Repensem-nos

Xavier Milian (Reus, 1984) acaba d'enllestir Una nova panoràmica de la història del catalanisme. Aparentment es tracta d'un llibre senzill que mira d'endreçar la història del catalanisme fins a la cruïlla en què ens trobem actualment. I ho fa, primer analitzant les obres panoràmiques del catalanisme: Resum d'història del catalanisme d'en Rovira i Virgili, El problema nacional catala del PSUC, Panoràmica del nacionalisme català d'en Fèlix Cucurull, Història del nacionalisme català de l'Albert Balcells, (Nou) resum d'història del catalanisme d'en Josep Termes i La formació d'una identitat d'en Josep Fontana. Ben mirat, tampoc en són tants... I ho fa per fer-nos entendre que "la historiografia  general, i la dels moviments polítics en particular, és clarament un instrument polític per legitimar o qüestionar l'statu quo o un determinat moviment polític en particular". I l'autor, després d'aquestes anàlisis, pretén actualitzar els coneixements sobre la història del catalanisme i plantejar debats historiogràfics.

Com per exemple una certa exoneració del llibre d'en Solé Tura, "Catalanisme i revolució burgesa" o la sempre polèmica periodització de la història del catalanisme que per l'autor s'inicia, políticament parlant, amb el I Congrés Catalanista de 1880. 

Resulta també molt interessant la crítica a la Renaixença i la posada en valor d'autors teatrals com Josep Robreño o Francesc Renart que culminen en la figura de Serafí Pitarra o el mallorquí Josep Palou. 

També m'han semblat interessants els comentaris sobre el carlisme on l'autor nega el seu caràcter catalanista que tants li han atribuït. 

L'últim capítol del llibre es pregunta si el catalanisme ha iniciat una nova etapa o si tot acabarà amb un foc d'encenalls. Evidentment, no hi ha respostes. 

A tothom no li escauen  les gavardines

Sergi Pàmies (París, 1960) és un dels contistes en llengua catalana més reconeguts. En el seu últim llibre, L'art de portar gavardina hi trobem un Pàmies més autoreferenciat, més biogràfic i, com es diu a la contracoberta, "amb un talent particular per la tendresa". 

Es parla, doncs, dels pares, l'escriptora Teresa Pàmies i el mític Gregorio López Raimundo, el dirigent del PSUC, i de com s'ho va fer per conviure amb la clandestinitat de son pare, d'acostumar-se a no preguntar mai el perquè de les coses, de mirar d'entendre les absències, absències també d'una paternitat exercida a temps parcial, dels fills-llegiu "El conte sobre l'11 -S que no em van encarregar mai"-  i, de quan les coses es compliquen en temps d'adolescència, de la separació de la dona i amb la constatació que "la felicitat (...) sempre estava sotmesa a l'auditoria del que és convenient, prudent o, pijtor encara, prioritari", de l'oncle Joaquin, supervivent dels camps nazis...

El títol del llibre fa referència a les preferències dels homes que sabien dur gavardina de la seva mare: Humphrey Bogard, Jean Gabin, Robert Taylor, Albert Camus, Yves Montand, Jorge Semprún,Gérard Philipe i, és clar,Gregorio López. En aquest conte l'autor parla dels seus pares, sense deixar d'esmentar les seves mancances i especula sobre Jorge Semprún que, com se sap, fou expulsat del PCE per les acusacions dels estalinistes, entre ells el seu pare. El conte acaba am una consideració que molts podrien fer nostra: "encara que m'hi esforci, mai sabre portar gavardina amb la lleugeresa i l'elegància del pare, de Jorge Semprún i de tots els homes que li agradaven a la mare". 

Iper finalitzar, proposem-nos, com fa l'autor "fer feliç algú. Només fer feliç algú. D'això va la vida reduïda a una mínima màxima expressió".