Els altres catalans

En l'acte del cinquantè aniversari de l'aparició d'Els altres catalans, el president Mas va comparar Francesc Candel amb Nelson Mandela. Una hipèrbole del tot desmesurada que, ben segur, hagués incomodat al mateix beneficiari...

Candel es  percebia a ell mateix bàsicament com un escriptor. De fet, Els altres catalans va ser un encàrrec de Max Cahner a partir d'un article que sobre la immigració havia escrit a la revista La Jirafa. L'èxit d'Els altres catalans, juntament amb el d'una altra obra essencial, Nosaltres els valencians de Joan Fuster, servirien per consolidar una editorial que tot just iniciava el seu itinerari, Edicions 62. 

De la importància d'aquesta obra -i de la del mateix Candel- no val la pena insistir-hi. El mateix Pujol i en Salvador Cardús l'han significat com un dels deu homes més importants de la Catalunya del segle XX. 

Allò que corprèn d'aquest llibre és aquesta mirada, propera i distant alhora, de la immigració. Propera, és obvi, per l'experiència viscuda pel mateix autor i distant perquè volgudament busca un distanciament que li permeti parlar d'aquesta dimensió essencial de Catalunya. Hi ha veritat en aquest llibre i això és el que fa un dels llibres imprescindibles per entendre què és el nostre país. 

Recordo haver anat a casa seva, a la Zona Franca, per entrevistar-lo. http://www.esquerra.cat/documents/en/en38-entrevista.pdf

Era una casa senzilla amb un  menjador prou espaiós. Al fons hi havia una gran taula on en Candel escrivia i a sobre mateix de la taula, un quadre d'en Juan Genovés, que n'era família. Anava parlant parsimoniòsament amb un to de veu molt baix, una mica decebut de tot i de tothom. Em va dedicar el llibre que duia,  Els altres catalans vint anys després. amb una dedicatòria molt cordial.  D'aquella entrevista vaig subratllar una de les coses que em va dir: No s'ha format una Catalunya catalana i una Catalunya castellana. Gràcies Paco per haver-ho fet possible!

Nous mitjans


Gràcies a la gentilesa del meu amic Uxío Breogán Diéguez, jove professor d'història  de la Universidade da Coruña i director de la revista Murguía, m'arriba Luzes (www.revistaluzes.com) una publicació de periodicitat mensual,  dirigida per l'escriptor gallec més conegut d'ara mateix: Manuel Rivas. Amb un disseny gràfic molt atractiu, amb continguts que defugen expressament la immediatesa de la notícia per, com diu l'editorial del seu número u, "prender unha fogueira de ideas, axuntar vontades e voces e convocar xente do común ao seu redor, á calor das historias que falan de novos rumbos", l'aparició de Luzes és una excel·lent notícia davant la devastació que pateix el món periodístic. En el cas de Galícia, en poc temps han desaparegut l'únic diari en gallec, Galicia Hoxe, el setmanari històric del galleguisme, A Nosa Terra així com nombroses capçaleres comarcals. 

Voldria fixar-me però, no en allò que no funciona sinó en la capacitat de plantar cara a aquestes circumstàncies tan dramàtiques que viuen les empreses periodístiques i més específicament les que s'expressen en les llengües que des del poder es perceben com a subsidiàries, prescindibles...A Galícia, per exemple, l'accionariat popular ha posat dempeus un nou setmanari Sermos Galiza (www.sermosgaliza.com) i davant la instrumentalització obscena del PP de la televisió pública gallega, han nascut dues iniciatives per fer possible una televisió que emet per internet: Irmandade TV (www.irmandade.tv) i Galiza Ano Cero TV (www.galizaanocero.tv).

Senblantment a Astúries, on l'asturià no té rang de llengua oficial, i on la televisió pública asturiana menysté la llengua pròpia (amb més de deu anys d'existència només han doblat una pel·lícula a l'asturià, "El rostru impenetrable"!) ha nascut una televisió per internet de la mà de l'associació Iniciativa pol Asturiano: Alderiques d'Asturies (www.facebook.com/alderiquesdasturies).

I a casa nostra? No cal comentar massa  què succeix  al País Valencià. Només amb un canvi a la Generalitat Valenciana és possible pensar en un restabliment tant de la televisió i ràdio publiques valencianes com de la recepció dels mitjans públics del Principat. Mentrestant toca resistir. A Mallorca ha nascut Ona Mediterrània (www.onamediterrania.cat) gràcies a l'esforç dels socis que li fan costat  i just aquests dies comença a donar-se a conèixer un projecte ambiciós: una ràdio per internet per a tots els Països Catalans (www.laradio.cat). 

Les noves tecnologies poden ser un bon aliat per buscar escletxes que obrin i democratitzin la informació. La qüestió és no restar amb els braços plegats. Vindran dies millors si som capaços d'anar-los construint des d'ara mateix. 

Max Aub

Hi ha una satisfacció més gran que la de llegir un bon llibre; la de descobrir-lo per un mateix. Sense la recomanació dels crítics ni dels amics. És una cosa que no t'esperes i que et congratula enormement. Això és el que em va passar amb La gallina ciega de Max Aub. Un gran escriptor desconegut per mi com tants d'altres...Aub és un valencià d'ascendència jueva que s'hagué d'exiliar acabada la guerra per les seves conviccions polítiques en tant que republicà i militant del PSOE. Més de Negrín que no pas de Besteiro, a qui no perdonaria mai la seva participació en el cop d'estat del coronel Casado, Aub era un socialista liberal que s'oposà per igual al feixisme com al comunisme. 

Amb motiu d'un llibre sobre Luis Buñuel (vegeu la següent informació d'El País http://cultura.elpais.com/cultura/2013/10/31/actualidad/1383227825_543687.html ), Aub retorna a Espanya des del seu exili mexicà. Han passat trenta anys i Aub es troba amb un altre país que ja no és el seu. Per mitjà d'aquest diari personal es constata l'abast de la devastació del franquisme que arriba a arrasar, fins i tot, aquells nuclis il·lustrats i azañistes, que tan bé va arribar a conèixer l'escriptor. La podridura moral de la dictadura ho ha anat amarant tot; fins i tot els seus amics amb qui es retroba a Madrid: "Me duele su inconsciencia, su alegría, sus tragaderas, su manga ancha, su conformidad. Todo les tiene sin cuidado, acomodados. Seguramente -!tan inteligentes!- tienen sus razones y razón. Mirar en el espejo y no verse, sin estar ciego".

Després de llegir un llibre com aquest en vols més. He llegit Campo de los almendros, sisè llibre del cicle El laberinto mágico sobre la Guerra Civil que explica una de les majors tragèdies de la guerra, la que s'esdevingué al port d'Alacant on s'hi trobaven els republicans que volien fugir d'Espanya davant la imminent victòria franquista. Extraordinària edició de "Clásicos Castalia"! Quan tindrem alguna cosa de semblant per a la literatura catalana?

El magnífic estudi preliminar de Francisco Caudet en fa una anàlisi profunda, subratllant el tractament del realisme en Aub i Galdos, les similituds i les discrepàncies. El cert és que Campo de almendros està fonamentada en el record, les pesquises, les informacions de multitud de persones. Entre elles, Tuñón de Lara, amic personal de Aub, tot i la seva militància comunista. Quina sorpresa trobar-me aquí l'historiador que vaig llegir tant i tant quan estudiava! 

Diu Caudet que llegir Campo de los almendros és un antídot contra l'amnèsia històrica. Certament, i també una manera de mira d'entendre'ns, si és que això és possible: "Nos metieron en un laberinto, al salir del Paraíso. Y se me perdió el hilo: estoy perdido". 

I com que una cosa porta a l'altra, ara tinc sobre la tauleta de nit un llibre d'Aub que va editar l'Ajuntament de Figueres, Gener sense nom, sobre el pas de la frontera dels vençuts

Actuar

El ministre de l'Interior francès, Manuel Valls, acaba d'enviar un comunicat a tots els prefectes de la República per tal que avaluïn la possibilitat de prohibir els espectacles de l'humorista Dieudonné. I no només això. François Hollande ha demanat suport per perseguir els actes de caràcter antisemita. I l'ha obtingut immediatament del principal partit de l'oposició, la dretana UMP.

El còmic Dieudonné M'bala M'bala -fill de camerunès i bretona- és tot un fenomen a França. Tot i que ell s'autoqualifica d'antisistema, què hem de pensar d'una persona que ha estat condemnat set vegades per difamació, injúries i incitació a l'odi racial, d'una persona que escull Jean-Marie Le Pen com a padrí del seu quart fill, d'una persona que s'ha inventat un gest, la quenelle, obscè i antisemita? (vegeu aquest web on apareixen multitud de persones, entre elles Alain Soral, un ideòleg de l'extrema dreta, fent-lo davant de llocs emblemàtics per als jueus http://k00ls.overblog.com/2013/12/pour-ceux-qui-pr%C3%A9tendent-que-la-quenelle-n-est-pas-un-geste-antis%C3%A9mite.html ).

Aquesta permissivitat amb Dieudonné  afavoreix la banalització del nazisme i dels seus crims. Justament aquests dies la Filmoteca del nostre país inaugurarà un cicle sobre cinema i propaganda nazi. Explica el periodista que ens ho fa saber, com de difícil és que aquestes pel·lícules es puguin projectar. El govern alemany exigeix unes condicions especials i que siguin presentades per especialistes en un context adequat.. 

Dieudonné, no enganya a ningú. Algú que afirma que la Shoah és "pornografia de la memòria", algú que el 2009 forma part de la "candidatura antisionista" -l'antisionisme, l'últim refugi de l'antisemitisme- és, com afirma l'editorialista de  Libération, un "antisemita emmalaltit dins un deliri paranoic". La República ha d'aturar-lo.

                                          

Intemperie

Acaba l'any i és l'hora de balanços. També dels  balanços literaris. Els llibreters de Madrid i els lectors d'El País coincideixen en assenyalar com la millor novel·la d'enguany,  Intemperie de l'escriptor extremeny Jesús Carrasco. L'obra d'aquest escriptor novell ha merescut elogis gairebé unànimes que el col·loquen a l'alçada d'un Delibes o dels nord-americans Carver, Updike, Cheever, Mc Carthy.

M'hi sumo. D' Intemperie cal copsar l'ús d'un castellà abrupte, amb regust de la terra que amb tanta eficàcia descriu Carrasco i que esdevé un autèntic protagonista de la novel·la, protagonisme que comparteix en pla d'igualtat amb un nen que fuig, un cabrer i un agutzil.

Una terra innominada, inhòspita, agresta, un paisatge desolat i present per tot. 

I enmig d'un argument ben prim, una reflexió sobre la bondat, la pèrdua de la innocència, la violència... Tot plegat fa pensar que ens trobem davant d'una obra que pot aspirar amb el temps a esdevenir un clàssic de la literatura espanyola. 

http://www.rtve.es/alacarta/videos/la-2-noticias/jesus-carrasco-presenta-novela-intemperie/1685941/

La crisi de la socialdemocràcia

Lectura de La crisis de la socialdemocracia: ¿qué crisis?, llibre de l'Ignacio Urquizu. Urquizu és professor de la Universitat Complutense de Madrid i col·laborador de la Fundación Alternativas http://www.falternativas.org/

Lectura amena i entenedora pels llecs en economia com jo. L'autor arriba a una conclusió si més no discutible: "la socialdemocràcia no està en crisi sinó que allò que està en crisi és la democràcia". El llibre 

se centra bàsicament en la dimensió econòmica de la socialdemocràcia i en l'estat del benestar. Prediu l'autor que la socialdemocràcia es troba al llindar d'una quarta etapa que planti cara a l'opacitat i escassa regulació dels mercats financers i que cregui en un estat del benestar que se centri més en "donar recursos a la gent per tal que s'enfronti a possibles dificultats futures". 

El nostre món canvia ràpidament i seria poc intel·ligent pensar que la socialdemocràcia, que ha construït en bona part l'Europa contemporània, es mantingui en postulats que avui per avui són insostenibles. Ara bé,  la pregunta seria si podem esperar que,  en l'era de la globalització,  l'esquerra té un marge per actuar o si ha de plantejar-se un canvi més ambiciós, més revolucionari. 

Nosaltres, ERC

Esquerra passa per uns moments difícils. La cita electoral d'aquest novembre planteja moltes incerteses, molts interrogants...Uns quants militants i simpatitzants del partit hem volgut dir-hi la nostra. Amb un sol afany: posar de manifest que, per nosaltres, el partit ha de continuar tenint un protagonisme en el mapa polític del país i en la construcció d'una esquerra catalana independent.

L'article va ser publicat a El Punt en la seva edició del 21 d'octubre.

Passo a reproduir-lo

Nosaltres, ERC

L'ebullició que caracteritza el món independentista, fruit del procés polític viscut a Catalunya des de la formació del primer gorvern tripartit, ha generat també, al costat d'indiscutibles elements esperançadors per al nostre poble, confusions i desorientacions previsibles. L'aparició de diverses i noves propostes electorals de signe independentista és ben legítima i pot contribuir a enriquir i estendre el ventall del sobiranisme polític. Però al costat d'això, observem amb preocupació la corrua de desqualificacions injustes que, des de posicions independentistes, han caigut sobre l'única força amb representació parlamentària a Catalunya que ha fet de la plena sobirania el seu objectiu essencial.

A ERC i a la seva direcció se'ls pot i se'ls ha de sotmetre a una valoració crítica. Però es fa difícil no reconèixer-li la seva voluntat tossuda de superar el marc jurídic i constitucional que encotilla la nostra nació.Tampoc no se la pot acusar d'haver estat esquitxada per afers propis d'èpoques passades o actuals i d'altres àmbits partidaris (des dels casos Pascual Estevill als del Palau de la Música o Pretòria).

Algunes vegades, segurament, ERC s'ha equivocat a l'hora de prendre decisions i cal afrontar amb decisió els dèficits propis. Però creiem que, vist el que estem observant en l'escenari preelectoral, hem de reclamar més autoestima per a tots aquells que, des de posicions progressistes, ens situem en l'ampli ventall del sobiranisme. S'ha de ser molt frívol per voler fer saltar pels aires tot el capital polític i simbòlic que ha acumulat ERC al llarg de la seva història.

Esquerra Republicana sol ser atacada per aspectes secundaris, però no se li han reconegut encara els grans encerts de la seva llarga trajectòria. El partit sempre ha cregut que no hi ha progrés ni avenços socials sense llibertat, ni des del dogmatisme. Ha sabut aglutinar gent de sensibilitats diverses, des de la socialdemocràcia al liberalisme d'esquerres i els corrents d'influència llibertària. Representa una cultura política que mai no ha cregut en suposats finals de la història. Quan una part de la intel·lectualitat d'Europa coquetejava amb els totalitarismes, ERC afirmava sense matisos la superioritat del'Estat de Dret.

Catalunya necessita institucions consolidades, i el seu sistema de partits n'és una de principal. Més enllà de les contingències electorals immediates, fóra bo que els qui se senten ubicats en el nacionalisme d'esquerra fessin, féssim, un esforç per triar amb encert els estris amb els quals volem bastir noves arquitectures polítiques.De segur que un model de país de qualitat com el que volem no es construirà des de la improvisació, el cabdillisme o les actituds sectàries que massa sovint brollen des dels rengles de l'independentisme. Tampoc negligint les distàncies inevitables entre els grans objectius i el possibilisme necessari.

No deixa de sorprendre com apareixen en el si de l'independentisme trets que creiem més propis de certa cultura política espanyola.

Per tot plegat, els sotasignants, militants o simpatitzants d'ERC de matisos i sensibilitats diferents, creiem que un projecte polític requereix continuïtat i referents sòlids. L'esquerra nacional -amb els seus encerts i els seus errors-, la que va aplegar Francesc Macià i Lluís Companys, i que després han enriquit noms diversos, de Manuel Serra i Moret a Josep Irla i Josep Tarradellas, de Josep Pallach a Heribert Barrera, ens exigeix ser rigorosos i responsables. Per això, en l'actual moment polític, nosaltres ho tenim clar. Per Catalunya: nosaltres, ERC

Article signat conjuntament per Eladi Crehuet, Narcís Duran, Pep Martí, Bienve Moya, José M. Murià, Maria Àngels Prats, Àngel Ramos i Josep Maria Vall.