Oblits i recuperacions

Què ho fa que un autor literari oblidat pel pas del temps o per  les modes del moment retorni a la vida dels vius, literàriament parlant? Suposo que hi juga el factor sort, o les relectures que, forçosament, cada generació fa del seu llegat cultural. En el cas de Jirí Weil (1950-1956) la reivindicació que en féu, a finals dels vuitanta,  l'etern aspirant a Nobel de Literatura, Philip Roth que,com Weil, també és jueu, fou decisiva. 

A nosaltres ens arriba tot just ara de la mà Viena Edicions i del traductor Jaume Creus, feta directament del txec,  que han inclòs en la seva prestigiosa col·lecció "El cercle de Viena", tant "Mendelssohn és a la taulada" com "Viure amb una estrella". 

Weil fou perseguit tant per l'stalinisme -tot i que era comunista- com pel nazisme, per la seva condició de jueu,  una experiència que marcà la seva obra literària. Les obres esmentades ens parlen de l'experiència nazi i ho fan descrivint l'angoixa que es manifesta en les petites coses quotidianes, posant de manifest l'arbitrarietat i l'obscenitat del  totalitarisme. També hi troba lloc per un humor súbtil perquè l'humor és la manifestació més elevada de tots els processos de defensa. 

Algú podria pensar que, finalment, ens trobem amb una manifestació més  de l'anomenada "literatura de l'Holocaust", un testimoni més de la Xoà. No és això, Weil està a l'alçada de Levi,  Wiesel i Kertész. Literàriament ens trobem davant una narració que dóna testimoni de la vergonya més gran de la Humanitat i ho fa amb els vímets de la gran literatura, els dels grans escriptors. 

Roth, Henry Roth

El llinatge Roth ha donat escriptors excepcionals. Tots tenim present el nom d'en Philip Roth, l'etern aspirant a Premi Nobel de Literatura o el de l'autor de La marxa Radetzky, Joseph Roth. Però de l'Henry Roth jo no em sabia res. Res de res. Un desconeixement que és bastant generalitzat. Els entesos diuen que l'Henry Roth, nascut com en Joseph a començaments  del segle XX, a la regió austrohongaresa de Galítsia, és un dels grans. I de Digueu-ne son que és la novel·la que inaugura la gran literatura jueva nord-americana  que donarà noms tan extraordinaris com Saul Bellow, Isaac Bashevis Singer o el mateix Philip Roth. 

Poca broma doncs! Potser aquest desconeixement de la rellevància literària d'Herny Roth pugui ser atribuïda al fet que quan Digueu-ne son va aparèixer, l'any 1934,  no va rebre ni l'atenció de la crítica ni la del públic. Tant és així que Roth es va dedicar a feinejar en coses tan diverses com fer de llenyataire, treballar en un psiquiàtric  o fer de criador d'ànecs. 

Però trenta anys després una nova edició de Digueu-ne son l'acollida del públic fou extraordinària i se n'arribaren a vendre més d'un milió d'exemplars. Roth reprengué l'escriptura i ja a les vellúries escriurà una tetralogia autobiogràfica. 

M'interessava llegir un llibre sobre el món jueu a començaments del segle XX i vaig ensopegar amb aquest, gairebé com qui no vol la cosa. Vaig tenir sort perquè és un llibre extraordinari. que des dels ulls d'un nen, en David, ens explica l'arribada d'una família jueva d'Àustria a Nova York durant la dècada dels trenta: conflictes familiars, friccions entre el món jueu i el món dels gentils, la presència del sentit de pecat i de culpa, identitat i religió...Un bon treball del traductor, Xavier Pàmies, capaç de treballar els diversos registres que són presents en el llibre: el col·loquial, el de les criatures  el dels immigrants que encara no tenen prou fluïdesa a l'hora de fer servir l'anglès i que utilitzen en l'àmbit familiar el jiddisch barrejant les dues llengües sense ni adonar-se'n. 

I estilísticament, precisió, claredat i la presència, que s'intueix, d'en Joyce.