Praga i els jueus

El Golem de Praga. Leyendas judías del gueto és un petit llibre que aplega algunes traduccions de textos publicats entre mitjan segle XIX i el primer terç del segle XX editats a Alemanya i Txèquia i que ens recorda l'arrelament dels jueus en la cultura centroeuropea. Ens explica la història de la sinagoga vella-nova de Praga, els precedents de la qual daten del segle X i que encara avui es present a Praga, la importància d'alguns dels estudiosos del Talmud com el rabí Jehuda Löw ben Bezalel, benefactor de la comunitat i a qui se li atribueix la creació del Gólem, creat amb la voluntat de protegir els jueus contra la persecució i del qual ara, gràcies a Més Llibres podem llegir la novel·la que Gustav Meyring, inspirat en aquesta llegenda li dedica, una referència de la literatura fantàstica, plena de misteri i humor negre o la història de l'adinerat Mordejai Meisel.

Les llegendes que recull el llibre, més enllà de les esmentades, donen compte de l'arrelada fe d'una comunitat, sovint estigmatitzada, i se'n després la moralitat que la virtut ha de guiar la nostra vida, que la llei mosaica ha de ser escrupolosament respectada.

La cultura europea, la nostra cultura, també és la cultura jueva. Destriar una de l'altra és un artifici que no ens porta enlloc. És una presència que tot i la Xoà encara perdura. I que per molts anys!

Wilfried Wills, un com nosaltres?

Wilfried Wills és un polícia que mira de sobreviure enmig de l'ocupació nazi de Flandes. Atemorit per la possibilitat de ser deportat o els treballs forçats. Instal·lat en l'ambigüitat moral, fa la viu-viu. Obeix i calla. La seva ànima de poeta el té immers en uns remordiments que el corroen. Però ja se sap, "primum vivere"...Es tracta de passar desapercebut, de no significar-se i en això Voluntat, la novel·la de Jeroen Olyslaegers és una novel·la que parla de temes que tots podem comprendre perfectament perquè "la hipocresia adopta una forma diferent a cada país, va acompanyada d'una negligència culpable concreta, arrossega una ambigüitat pròpia de cada llengua materna. I després (...) cadascú calla a la seva manera particular". 

No tothom té ànima d'heroi i resulta més senzill tapar-se amb un llençol: "L'últim llençol amb què es cobreix la gent és el cilici de la seva pròpia fragilitat, del victimisme (...) amb l'esperança que quan es despertin tot hagi passat". 

Olyslaegers no parla d'oïdes, el seu avi era un nacionalista flamenc que va col·laborar amb els nazis. No se'n va penedir mai. Un llibre que gira el sentit de la culpa i el perdó. I enmig l'antisemitisme d'un país on els jueus n'eren ben presents.

Stendhal, un entre els grans

"La més bella novel·la del món" (Italo Calvino), "el millor text escrit en francès de tot els temps" (Gide)...Començar a llegir un llibre amb aquests advertiments, vulguis que no, impressiona. Stendhal un romàntic a qui tothom li atorga l'inici de la novel·la realista, juntament amb Balzac i Flaubert ens explica una història que, ben mirat, gairebé és un fulletó que gira al voltant d'un triangle entre Fabricio del Dongo, la duquessa  Sanseverina i Clelia. 

O potser estem parlant d'una novel·la històrica que ens descriu la davallada de l'antic règim i larribada de l'Europa liberal que arriba de la mà de Napoleó (amb la batalla de Waterloo al fons). 

O és un clam a favor d'Itàlia i del general cors.

Sigui el que sigui i tal com diu Joan Fuster en el pròleg "Stendhal va escriure perquè nosaltres el llegíssim. S'ho proposés ell o no, això és l'únic verificalbe i verificat. El llegim encara. En escriptor, ¿què pot pretendre, sinó el que llegeixin?

A mi m'ha resultat una lectura una mica tediosa, que accelera vertiginosament el seu ritme en els capítols finals, una novel·la d'amor, d'amor no correspost, d'amor impossible, d'amor frustrat, d'un amor romàntic, apassionat perquè ja se sap, "l'amor tot s'ho val". 

Sánchez-Cuenca, de nou

Ja el coneixíem de La desfachatez intelectual. Una veu pròpia que, de Madrid estant, aporta un criteri que es vol equànime enmig d'una desbocada onada de patriotisme espanyol, en els millors dels casos, de patrioterisme xaró generalitzat. 

El professor de la Universitat Carlos III comença reprenent el fil conductor de La desfachatez intelectual: la poca qualitat del debat públic que ha dificultat una sortida negociada i democràtica a la crisi catalana. Diu Sánchez-Cuenca, fent referència als opinadors espanyols: "Ha esdevingut gairebé un ritual de pas, una cerimònia iniciàtica: si algú pretén obtenir respectabilitat intel·lectual, ha de passar la prova de l'antinacionalisme furibund" (en relació al nacionalisme català perquè ja se sap que els nacionalismes són els altres). 

Sánchez-Cuenca procura veure-hi clar. No és que digui res de l'altre món però se li ha de reconèixer el mèrit de mirar de veure-hi clar enmig d'un clima absolutament enverinat. I què diu Sánchez-Cuenca? Per exemple que la defensa de la unitat territorial és tan "nacionalista" com l'aspiració de trencar-la, que la nostra època és una època essencialment nacionalista, que ni tan sols han estat afeblida per la globalització ni per la integració supranacional, que el nacionalisme tendeix a invisibilitzar-se quan assoleix el seu desenvolupament ple com Estat-nació liberal, allò que alguns han anomenat el nacionalisme banal, que la nació espanyola s'ha configurat no en oposició a altres nacions estrangeres sinó als nacionalismes alternatius existents dins el propi Estat. 

I què proposa l'autor per sortir d'aquest atzucac?: "L´única forma d'avançar en aquesta qüestió és a les palpentes, tractant d'inspirar-se en valors democràtics de tolerància i autogovern".Una perspectiva difícil, certament. Diu Sánchez-Cuenca: "...la interpretació del Tribunal Constitucional del principi de sobirania es basa en la negació o no reconeixement del problema del subjecte polític no es pot qüestionar simplement perquè la Constitució no admet que pugui estar-ho". I dissenteix l'autor d'aquesta interpretació així com de les campanyes de guerra bruta dissenyades des del Ministeri de l'Interior, una manifestació de la violació dels principis fonamentals de la democràcia que és "conseqüència de l'animadversió cap a l'independentisme".o de l'execrable discurs de Felip VI el 3 d'octubre. 

La sortida a la crisi que ens proposa Sánchez-Cuenca no difereix gaire de la Miquel Iceta i es troba en la mateixa sintonia d'ona de les suggerències de Jordi Amat, alguns dels llibres del qual hem comentat aquí. 

Reconeixent-li, si més no, la valentia d'anar contra corrent i d'haver subratllat que la "democràcia espanyola no ha estat a l'alçada de les circumstàncies en la qüestió catalana". 

Una lectura que assenyala

Aparentment es tracta d'un llibre que ratlla la insignificància. Es llegeix d'una esgarrapada i, en haver-lo llegit, no se sap ben bé quina mena de llibre has tingut entre les mans: una crònica literària d'alguns episodis de la II Guerra Mundial? un relat moralista a propòsit de certes infàmies? un al·legat contra la impostura i els poderosos  i les seves infàmies?

L'ordre del dia és l'ordre del dia de la reunió del 20 de febrer de 1933 al palau del president del Reichstag on les principals empreses alemanyes BASF, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Allianz, etc, es comprometien amb els nazis amb donacions multimilionàries. Totes sobrevisqueren al règim: "Aquesta reunió del 20 de febrer de 1933, en la qual es podria veure un moment únic de la història patronal,un compromís inaudit amb els nazis, no és altra cosa per a Krupp, Opel, Siemens i companyia que un episodi més de la vida dels negocis".

Un altre episodi que Vuillard ens explica és l'ocupació d'Àustria amb les negociacions prèvies entre Hitler i el canceller Schuschnigg i l'esperpèntic embús monumental dels tancs i les tropes, la proclamació e l'Anschluss des de l'antiga capital imperial. Reflexiona Vuillard: "És veritat, no ens enganyem, que es va fer venir militants nazis de tot Àustria, que es van detenir opositors, els jueus; que és una multitud triada, purgada; però són allà de debò, els austríacs, no són només una multitud de cinema. Són allà de debò, aquelles noies de trenes rosses, alegres, i aquella parelleta que crida somrient -ah, tots aquells somriures! aquells gestos! Les banderoles que tremolen al pas del seguici! No es va disparar ni un sol tret. Quina llàstima!". 

A mi el que m'ha cridat més l'atenció és el retrat que l'autor fa de lord Halifax i Chamberlain. Del primer diu el premi Goncourt: "L'aristòcrata anglès, el diplomàtic que s'està plantat tot cofoi darrere la seva petita renglera d'avantpassats, tots sords com campanes, rucs com sabatots, curts com cues de "rabbit"...". La "política de pacificació", que ell dirigia, estava dirigida per algú que no tenia pèls a la llengua en dir que "No dubto que aquestes persones odiïn de debò els comunistes. I li asseguro que si nosaltres fóssim en el seu lloc sentiríem el mateix". I de Chamberlain que n'hem de dir? Només cal mirar la foto de la portada del llibre, tan elegant, tan pulcre, se'l veu de bona família però la seva política fou un lamentable error. Ho va dir Churchill, amb la duresa que el caracteritzava: "Us varen donar a escollir entre el deshonor i la guerra, vau escollir el deshonor i ara tindreu la guerra". 

Un llibre brillant que acaba amb una frase lapidària; "No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i d'esglai". 

Amat hi continua

Després d'"El llarg procés (1937-2014)",Jordi Amat hi insisteix amb "La confabulació dels irresponsables", una pamflet -en paraules de l'autor- que això sí no pretén adoctrinar a ningú sinó descriure uns fets i unes circumstàncies que per Amat han estat un autèntic disbarat, un disbarat compartit per mots i per diferents motius. 

No crec que a ningú,  així d'entrada, li  interessi llegir un pamflet. Que jo recordi, jo només n'he llegit un: "Sentit comú" de Thomas Paine publicat el 1776 a favor de la independència americana. A mi em sembla que un pamflet ha d'anar a favor d'alguna cosa, com l'opuscle de Paine. I no és aquest el cas del de n'Amat. O, si més no, a mi em sembla que "La confabulació dels irresponsalbes" no va a favor de res. Descriu, apunta culpables, es lamenta però no dóna alternatives, no proposa altres escenaris, no projecta un futur plausible per allò que Amat defensa, el catalanisme no independentista. 

Tots els mals vam començar amb la reforma de l'Estatut impulsada pels socialistes que "no la van liderar ni van tenir eines per desaccelerar la subhasta a l'alça que es produïa a la comissió parlamentària que redactava el text". Una reforma de l'Estatut amb què el món convergent mai no havia cregut però que enmig de la  refundació i de mutació del catalanisme que volia pilotar el procés.donaria lloc a un nou ideari col·lectiu "ambigu,populista i sobiranista". I a això calia afegir la reacció mediàtica i política del PP, una reacció brutal que acabaria fent saltar pels aires els "consensos" de la Transició. 

Diu Amat que "el procés, essencialment, s'hauria d'explicar com l'assumpció progressiva pel corrent central de la ciutadania de Catalunya d'una mutació del catalanisme. Una mutació, reforçada per una mobilització popular creixent, que alhora que consolidava una nova idea de sobirania ha acabat esquerdant, com difícilment podia ser d'una altra manera, l'arquitectura institucional espanyola". 

I aquí som, enmig d'un atzucac que ningú sap quina sortida pot tenir. El que es ben segur que el catalanisme que acaba allà on comencen els interessos d'Espanya no en té cap de sortida a oferir. 

El lliure pensament català

"Viure l'anticlericalisme. Una història cultural del lliure pensament català (1868-1923)", és una versió de la tesi doctoral d'Albert Palà, "El lliure pensament a Catalunya (1868-1923): cultures, identitatsi militàncies anticlericals en transformació" presentada el 2015 i dirigida la doctora SusannaTavera. 

Resulta sorprenent com un tema del recorregut i de la importància del d'aquesta tesi no hagi estat més tractat pels historiadors. L'autor ho justifica per l'hegemonia marxista dels anys setanta i vuitanta i per dificultats conceptuals i metodològiques que van trobar el desllorigador amb l'aparició del llibre de la historiadora francesa , "La libre pensée enFrance (1848-1940)" de Jacqueline Lalouette, publicat el 2001. L'interès pel lliure pensament rau en el fet que és un espai de confluència entre la maçoneria catalana,l'espiritisme, el protestantisme i la teosofia.i per la guerra cultural que lliurà contra el catolicisme enmig d'un procés de secularització.

En el lliure pensament hi conflueixen, per una banda,l'ateisme, el materialisme i el darwinisme i per l'altra, l'esperitisme i el deisme,una confluència conflictiva ben estudiada per Palà com també s'estudia la xarxa de sociabilitat del lliure pensament així com les seves relacions amb les xarxes lliurepensadores europees. 

També es parla dels àmbits d'intervenció del lliure pensament: l'educació laica, els ritus civils com la inscripció al registre civil el matrimoni i l'enterrament civil i els anomenats sopars de promiscuació, una celebració alternativa a la Setmana Santa catòlica que tenia el Dijous o el Divendres Sant. "En aquestes dates assenyalades, els lliurepensadors es reunien per parodiar el sant sopar i transgredir l'abstinència catòlica, menjant ostentosament carn i peix acompanyats de tot tipus de begudes, incloses, és clar, les alcohòliques". 

Finalment, s'analitza e paper de la dona en el lliure pensament i l'aparició del feminisme amb figure som la d'Ángeles López de Ayala, la dirigent obrera Teresa Claramunt, Amàlia Domingo o Teresa Mañé, la mare de Frederica Montseny. 

El lliure pensament català i molt concretament l'anticlericalisme fou un àmbit de trobada entre el moviment republicà i el moviment obrer organitzat, un anticlericalisme que posteriorment hegemonitzarien els radicals d'Alejandro Lerroux.Un moviment  d'ampla volada i que tindria continuïtat amb la mesura que l'Església Catòlica tampoc donà el seu braç a tórcer. 

Pensar el segle XX, un llibre, una vida

Poc abans que Tony Judt -el prestigiós historiador anglès- morís víctima de l'esclerosi lateral amiotròfica, Timothy Snyder, professor d'història a la Universitat de Yale enllestia Pensar el segle XX, un llibre presentat com una llarga conversa entre els dos historiadors. 

El llibre és una mena de biografia intel·lectual de l'autor i, inevitablement, del seu temps. Hi surten reflexions al voltant de tots aquells temes que per a Judt han estat constitutius de la seva formació com a persona i dels seus interessos: el sionisme, Judt era jueu nascut en el si d'una família marxista procedent de l'Europa de l'Est i instal·lada a la Gran Bretanya, les diferències entre el món acadèmic anglès i nord-americà, el marxisme aplicat a la història, la crisi de l'esquerra, especialment de la socialdemocràcia de qui Judt s'hi sentia molt a prop, el món intel·lectual francès i, evidentment la història i els riscos d'entendre-la com "un exercici sobre polèmica política aplicada". 

Confesso que el format d'entrevista no m'era, a priori, gens atractiu. Però a mesura que anava passant pàgines, la lectura se'm feia gairebé addictiu. Llegint Pensar el segle XX, te n'adones de la profunditat de les seves reflexions, sens dubte fruit d'un pensament arrelat en l'estudi, la reflexió i la confrontació dialèctica. 

Us passo algunes reflexions que a mi m'han semblat molt suggeridores: 

Parlant dels historiadors als anys seixanta, l'autor de Postguerra diu: "el marxisme és un relat meravellosament persuasiu sobre com funciona la història, i per què fundiona. És una alleujadora promesa per a qualsevol saber que la història està del teu costat, que el progrés va en el teu mateix sentit". o "Marx va ser un comentarista polític de geni, més enllà de les mancances de les seves àmplies especulacions teorètiques" (en relació a La guerra civil a França). (Per a Occident), "el marxisme, com a llenguatge de la confrontació política i social, quedaria marginat a la cultura política. Es va retirar primer a l'entorn intel·lectual i després a l'acadèmic, que és on va fracassar als anys setanta". 

Sobre el sionisme (Judt va ser un jove sionista que va visitar kibbutz però se'n va desentendre aviat):"Com a jueu sento que tinc la responsabilitat de criticar Israel amb rigor i valentia, i de maneres que els qui no són jueus no poden temptar per por d'acusacions espúries però eficaces d'antisemitisme".

Sobre la política actual diu Judt "Si la política, com és habitual, ha estat substituïda per l'"antipolitica", aleshores vivim en un món postpolític. I en un món postpolític, despullat de sentit ètic o de narrativa històrica, què hi queda? Sens dubte no pas la societat. L'únic que hi queda, tal com insistia Margarte Thatcher, són "famílies i individus". I el seu propi interès econòmicament definit". "L'efecte del predomini del llenguatge econòmic en una cultura intel·lectual que sempre va ser vulnerable a l'autoritat dels "experts" ha actuat com un fre sobre un debat social més impregnat moralment". "l'elecció que afrontem ara no és de capitalisme versus comunisme, o el final de la història versus el retorn de la història, sinó de polítiques de cohesiósocial basadesenobjectius col·lectius versus l'erosió de la societat a causa de la política de la por". 

Sobre la història: "Per a una societat oberta, és molt important conèixer el seu passat. Una característica comuna de les societats tancades del segle XX, tant de dretes com d'esquerres, era que manipulaven la història. Falsejar el passat és la forma més antiga de control del coneixement: si tens poder sobre la interpretació del que va passar abans (o simplement pots mentir sobre allò), tens el present i el futur a la teva disposició". "La tasca de l'historiador, si ho vols pensar d'aquesta manera, és proporcionar la dimensió de coneixements i de narrativa sense la qual no podem ser un conjunt cívic". 

Lluhí i Vallescà

Ara fa cosa d'un any va aparèixer "Joan Lluhí i Vallescà. L'home que va portar la República". El llibre, escrit pels historiadors Enric Ucelay-Da Cal i Arnau Gonzàlez i Vilalta, ha passat del tot desapercebut. Només Enric Juliana, un dels homes forts de "La Vanguardia", en va parlar elogiosament amb finalitats "torticeras".

Com és possible que aquesta biografia, la primera, d'un dels fundadors d'ERC, l'home pont entre Barcelona i Madrid, conseller primer de Macià, conseller de Justícia de Companys i ministre de Treball no hagi tingut més ressò als mitjans? Tot i el seu gran protagonisme durant la dècada dels trenta, Lluhí és un perfecte desconegut. Joan Baptista Culla en parlà, i subratllà el seu pes específic, a "El catalanisme d'esquerra (1925-1936)" i en les memòries i biografia de Joan Casanelles, el seu gran amic i còmplice. També recordo un article, prou revelador, del mateix Culla aparegut l'any 1978 a"Serra d'Or","Joan Lluhí i Vallescà o la frustració d'un laborisme", que, curiosament, no surt esmentat en les fonts consultades pels autors del llibre.

D'aquest oblit els autors en parlen prou: "No va escriure llibres d'impacte (...). El seu paper important a la Guerra Civil semblà una fugida".I abans la seva figura quedà eclipsada per Macià, a qui gosà contradir, un cop expulsat del partit, només fou  el cap de fila d'un petit partit, el PNRC, Mort Macià, la funció que feia Lluhí, que tant va contribuir a fer possible Esquerra Republicana,representar  republicanisme dins d'ERC, la féu Lluís Companys. Fins i tot Josep Tarradellas, un cop esclatada la guerra, li traurà protagonisme, tot i l'important paper que Lluhí féu al consolat de Tolosa. Com diuen els autors del llibre per justificar aquest oblit de Lluhí, "potser fou l'últim republicà català". També hi ajudà el seu caràcter esquerp,altiu, ambiciós,frívol...que tantes animadversions li provocaren dins i fora del seu partit.

El llibre que demostra un extens coneixement de l'època i una escriptura amena que tant posa en context el personatge, el republicanisme que va rebre del seu pare,Josep Lluhí i Rissech com ens parla de la vida sentimental de Ventura Gassol, dels dirigents d'Esquerra, amb afirmacions una mica sorprenents per gratuïtes com del propi Lluhí. Per no parlar de les notes sobre la pel·lícula "Casablanca", prou interessants