Un llibre extraordinari, Sàpiens.

De nou, un llibre d'un autor jueu, Yuval Noah Harari (Qiryat Atta, 1976). Sàpiens és un best-seller, un llibre exitós, traduït a més de trenta llengües. És un llibre de divulgació. Sí, és tot això. Però també és un llibre extraordinàriament ambiciós. Només cal que llegim el sots-títol: "Una breu història de la humanitat". Déu n'hi do! O dit d'una altra manera, la història de l'homo sàpiens. Aquest extraordinari propòsit és, a més a més, explicat de forma amena i suggestiva. En acabat et trobes amb més interrogants que certeses. I això sempre és intel·lectualment estimulant. 

Per aquest historiador l'homo sapiens neix amb la revolució cognitiva, "el punt en què la història es va declarar independent de la biologia" i el secret es troba amb l'aparició de la ficció, quan "un nombre gran de desconeguts pot cooperar amb èxit si creu en mites comuns".quan "és capaç de reajustar la seva conducta ràpidament en consonància amb les necessitats de canvi".Harari en el conjunt del seu voluminós llibre, sis-centes pàgines, no para de fer afirmacions que, d'entrada, ens poden resultar sorprenents. Diu Harari "els caçadors-recol·lectors primitius són les persones més hàbils i amb més coneixements de la història". I és que per sobreviure tothom tenia que tenir unes habilitats mentals extraordinàries. Amb l'agricultura i la ramaderia la gent va poder confiar cada vegada més amb les habilitats dels altres. O quan assenyala que el viatge dels primers humans a Austràlia és un dels esdeveniments més importants de la història perquè "era la primera vegada que un humà era capaç de sortir del sistema ecològic afroasiàtic". O quan parla de la Revolució Agrícola i la qualifica del frau més gran de la història i la defineix com la que va ser capaç de mantenir més gent viva en pitjors condicions. O quan indica que probablement hi hagi alguna raó biològica universal que expliqui per què gairebé totes les cultures han valorat més els homes que les dones (força muscular, agressivitat, gens que els fan més ambiciosos i competitius...)

També fa afirmacions contundents com quan diu que "Tenim el dubtós honor de ser l'espècie més mortífera en els annals de la biologia", "la història és una cosa que ha fet molt poca gent mentre la resta de la població llaurava els camps i traginava cubells d'aigua", "¿Com podem distingir el que està biològicament determinat del que la gent simplement intenta justificar a través dels mites biològics? Una bona regla general és que "la biologia permet, la cultura prohibeix".O "La coherència és el paradís dels esperits obtusos".O, referint-se als imperis afirma que si fossin tan dolents què diria això de nosaltres mateixos que ens basem en el llegat imperial. De les religions diu "Els monoteistes han tendit a ser molt més fanàtics i proselitistes que els politeistes"

Per a Harari anema cap a una cultura global única que no vol dir homogènia. I això vé de lluny: primer va ser l'ordre monetari, després l'ordre imperial, més tard el religiós (on també uinclou les ideologies).

Quan parla de la història fa afirmacions com aquesta: "La història no es pot explicar amb un criteri determinista i no es pot predir perquè és caòtica" "...la història no és un mitjà per fer prediccions precises".

Una altra afirmació contundent, la Revolució científica no ha estat una revolució del coneixement sinó de la ignorància. L'ideal del progrés neix amb aquesta revolució, una revolució que té com a objectiu final donar vida eterna a la humanitat (el projecte Gilgameix, pàg. 376).

I més polèmica: "la felicitat està en mans del nostre sistema bioquímic, podem deixar de perdre el temps en reformes polítiques i socials".

I el llibre, que ens indica que l'homo sapiens està arribant a la seva fi, acaba amb una inquietant pregunta "què volem voler? Els que no s'espanten davant d'aquesta pregunta probablement és perquè no hi han pensat prou". 

Pensar el segle XX, un llibre, una vida

Poc abans que Tony Judt -el prestigiós historiador anglès- morís víctima de l'esclerosi lateral amiotròfica, Timothy Snyder, professor d'història a la Universitat de Yale enllestia Pensar el segle XX, un llibre presentat com una llarga conversa entre els dos historiadors. 

El llibre és una mena de biografia intel·lectual de l'autor i, inevitablement, del seu temps. Hi surten reflexions al voltant de tots aquells temes que per a Judt han estat constitutius de la seva formació com a persona i dels seus interessos: el sionisme, Judt era jueu nascut en el si d'una família marxista procedent de l'Europa de l'Est i instal·lada a la Gran Bretanya, les diferències entre el món acadèmic anglès i nord-americà, el marxisme aplicat a la història, la crisi de l'esquerra, especialment de la socialdemocràcia de qui Judt s'hi sentia molt a prop, el món intel·lectual francès i, evidentment la història i els riscos d'entendre-la com "un exercici sobre polèmica política aplicada". 

Confesso que el format d'entrevista no m'era, a priori, gens atractiu. Però a mesura que anava passant pàgines, la lectura se'm feia gairebé addictiu. Llegint Pensar el segle XX, te n'adones de la profunditat de les seves reflexions, sens dubte fruit d'un pensament arrelat en l'estudi, la reflexió i la confrontació dialèctica. 

Us passo algunes reflexions que a mi m'han semblat molt suggeridores: 

Parlant dels historiadors als anys seixanta, l'autor de Postguerra diu: "el marxisme és un relat meravellosament persuasiu sobre com funciona la història, i per què fundiona. És una alleujadora promesa per a qualsevol saber que la història està del teu costat, que el progrés va en el teu mateix sentit". o "Marx va ser un comentarista polític de geni, més enllà de les mancances de les seves àmplies especulacions teorètiques" (en relació a La guerra civil a França). (Per a Occident), "el marxisme, com a llenguatge de la confrontació política i social, quedaria marginat a la cultura política. Es va retirar primer a l'entorn intel·lectual i després a l'acadèmic, que és on va fracassar als anys setanta". 

Sobre el sionisme (Judt va ser un jove sionista que va visitar kibbutz però se'n va desentendre aviat):"Com a jueu sento que tinc la responsabilitat de criticar Israel amb rigor i valentia, i de maneres que els qui no són jueus no poden temptar per por d'acusacions espúries però eficaces d'antisemitisme".

Sobre la política actual diu Judt "Si la política, com és habitual, ha estat substituïda per l'"antipolitica", aleshores vivim en un món postpolític. I en un món postpolític, despullat de sentit ètic o de narrativa històrica, què hi queda? Sens dubte no pas la societat. L'únic que hi queda, tal com insistia Margarte Thatcher, són "famílies i individus". I el seu propi interès econòmicament definit". "L'efecte del predomini del llenguatge econòmic en una cultura intel·lectual que sempre va ser vulnerable a l'autoritat dels "experts" ha actuat com un fre sobre un debat social més impregnat moralment". "l'elecció que afrontem ara no és de capitalisme versus comunisme, o el final de la història versus el retorn de la història, sinó de polítiques de cohesiósocial basadesenobjectius col·lectius versus l'erosió de la societat a causa de la política de la por". 

Sobre la història: "Per a una societat oberta, és molt important conèixer el seu passat. Una característica comuna de les societats tancades del segle XX, tant de dretes com d'esquerres, era que manipulaven la història. Falsejar el passat és la forma més antiga de control del coneixement: si tens poder sobre la interpretació del que va passar abans (o simplement pots mentir sobre allò), tens el present i el futur a la teva disposició". "La tasca de l'historiador, si ho vols pensar d'aquesta manera, és proporcionar la dimensió de coneixements i de narrativa sense la qual no podem ser un conjunt cívic". 

A propòsit del beat Samsó

Ahir l'Església catòlica celebrava festa grossa: la beatificació de Josep Samsó i Elias, assassinat l'u de setembre de 1936. Ell i 1540 sacerdots seculars i 896 religiosos perderen la vida a Catalunya víctimes de la persecució religiosa durant la guerra civil. Mereixen per part dels qui professen la fe catòlica un reconeixement. Fossin o no detractors de la República, també en són mereixedors pel conjunt de la població.

L'acte d'ahir a la parròquia de Santa Maria de Mataró tingué una clara voluntat conciliadora, com era de menester: "El màrtir cristià és un testimoni de la vida, i no de la mort" (Angelo Amato, prefecte de la Congregació per les causes dels Sants); "L'Església dels màrtirs (...) posa sempre en relleu el missatge testimonial de perdó i reconciliació" (Lluís Martínez Sistach, cardenal de Barcelona).

Contrasta aquesta beatificació amb l'actitud d'alguns que es diuen valedors de l'església que atien l'odi i la confrontació. Per exemple, ahir mateix Intereconomia tv oferia un programa a propòsit de l'exhumació de les restes que es troben a les fosses de Camuñas, exhumació promoguda per l'arquebisbat de Toledo. No s'hi va escoltar ni una al·lusió a la reconciliació, ans el contrari era una vindicació als "caiguts del bàndol 'nacional'".

Acabo recomanant la lectura d'un article d'en Joan Bada: "Religió i memòria. La controvèrsia de la Guerra Civil: els màrtirs i la llei". El trobareu en l'últim número de la revista Trípodos. Una ponderada visió del paper de la memòria per als catòlics a càrrec d'un prestigiós historiador i teòleg.

Apropiació indeguda?

La Fundació Nous Horitzons organitza per al proper divendres, 18 de desembre, un acte amb motiu dels trenta anys de la fundació de Nacionalistes d'Esquerra. Ho celebro.
Nacionalistes d'Esquerra no se'n va sortir políticament potser perquè, com assenyalava Josep-Lluís Carod-Rovira en el pòrtic del llibre que vaig coordinar, Nacionalistes d'Esquerra , 1979-1984, "va arribar uns quants anys abans del que li tocava i tant per les formes com el fons apareixien com a massa avançades per a l'època". En tot cas la victòria de NE arriba ara, molts anys després de la seva dissolució formal. Els homes i les dones que, ara fa trenta anys, en formaven part, avui tenen altíssimes responsabilitats de govern, exerceixen el lideratge en el món acadèmic i cultural, són professionals d'alta vàlua... I el compromís polític que en el seu dia els va fer entrar a militar a NE s'ha trasllat, majoritàriament, a ERC, l'organització que ha heretat aquella iniciativa que als anys vuitanta no va reeixir.
En el vint-i-cinquè aniversari fou Esquerra qui reclama, amb tota legitimitat, l'herència política de NE. Perquè, avui com ahir, assumim les paraules que el 16 de desembre de 1979 pronuncià Jordi Carbonell a l'Aliança del Poblenou quan explicava en l'assemblea fundacional de NE l'objectiu de la nova formació política: "defensar a fons i amb amabilitat els interessos nacionals dels Països Catlanas, és a dir, de les classes populars".
Ara és IC en aquest trentè aniversari qui rememorarà aquesta efemèride. Hi tenen dret encara que només sigui perquè alguns, pocs, dels seus adherits formaren part de NE. Només un retret si se'm permet: el no haver convidat l'autor de l'únic llibre existent sobre NE, Francesc Poblet, per cert un dels màxims coneixedors sobre l'esperantisme als Països Catalans, moviment que justament avui, 15 de desembre, commemora els cent cinquant anys del naixement del seu fundador, el doctor Zamenhof.