarivident mirada a la Transició que anava més enllà de la "història oficial" que els uns i els altres van confeccionar. Després vingué la lectura d'Adolfo Suárez. Ambición y destino, una biografia sobre l'"home" de la Transció i una crònica d'uns temps convulsos, la lectura parcial de Los españoles que dejaron de serlo (1937-1981) i, és clar, les "Sabatinas intempestivas" que publicava a La  Vanguardia. 

Morán escriu sempre amb un gran doll d'informació. I amb passió. Per això m'agrada. Mai mira de ser complaent i quan ho creu oportú, etziba una guitza  a qui se la mereix (o així ho creu ell). I això, a aquest Estat, és extraordinari. Evidentment sabem que Gregorio Morán és una persona que té una aversió molt marcada contra el catalanisme i,òbviament, contra l'independentisme fins al punt que ell mateix s'ha considerat una víctima del "procés". Un cop sabut això, val la pena llegir-lo. I jo, trobo a faltar els seus articles que no només van provocar que fos acomiadat per La Vanguardia sinó també per Crónica Global,el soci català d'El Español.

Què és El cura y los mandarines. Historia no oficial del Bosque de los Letrados. Cultura y política en España 1962-1996? Es la historia cultural , de la cultura institucional espanyola, des de 1962 a 1996 de la mà de Jesús Aguirre, "el cura". Qui fou Aguirre? un capellà, fill de mare soltera, homosexual que passà la seva joventut en una capital de província, Santander i que arribarà a ser, amb el temps duc consort d'Alba. 

El llibre comença el 1962 perquè per primera vegada des de la fi de la Guerra, es produïren dos fets que preocuparan al règim; les vagues de les mines d'Astúries i el "contubernio" de Munich on, a excepció dels comunistes s'aplegaven representants tant dels vencedors com dels perdedors de la confrontació bèl·lica. 

El llibre ens parla de moltes coses -són gairebé vuit-centes pàgines-: del grup de Santander: Francisco Pérez Gonzalez , que ambel temps crearia Taurus i El País, Manuel Arce, el comunista José Hierro, en Jesús Aguirre, etc....de l'aparició de Ruedo Ibérico, de Luis Martín-Santos i el seu Tiempo de silencio, mereixedor dels elogis de l'autor del llibre, cosa que no passa gairebé mai,(un Martín-Santos, dirigent del PSOE a la clandestinitati que no tenia res a veure amb José Antonio Primo de Rivera com Sanchez Ferlosio, Manolo Sacristan o el "carlista" Castellet,que sovint és qualificat com a pedant i d'escàs interès, etc.,la campanya dels XXV años de paz, un muntatge colossal, la podridura de la Real Academia de la Lengua, els assassinats d'Enrique Ruano i Julián Grimau, l'aparició del FLP, La XXXVII Bienal de Venècia, l'aparició d'El País, un capítol extraordinari, 

El llibre també pot ser concebut com un aplec de petites biografies. Ens parla per exemple de Pepe Bergamín, un personatge ben curiós que havia avalat els crims estalinistes durant la guerra, només cal donar un cop d'ull al pròleg d'Espionaje en España de Max Rieger. Acabarà els seus dies a Hondarribia convertit amb un abertzale radical, potser perla influència del seu gendre, que n'era membre. I a això cal afegir la seva condició de catòlic. També parla d'homes no tan coneguts però molt importants com Florentino Pérez Embid, un opusdeista, un altre opusdeista, Vicente Cacho Viu, que arribà a ser professor de la Universitat de Barcelona, Camilo José Cela, el falangista Laín Entralgo, un personatge bàsic de la Transició, López Aranguren, Max Aub, un altre de qui Morán parla bé, el feixista Juan Ramón Masoliver, Rafael Lapesa comunista ahir, catòlic fervorós avui, Salvador Clotas "un intelectual que jamás ha escrito nada",Carlos Barral, el millor editor de la seva època, Julián Marías, Dionisio Ridruejo, un altre que surt ben parat, Jorge Semprún, Juan Luis Cebrian, Manuel Sacristán, Fernando Lázaro Carreter, Fernando Savater,Juan Benet

Les primeres eleccions deixaren en un pam de nas l'esquerra radical que ben aviat deixaren Maó i es tornaren exègetes del poder, fos aquest el que fos. Els altres, els feixistes també es recol·locaren..."Nos equivocamos al comprometernos con el franquismo, pero supismos reaccionar y convertirnos en "oposición silenciosa"", un "falangista liberal",  Pedro Laín Entralgo, un dels més grans pocavergonyes del règim. 

La cronologia acaba el 1996, quan la intel·ligència s'institucionalitza. I encara continua.