Un comiat al pare

A penes una quarantena de pàgines que un fill dedica al seu pare mort. I no es tracta d'una elegia ni d'un enfilall de llocs comuns amarats d'emotivitat. Hi ha una volguda contenció en aquesta carta que José Luis Peixoto (Galveias, Portugal 1974). Hi ha també una evocació amorosa, un dolor per la desaparició d'aquell qui has estimat sabent que ja mai més compartiràs amb ell l'experiència joiosa (o trista) de la vida. 

I l'agraïment perquè dels pares també  s'aprèn o s'intueix què és la vida: "M'ensenyaves. Entre el somriure tendre dels ocells que s'aixecaven volant dels camps minsos de palla i el son pesat que les alzines projectaven sobre la terra, les teves sentències de professor s'avançaven als meus moviments".

La mort dels estimats ens apropa al silenci absolut, a la no vida i per això ens esgarrifa. Només ens queda preservar-los en el record. 

"Pare. Dorm, petitet, que has significat tant. I em dol al pit mai més poder-te sentir veure tocar. Pare. onsevulla que estiguis, dorm. Petit. Eres un poc molt de mi. Descansa, pare. Ha quedat el teu somriure en tot allò que no oblido, has quedat tot tu dins meu. Pare. Mai no t'oblidaré". 

Tots voldríem ser recordats com Peixoto recorda el seu pare. 

De aquellos polvos, estos lodos

Aurelio Martí Bataller publica "Internacionalisme o nacionalisme? Socialisme i nació als territoris de llengua catalana (1931-1936)" a partir de la seva tesi doctoral "Discursos de nació i identitat nacional espanyola en la cultura política socialista:el Partido Socialista Obrero Español a la II República". 

D'entrada s'ha d'agrair que l'autor hagi agafat com a marc del seu treball els Països Catalans (si n'exclouem la Catalunya Nord, per raons òbvies). No sovintegen treballs amb aquest abast territorial tot i que fa poc, per exemple, se n'ha publicat un altre: "Història de la literatura popular catalana". 

I la conclusió a la qual podem arribar és que ni en el període republicà s'hi deixa entreveure en el discurs del PSOE cap compromís amb el federalisme. Ni en el debat constitucional ni en la praxi política del partit. Com diu Martí "la participació socialista del nacionalisme historiogràfic espanyol comportava una visió essencialista de la nació, alhora que una càrrega castellanista". Tant des de Madrid com des de les organitzacions territorials del PSOE al País Valencià, les Illes o Catalunya. Sovint eludint cap reflexió, cap iniciativa sobre d'aquests respectius àmbits. L'anella anava de l'àmbit local al nacional espanyol: "així es construÏa un patriotisme municipal que es connectava a la nació espanyola, tot elaborant una relació de doble direcció entre municipi i nació". En el cas valencià, com diu el de Llutxent, "la militància socialista valenciana (...)rebia un missatge que assumia i reproduïa la identitat nacional espanyola des de la mateixa cultura política socialista". I això també es fa present en la nul·la presència del valencià en els seus òrgans d'expressió, en una actitud refrectària a participar en el debat sobre l'Estatut d'autonomia, en la no reivindicació de les Germanies (mentre es feia una vindicació clara dels Comuneros), l'oposició a l'extensió del decret de bilingüisme del Ministeri d'Instrucció Pública que afectava Catalunya...

A Catalunya les coses si fa no fa foren igual. Amb el benentès que aquí hi aparegué una organització pròpia del socialisme català, la Unió Socialista de Catalunya. 

Així, mentre la FSC va demanar el vot faborable a l'Estatut de Núria, l'ASB sol·licità l'abstenció (abans les JSC havien fet campanya a favor de l'ensenyament en espanyol a les escoles, per exemple). Contra la llengua catalana també s'hi manifestà Fabra Ribas al congrés de la UGT de 1932: "(el català) que todos los catalanes amamos,pero que no es el medio más apropiado para fomentar la solidaridad que debe existir entre todos los obreros de la República". 

A les Illes les coses foren com al País Valencià, amb l'excepció remarcable d'Alexandre Jaume i Andreu Crespí. Els socialistes balears s'oposaren a l'Estatut -aquí també hi jugà un gran paper la qüestió de la insularitat-. 

Com conclou l'autor del llire,"Els socialistes estigueren especialment atents al manteniment de la unitat i unicitat territorial i sobirania espanyola, així com recelosos envers la conversió del català en un element significatiu"

Praga i els jueus

El Golem de Praga. Leyendas judías del gueto és un petit llibre que aplega algunes traduccions de textos publicats entre mitjan segle XIX i el primer terç del segle XX editats a Alemanya i Txèquia i que ens recorda l'arrelament dels jueus en la cultura centroeuropea. Ens explica la història de la sinagoga vella-nova de Praga, els precedents de la qual daten del segle X i que encara avui es present a Praga, la importància d'alguns dels estudiosos del Talmud com el rabí Jehuda Löw ben Bezalel, benefactor de la comunitat i a qui se li atribueix la creació del Gólem, creat amb la voluntat de protegir els jueus contra la persecució i del qual ara, gràcies a Més Llibres podem llegir la novel·la que Gustav Meyring, inspirat en aquesta llegenda li dedica, una referència de la literatura fantàstica, plena de misteri i humor negre o la història de l'adinerat Mordejai Meisel.

Les llegendes que recull el llibre, més enllà de les esmentades, donen compte de l'arrelada fe d'una comunitat, sovint estigmatitzada, i se'n després la moralitat que la virtut ha de guiar la nostra vida, que la llei mosaica ha de ser escrupolosament respectada.

La cultura europea, la nostra cultura, també és la cultura jueva. Destriar una de l'altra és un artifici que no ens porta enlloc. És una presència que tot i la Xoà encara perdura. I que per molts anys!

Wilfried Wills, un com nosaltres?

Wilfried Wills és un polícia que mira de sobreviure enmig de l'ocupació nazi de Flandes. Atemorit per la possibilitat de ser deportat o els treballs forçats. Instal·lat en l'ambigüitat moral, fa la viu-viu. Obeix i calla. La seva ànima de poeta el té immers en uns remordiments que el corroen. Però ja se sap, "primum vivere"...Es tracta de passar desapercebut, de no significar-se i en això Voluntat, la novel·la de Jeroen Olyslaegers és una novel·la que parla de temes que tots podem comprendre perfectament perquè "la hipocresia adopta una forma diferent a cada país, va acompanyada d'una negligència culpable concreta, arrossega una ambigüitat pròpia de cada llengua materna. I després (...) cadascú calla a la seva manera particular". 

No tothom té ànima d'heroi i resulta més senzill tapar-se amb un llençol: "L'últim llençol amb què es cobreix la gent és el cilici de la seva pròpia fragilitat, del victimisme (...) amb l'esperança que quan es despertin tot hagi passat". 

Olyslaegers no parla d'oïdes, el seu avi era un nacionalista flamenc que va col·laborar amb els nazis. No se'n va penedir mai. Un llibre que gira el sentit de la culpa i el perdó. I enmig l'antisemitisme d'un país on els jueus n'eren ben presents.

Stendhal, un entre els grans

"La més bella novel·la del món" (Italo Calvino), "el millor text escrit en francès de tot els temps" (Gide)...Començar a llegir un llibre amb aquests advertiments, vulguis que no, impressiona. Stendhal un romàntic a qui tothom li atorga l'inici de la novel·la realista, juntament amb Balzac i Flaubert ens explica una història que, ben mirat, gairebé és un fulletó que gira al voltant d'un triangle entre Fabricio del Dongo, la duquessa  Sanseverina i Clelia. 

O potser estem parlant d'una novel·la històrica que ens descriu la davallada de l'antic règim i larribada de l'Europa liberal que arriba de la mà de Napoleó (amb la batalla de Waterloo al fons). 

O és un clam a favor d'Itàlia i del general cors.

Sigui el que sigui i tal com diu Joan Fuster en el pròleg "Stendhal va escriure perquè nosaltres el llegíssim. S'ho proposés ell o no, això és l'únic verificalbe i verificat. El llegim encara. En escriptor, ¿què pot pretendre, sinó el que llegeixin?

A mi m'ha resultat una lectura una mica tediosa, que accelera vertiginosament el seu ritme en els capítols finals, una novel·la d'amor, d'amor no correspost, d'amor impossible, d'amor frustrat, d'un amor romàntic, apassionat perquè ja se sap, "l'amor tot s'ho val". 

Sánchez-Cuenca, de nou

Ja el coneixíem de La desfachatez intelectual. Una veu pròpia que, de Madrid estant, aporta un criteri que es vol equànime enmig d'una desbocada onada de patriotisme espanyol, en els millors dels casos, de patrioterisme xaró generalitzat. 

El professor de la Universitat Carlos III comença reprenent el fil conductor de La desfachatez intelectual: la poca qualitat del debat públic que ha dificultat una sortida negociada i democràtica a la crisi catalana. Diu Sánchez-Cuenca, fent referència als opinadors espanyols: "Ha esdevingut gairebé un ritual de pas, una cerimònia iniciàtica: si algú pretén obtenir respectabilitat intel·lectual, ha de passar la prova de l'antinacionalisme furibund" (en relació al nacionalisme català perquè ja se sap que els nacionalismes són els altres). 

Sánchez-Cuenca procura veure-hi clar. No és que digui res de l'altre món però se li ha de reconèixer el mèrit de mirar de veure-hi clar enmig d'un clima absolutament enverinat. I què diu Sánchez-Cuenca? Per exemple que la defensa de la unitat territorial és tan "nacionalista" com l'aspiració de trencar-la, que la nostra època és una època essencialment nacionalista, que ni tan sols han estat afeblida per la globalització ni per la integració supranacional, que el nacionalisme tendeix a invisibilitzar-se quan assoleix el seu desenvolupament ple com Estat-nació liberal, allò que alguns han anomenat el nacionalisme banal, que la nació espanyola s'ha configurat no en oposició a altres nacions estrangeres sinó als nacionalismes alternatius existents dins el propi Estat. 

I què proposa l'autor per sortir d'aquest atzucac?: "L´única forma d'avançar en aquesta qüestió és a les palpentes, tractant d'inspirar-se en valors democràtics de tolerància i autogovern".Una perspectiva difícil, certament. Diu Sánchez-Cuenca: "...la interpretació del Tribunal Constitucional del principi de sobirania es basa en la negació o no reconeixement del problema del subjecte polític no es pot qüestionar simplement perquè la Constitució no admet que pugui estar-ho". I dissenteix l'autor d'aquesta interpretació així com de les campanyes de guerra bruta dissenyades des del Ministeri de l'Interior, una manifestació de la violació dels principis fonamentals de la democràcia que és "conseqüència de l'animadversió cap a l'independentisme".o de l'execrable discurs de Felip VI el 3 d'octubre. 

La sortida a la crisi que ens proposa Sánchez-Cuenca no difereix gaire de la Miquel Iceta i es troba en la mateixa sintonia d'ona de les suggerències de Jordi Amat, alguns dels llibres del qual hem comentat aquí. 

Reconeixent-li, si més no, la valentia d'anar contra corrent i d'haver subratllat que la "democràcia espanyola no ha estat a l'alçada de les circumstàncies en la qüestió catalana". 

Una lectura que assenyala

Aparentment es tracta d'un llibre que ratlla la insignificància. Es llegeix d'una esgarrapada i, en haver-lo llegit, no se sap ben bé quina mena de llibre has tingut entre les mans: una crònica literària d'alguns episodis de la II Guerra Mundial? un relat moralista a propòsit de certes infàmies? un al·legat contra la impostura i els poderosos  i les seves infàmies?

L'ordre del dia és l'ordre del dia de la reunió del 20 de febrer de 1933 al palau del president del Reichstag on les principals empreses alemanyes BASF, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Allianz, etc, es comprometien amb els nazis amb donacions multimilionàries. Totes sobrevisqueren al règim: "Aquesta reunió del 20 de febrer de 1933, en la qual es podria veure un moment únic de la història patronal,un compromís inaudit amb els nazis, no és altra cosa per a Krupp, Opel, Siemens i companyia que un episodi més de la vida dels negocis".

Un altre episodi que Vuillard ens explica és l'ocupació d'Àustria amb les negociacions prèvies entre Hitler i el canceller Schuschnigg i l'esperpèntic embús monumental dels tancs i les tropes, la proclamació e l'Anschluss des de l'antiga capital imperial. Reflexiona Vuillard: "És veritat, no ens enganyem, que es va fer venir militants nazis de tot Àustria, que es van detenir opositors, els jueus; que és una multitud triada, purgada; però són allà de debò, els austríacs, no són només una multitud de cinema. Són allà de debò, aquelles noies de trenes rosses, alegres, i aquella parelleta que crida somrient -ah, tots aquells somriures! aquells gestos! Les banderoles que tremolen al pas del seguici! No es va disparar ni un sol tret. Quina llàstima!". 

A mi el que m'ha cridat més l'atenció és el retrat que l'autor fa de lord Halifax i Chamberlain. Del primer diu el premi Goncourt: "L'aristòcrata anglès, el diplomàtic que s'està plantat tot cofoi darrere la seva petita renglera d'avantpassats, tots sords com campanes, rucs com sabatots, curts com cues de "rabbit"...". La "política de pacificació", que ell dirigia, estava dirigida per algú que no tenia pèls a la llengua en dir que "No dubto que aquestes persones odiïn de debò els comunistes. I li asseguro que si nosaltres fóssim en el seu lloc sentiríem el mateix". I de Chamberlain que n'hem de dir? Només cal mirar la foto de la portada del llibre, tan elegant, tan pulcre, se'l veu de bona família però la seva política fou un lamentable error. Ho va dir Churchill, amb la duresa que el caracteritzava: "Us varen donar a escollir entre el deshonor i la guerra, vau escollir el deshonor i ara tindreu la guerra". 

Un llibre brillant que acaba amb una frase lapidària; "No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i d'esglai".