Els homenots d'en Pla

A tots els cànons haguts i per haver de la literatura catalana hi apareix Josep Pla. Tothom li reconeix aquesta manera de fer que a priori sembla tan fàcil de triar un llenguatge sense ampul·lositats, que no embafa, que tendeix a prescindir de circuml·loquis i barroquismes que enfarfeguen i dificulten la intel·ligibilitat d'allò que es vol comunicar. 

Que Pla fos un home conservador-"jo sóc un home conservador, perquè sempre m'ha semblat absurd que els homes afegeixin les seves facultats intel·lectuals i la seva força material a l'incessant treball de destrucció que realitza constantment i implacablement la naturalesa"- no hauria de ser cap demèrit alhora de reconèixer-lo com allò que és; un dels grans prosistes en català del segle XX. No fou mereixedor del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes no perquè no conrees les lletres catalanes i excel·lís en això sinó perquè no fou un home d'honor, si més no, no fou un home d'honor per al catalanisme. 

De la mateixa manera que després de llegir El quadern gris, m'ha entusiasmat la letura d'aquesta primer sèrie dels Homenots. La tria dels personatges d'aques primer volum és excepcional, Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joaquim Ruyra, Eugenio d'Ors, Joan Crexell -de qui tan poques coses sabia-, Joan Estelrich...

Sovint a més a més d'aquestes pinzellades sobre aquestes personalitats hi apareix el mateix Pla. És inevitable, és clar. Hi són ben presents la seva obsessió contra el Modernisme i la seva flaca cap al "senyor Cambó" que en parlar del gran Prat de la Riba sembla que sigui més mereixedors d'elogis que el president de la Mancomunitat...

Pla parla d'aquestes figures capdavanteres ben sovint amb admiració, amb respecte, no regatejant-los-hi cap mèrit però també hi són present, a vegades, comentaris mortificadors,detalls de la seva vida ben poc galdosos, sarcasmes una mica feridors. Amb tot s'hi veu la ploma d'un home que els ha tractat, un home que n'ha fet una coneixença no superficial. 

A mi,m'ha agradat molt les descripcions que fa del periodisme de principis del segle XX i, concretament, de les redaccions de Las Noticias i La Publicidad. Quina descripció d'ambients i de personatges! quina capacitat anaalítica pr explicar-nos què era el periodisme en les dues primeres dècades del segle XX!

Acabem amb una descripció, provocativa, d'allò que era la cultura per Pla:"la cultura és un preservatiu contra les inevitables i tristes caigudes de l'arrauxament intuïtiu".

Fabra, un dels imprescindibles

No sóc dels qui creuen amb els homes (o les dones) providencials. Els grans processos històrics no depenen de l'eventualitat de persones que els guien i els fan possibles. Però tampoc penso que tot obeixi  a un determinisme que ens ve donat i contra el qual no hi ha res a fer. La història s'encarna amb els homes. I els homes, amb les seves limitacions i amb les seves grandeses, modulen i fan seva la història. És el cas de Pompeu Fabra. 

S'escau que l'any passat fou l'@AnyFabra, coincidint amb el cent-cinquantè aniversari del seu naixement. De les moltes iniciatives per commemorar-lo, una és la que ha promogut la Revista de Catalunya amb l'edició d'un númeró extraordinari que glossa, principalment, la seva dimensió cívica i patriòtica. 

Aquesta miscel·lania aplega articles que ens parlen de l'intel·lectual, de l'enginyer, de l'esportista, del seu pas per la política i per les institucions del país com l'Ateneu, Palestra o la Universitat així com de la seva activitat a l'exili on, el 1948, morí i és enterrat a Prada, població del Conflent. Aquest número també inclou un annex on es dóna notícia de l'Any Fabra de 1968, un autèntic revulsiu enmig del règim franquista. I, òbviament, del seu paper com un dels lingüistes més rellevants que mai ha tingut el nostre país. Una importància que rau en haver normativitizat la nostra llengua, pensant en el conjunt del nostre domini lingüístic i des d'una perspectiva de modernitat i no arcaïtzant. Mai li estarem prou agraïts. Com deia Rovira i Virgili, "Fabra és, per nosaltres catalans, molt més que un gramàtic. És un dels reconstructors de la nostra nació, és un dels restauradors de la nostra pàtria" La Humanitat, 19 de febrer de 1948. 

Des de les antípodes polítiques, Josep Pla en fa el millor dels elogis: "Ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país,en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir uan determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible". 

Fabra ens recorda, ras i curt, que sense el català no hi ha patriotisme que tingui sentit: "La llengua d'un poble és la seva ànima i per estimar la pàtria cal també estimar la llengua" Diari de Tarragona, 25 de gener de 1933. 

Estimem-la, doncs!