Els homenots d'en Pla

A tots els cànons haguts i per haver de la literatura catalana hi apareix Josep Pla. Tothom li reconeix aquesta manera de fer que a priori sembla tan fàcil de triar un llenguatge sense ampul·lositats, que no embafa, que tendeix a prescindir de circuml·loquis i barroquismes que enfarfeguen i dificulten la intel·ligibilitat d'allò que es vol comunicar. 

Que Pla fos un home conservador-"jo sóc un home conservador, perquè sempre m'ha semblat absurd que els homes afegeixin les seves facultats intel·lectuals i la seva força material a l'incessant treball de destrucció que realitza constantment i implacablement la naturalesa"- no hauria de ser cap demèrit alhora de reconèixer-lo com allò que és; un dels grans prosistes en català del segle XX. No fou mereixedor del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes no perquè no conrees les lletres catalanes i excel·lís en això sinó perquè no fou un home d'honor, si més no, no fou un home d'honor per al catalanisme. 

De la mateixa manera que després de llegir El quadern gris, m'ha entusiasmat la letura d'aquesta primer sèrie dels Homenots. La tria dels personatges d'aques primer volum és excepcional, Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joaquim Ruyra, Eugenio d'Ors, Joan Crexell -de qui tan poques coses sabia-, Joan Estelrich...

Sovint a més a més d'aquestes pinzellades sobre aquestes personalitats hi apareix el mateix Pla. És inevitable, és clar. Hi són ben presents la seva obsessió contra el Modernisme i la seva flaca cap al "senyor Cambó" que en parlar del gran Prat de la Riba sembla que sigui més mereixedors d'elogis que el president de la Mancomunitat...

Pla parla d'aquestes figures capdavanteres ben sovint amb admiració, amb respecte, no regatejant-los-hi cap mèrit però també hi són present, a vegades, comentaris mortificadors,detalls de la seva vida ben poc galdosos, sarcasmes una mica feridors. Amb tot s'hi veu la ploma d'un home que els ha tractat, un home que n'ha fet una coneixença no superficial. 

A mi,m'ha agradat molt les descripcions que fa del periodisme de principis del segle XX i, concretament, de les redaccions de Las Noticias i La Publicidad. Quina descripció d'ambients i de personatges! quina capacitat anaalítica pr explicar-nos què era el periodisme en les dues primeres dècades del segle XX!

Acabem amb una descripció, provocativa, d'allò que era la cultura per Pla:"la cultura és un preservatiu contra les inevitables i tristes caigudes de l'arrauxament intuïtiu".

Un llibre extraordinari, Sàpiens.

De nou, un llibre d'un autor jueu, Yuval Noah Harari (Qiryat Atta, 1976). Sàpiens és un best-seller, un llibre exitós, traduït a més de trenta llengües. És un llibre de divulgació. Sí, és tot això. Però també és un llibre extraordinàriament ambiciós. Només cal que llegim el sots-títol: "Una breu història de la humanitat". Déu n'hi do! O dit d'una altra manera, la història de l'homo sàpiens. Aquest extraordinari propòsit és, a més a més, explicat de forma amena i suggestiva. En acabat et trobes amb més interrogants que certeses. I això sempre és intel·lectualment estimulant. 

Per aquest historiador l'homo sapiens neix amb la revolució cognitiva, "el punt en què la història es va declarar independent de la biologia" i el secret es troba amb l'aparició de la ficció, quan "un nombre gran de desconeguts pot cooperar amb èxit si creu en mites comuns".quan "és capaç de reajustar la seva conducta ràpidament en consonància amb les necessitats de canvi".Harari en el conjunt del seu voluminós llibre, sis-centes pàgines, no para de fer afirmacions que, d'entrada, ens poden resultar sorprenents. Diu Harari "els caçadors-recol·lectors primitius són les persones més hàbils i amb més coneixements de la història". I és que per sobreviure tothom tenia que tenir unes habilitats mentals extraordinàries. Amb l'agricultura i la ramaderia la gent va poder confiar cada vegada més amb les habilitats dels altres. O quan assenyala que el viatge dels primers humans a Austràlia és un dels esdeveniments més importants de la història perquè "era la primera vegada que un humà era capaç de sortir del sistema ecològic afroasiàtic". O quan parla de la Revolució Agrícola i la qualifica del frau més gran de la història i la defineix com la que va ser capaç de mantenir més gent viva en pitjors condicions. O quan indica que probablement hi hagi alguna raó biològica universal que expliqui per què gairebé totes les cultures han valorat més els homes que les dones (força muscular, agressivitat, gens que els fan més ambiciosos i competitius...)

També fa afirmacions contundents com quan diu que "Tenim el dubtós honor de ser l'espècie més mortífera en els annals de la biologia", "la història és una cosa que ha fet molt poca gent mentre la resta de la població llaurava els camps i traginava cubells d'aigua", "¿Com podem distingir el que està biològicament determinat del que la gent simplement intenta justificar a través dels mites biològics? Una bona regla general és que "la biologia permet, la cultura prohibeix".O "La coherència és el paradís dels esperits obtusos".O, referint-se als imperis afirma que si fossin tan dolents què diria això de nosaltres mateixos que ens basem en el llegat imperial. De les religions diu "Els monoteistes han tendit a ser molt més fanàtics i proselitistes que els politeistes"

Per a Harari anema cap a una cultura global única que no vol dir homogènia. I això vé de lluny: primer va ser l'ordre monetari, després l'ordre imperial, més tard el religiós (on també uinclou les ideologies).

Quan parla de la història fa afirmacions com aquesta: "La història no es pot explicar amb un criteri determinista i no es pot predir perquè és caòtica" "...la història no és un mitjà per fer prediccions precises".

Una altra afirmació contundent, la Revolució científica no ha estat una revolució del coneixement sinó de la ignorància. L'ideal del progrés neix amb aquesta revolució, una revolució que té com a objectiu final donar vida eterna a la humanitat (el projecte Gilgameix, pàg. 376).

I més polèmica: "la felicitat està en mans del nostre sistema bioquímic, podem deixar de perdre el temps en reformes polítiques i socials".

I el llibre, que ens indica que l'homo sapiens està arribant a la seva fi, acaba amb una inquietant pregunta "què volem voler? Els que no s'espanten davant d'aquesta pregunta probablement és perquè no hi han pensat prou".