Brigadistes

Ara fa cosa de quatre anys es publicava Brigadistes. Vides per la llibertat  de l'historiador Jordi Martí-Rueda. Es tracta d'un llibre breu que recull una seixantena de perfils de brigadistes amb, en la majoria dels casos, una foto.

Més que de biografies, es tracta d'esbossos i evocacions literàries amb una voluntat clara d'homenatge als, aproximadament 35.000 voluntaris,  que arribaren a l'Estat espanyol de tot arreu del món.

Després del pacte de no-intervenció, signat per vint-i-set paÏsos, entre els quals la URSS, Stalin, per mitjà del Komintern, donà l'ordre als comunistes per participar en la contesa bèl·lica. Així, l'octubre de 1936 es crearen les Brigades Internacionals. No només hi participaren comunistes, però sí de forma majoritària. En el llibre hi ha alguns exemples de militants laboristes o de l'IRA. La majoria, provinents de la classe obrera però també hi havia intel·lectuals, escriptors, metges, infermeres i alguns, pocs, militars. 

Reprodueixo una part d'aquests esbossos que m'ha impressionat.

"Va ser així com, la matinada del 25 de juliol del 1938, en una de les barcasses que va dur els britànics a la riba oposada de l'Ebre, a la Catalunya ocupada pels franquistes, Michael O'Riordan (que havia combatut a les files de l'IRA) va creuar el riu amb la bandera catalana en una mà".

"L'any 2007, un grapat d'irlandesos pèl-rojos es va presentar

a Vinebre. Duien dues urnes. Una guardava les cendres de Michael O'Riordan. El pare i l'avi. L'altre, les de la mare i àvia. El matrimoni havia demanat que, quan tots dos fossin morts, aboquessin les seves cendres, juntes, al corrent del riu,al punt exacteon ell s'havia embarcat aquella matinada del 1938"

Els parents hi cantaren "La santa espina" en gaèlic perquè O'Riordan li va agradar molt i la va traduir al gaèlic i la cantava als seus fills i nets. 

Uns 10.000 d'aquells brigadistes moriren a Espanya i a Catalunya. Per la República i les seves conviccions. Honor i glòria!

La Primera  República. Ho varen intentar però no se'n sortiren.

Deia Larra que escriure a Espanya era plorar. Doncs llegir llibres d'història d'Espanya és plorar desconsoladament. 

Amb motiu del cent-cinquantè aniversari de la Primera República Espanyola l'any passat van aparèixer diversos llibres que en parlaren. El de Florencia  Peyrou, professora d'història contemporània de la Universitat Autonòma de Madrid,  n'era un; probablement el que mirava més benèvolament aquella experiència que va acabar amb un estrepitós fracàs. 

Els fets són coneguts, amb la revolució de 1868, "la Gloriosa" és crida al rei Amadeu I perquè es f
aci càrrec de la situació i estableixi una monarquia parlamentària, aquest, fart del poc suport que rep, plega i l'11 de febrer de 1873 es proclama la República. que "fou un d'aquells espurneigs en la cronologia de les nacions i dels pobles en què sembla a l'abast de la mà la igualació metapolítica dels individus -una de les obsessions pimargallianes, que no necessàriament dels restants primats republicans- i l'emersió de la fraternitat".

La primera part de la República (fins al cop d'Estat del general Pavia) hi hagueren 4 presidents, els quatre  del Partit Republicà Democràtic Federal i tres del quatre eren catalans. Ja no n'hi hagut més...

El federalisme es troba al bell mig de tots els debats de l'època. I per nosaltres, els catalans, és una referència ineludible que donarà lloc al primer catalanisme, el de Valentí Almirall, seguidor  d'en Pi i Margall. .Com diu Peyrou, "la república era indissociable de la federació, que no s'entenia únicament com una forma d'organització territorial, sinó que també era la manera de garantir l'aprenentatge polític i la participació dels habitants de pobles i ciutats". El federalisme també era empès sovint per les primeres organitzacions obreres amb un afany que fos la clau de les imprescindibles reformes socials. Els republicans intentaren millorar les condicions dels treballadors i dels camperols, posar fre al privilegis de l'Església -expulsaren, com també passà durant la Segona Republica, als jesuïtes-, aboliren l'esclavitud a Puerto Rico, garantiren les llibertats de premsa i d'associació... El que no pogueren és emprendre la reforma militar perquè hagueren de lluitar contra els carlins i els insurgents cubans i l'esclat cantonalista  i la República n'acabà sent víctima amb la col·laboració dels contraris d'acabar amb l'esclavitud, els alfonsins i els acabalats que veien perillar els seus privilegis.

Amb el cop del general Pavia, vingué la República unitària, un interval breu fins el definitiu cop d'estat de Martínez Anido i la implementació de la Restauració borbònica. 

L'autora suggereix que, més enllà de la manca d'un lideratge clar i d'un republicanisme fort, més enllà dels conspiradors monàrquics i dels interessos econòmics, una de les causes del fracàs de la Primera República fou la no consolidació d'una opció republicana conservadora com la que hagués pogut representar Castelar, de tal manera que el règimen republicà no pogués ser percebut com una opció d'un determinat partit. Alguna cosa de semblant vaig llegir fa temps parlant de la Segona Republica, si Lerroux hagués optat per ser la dreta republicana, allunyat dels monàrquics, potser la República s'hagués consolidat. 

La difusió de les idees que canvien el món

Gal Beekerman és  un jueu californià, escriptor i editor que  ha publicat Antes de la tormenta. Los orígenes de las ideas radicales. Un llibre que es proposa respondre a la pregunta de com neixen i es difonen les idees que canvien el món. I la qüestió és que, d'una manera o altra, per molt adverses que siguin les circumstàncies, les idees troben la manera de expandir-se i crear els ressorts que calen per produir canvis substancials. Ara i sempre. 

• 

Així, Claude Fabri de Peiresc, un adinerat filòsof, a l'escalf del Renaixement i la Reforma, creà la República de les Lletres, gràcies a una cosa tan simple com la correspondència i la millora del correu, una xarxa de persones inquietes, mogudes per les ànsies de saber més enllà d'allò que deia Sant Agustí "No cal investigar sobre la naturalesa de les coses com van fer els grecs (...) n'hi ha prou que el cristià estigui convençut que l'única causa de totes les coses creades(...) és la bondat de Déu". O la petició, que Feargus O'Connor, un irlandès independentista que durant la primera meitat del segle XIX, elevada a la Cambra dels comuns on demanava la millora les condicions de vida dels treballadors i el dret al sufragi universal que permeté cohesionar els assalariats i a través del cartisme fou el precedent del partit laborista. O el manifest que en mans dels futuristes italians permeteren lligar l'art a la nova tecnologia i acabarien donant cobertura al feixisme i també al feminisme per mitjà del primer  "Manifest feminista" de Mina Loy, o Nmandi Azikiwe que fundà un diari The African Morning Post a la Costa d'Or perquè el diari fou l'embrió d'una comunitat conscient d'ella mateixa,o l'aparició dels samizdat o autopublicacions que aparegueren després de la mort de Stalin i eren escrits manuscrits que es feien corre de mà en mà i aglutinaren la comunitat de dissidents soviètics, l'aparició dels "fanzines" ("expressions profundament personals però com a mitjà de comunicació participativa depenen de a comunitat i ajuden a crear-la") als anys vuitanta als Estats Units com a moviment alternatiu a allò alternatiu i portaveu de la nova onada feminista...

L'aparició d'internet obre noves perspectives a la difusió de les idees i a l'acció social tot i que "el ciberespai no té el poder de fer-nos una altra cosa d'allò que ja som.´És un mitjà revelador, no transformador". Beekerman explica els casos de la revolució d'El Cairo el 2011 o de la "dreta alternativa a Charlottesville, el
2017 o la lluita dels investigadors i metges de la sanitat pública durant la pandèmia als Estats Units per contraposar la ciència a la versió maliciosa de l'administració Trump.

Com explica l'autor a l'epíleg del llibre: "l'esperança per al futur podria provenir d'un canvi de mentalitat, eliminant l'al·lucinació que s'ha apoderat de gran part del nostre pensament sobre la comunicació en línia durant tant de temps, i acceptant, finalment, el fet que les plataformes no són neutrals".

 

Conèixer l'anarcosindicalisme

La Federació Anarquista de Catalunya ha engegat una col·lecció de textos breus sobre l'anarquisme. En català. Són múltiples les iniciatives editorials per divulgar i conèixer l'anarcosindicalisme al nostre país, un dels moviments socials i polítics més rellevants del segle XX. Per esmentar-ne algunes val la pena subratllar la "Biblioteca Llibertària" de la URV i la feina de Jordi Martí i Font per mitjà de l'editorial Lo Diable Gros, 

Un dels primers títols és L'Anarquia a l'abast de tothom, la traducció al català d'una conferència d'en Federico Urales, pseudònim de Joan Montseny, pare de la Federica Montseny, conferència que portava per títol Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una Sociedad sin Gobierno i que fou pronunciada ara fa un any, el1922 al cinema Espanya.

El propòsit, tal com ens indica la seva filla en el pròleg, era "fer assequibles i comprensibles les idees anarquistes a una joventut inquieta i àvida".

Efectivament es tracta d'un text breu -una trentena de pàgines-que reprodueix la conferència de Joan Montseny i que llegí la seva dona, Teresa Mañé, una altra rellevant figura de l'anarquisme català. És corprenedora aquesta voluntat de fer-se entendre, la senzillesa en què s'expressa i la seva fe en la condició humana: "El que li sobra a les persones és bondat, el mateix per a viure lliurement avui que per a fer-ho demà", "els sans d'intel·ligència i els bons de cor no podem estar amb aquesta societat metal·litzada i no ho estem","No pot ocórrer que la maldat que veiem en les altres i que a vegades les altres ens apliquen, sorgeixi, no de la maldat individual, sinó de l'empara que el mal troba en les injustícies de la societat".

Em quedo amb aquest paràgraf que es troba al final del llibret: "La vida haurà de ser la nostra vida i com la nostra vida no podrà ser la d'uns altres ni estarà a la d'altres lligada per cap interès, és inútil que ens obstinem a prescriure programes nia encasellar idees".

Cent anys després hi ha en l'anarquisme alguna cosa que perdura, que és vigent. Per exemple l'antidogmatisme. 

 La importància de col·leccions com la MOLC: posar els clàssics a l'abast de tothom. Solitud, la gran novel·la del Modernisme.

Amb els primers jornals que vaig guanyar vaig decidir comprar-me els llibres que publicava Edicions 62 a la col·lecció "Les Millors Obres de la Literatura Catalana". Eren edicions de "baratillo" amb una breu introducció que volien popularitzar una mena de cànon de la nostra literatura. Era, si fa no fa, com la col·lecció "Imprescindibles" que ara edita Barcino. Això sí, la diferència és la que edita Barcino és d'una qualitat extraordinària, molt ben editades, amb unes portades estèticament impecables.

No és que fora un lletraferit, ara tampoc ho sóc, però em movia un sentiment patriòtic i de reparació. A l'escola recordo molt bé quins eren els autors catalans dels quals es parlava:"Raimundo Lulio", Jacint Verdaguer, Joan Maragall. Tot cabia en un full i mig...

Solitud de Víctor Català
va sortir a la MOLC a finals de 1979. No el vaig llegir fins molt més endavant i no recordo que em causés una gran impressió. Ara l'he rellegit i me n'he enamorat. M'he enamorat de la Mila, la protagonista, del joc de registres lingüístics, de la descripció de l'entorn de l'ermita de Sant Ponç, de com l'autora parla d'una cargolada que fan els protagonistes, a peu pla o la gatzoneta, de les judicioses consideracions que fa el pastor Gaietà, de com una dona enmig de totes les dificultats hagudes i per haver, agafa les regnes de la seva vida, es va autoconstruint. 

Tota una peça mestra de la nostra literatura, escrita ara fa més de cent anys (1905) per una dona. Llegiu-la i assaborireu una llengua plena, rica i una història que encara avui ens interpel·la. Tot un clàssic!

L'encert dels Petits plaers.  A propòsit de Novel·la d'escacs 

Quan Blanca Pujals va crear els Petits plaers de Viena la va encertar de ple. Es tracta d'una col·lecció de llibres breus, a prou feines un centenar de pàgines, d'escriptors de renom, com si fossin llibres de butxaca amb una portada elegant i discreta. A hores d'ara ja en porten més d'una cinquantena i l'èxit ha dut a una gran editorial espanyola a copiar-ne, jo diria plagiar-ne, la iniciativa.

I dins d'aquesta col·lecció ara he llegit Novel·la d'escacs d'en Stefan Zweig probablement un dels autors més llegit i més populars de la primera meitat del segle passat. Traduït magistralment per Clara Formosa. 

L'argument es podria sintetitzar així: un jove i prestigiós advocat de Viena es dedica a administrar els bens de grans monestirs i reputats membres de la cort austríaca. Amb l'arribada dels nazis serà fet presoner per tal que els faciliti la localització d'aquestes fortunes. Empresonat en una habitació d'un hotel on només pot contemplar el seu llit, una taula i una finestra enreixada comença a embogir. Fortuïtament es fa amb un llibre d'escacs que reprodueix les principals partides de tots els temps, llibre que pispa de la butxaca d'un membre de la Gestapo que l'interroga. Un llibre que es llegeix una i altra vegada, fins que pateix una "intoxicació per escacs". una monomania que el fa aparèixer  "en aparença fora del món, es construeixen (els qui pateixen aquesta distorsió)  la seva pròpia i particular matèria, com les termites, un món en miniatura absolutament únic i singular". Els nazis el prenen per boig perdut i se l'enduen a un sanitari on, amb la complicitat del metge, se'n surt. Més endavant el trobem amb un vaixell que fa l'itinerari de Nova York a Buenos Aires. Hi coincidirà amb Mirko Czentovic, campió del món d'escacs. Dos dels passatgers, un escocès cridaner i fatu i un altre, la veu que ens narra la història, el conviden a una partida. Tenen, òbviament, totes les de perdre fins que 

apareix el nostre protagonista que els indica quines peces han de moure. La partida acaba en taules. I l'endemà, la partida ja la jugarà el nostre protagonista, amb un desenllaç inesperat  en el senyor B, el nostre protagonista...

Quina és la moralitat d'aquesta història? Jo diria que, més enllà de les limitacions que ens venen imposades des de fora, també n'hi ha d'altres que ens autoimposem. I que les unes i les altres són ben difícils de vèncer. 

       

Una mirada sobre el Romanticisme alemany

Andrea Wulf es va donar a conèixer amb un llibre que  va merèixer nombrosos reconeixements. Es tracta de "La invenció de la naturalesa", una biografia d'Alexander von Humboldt, un personatge que també apareix al llibre que avui ressenyem: "Magníficos rebeldes" que ens proposa explicar-nos què va ser el Romanticisme alemany. Ho fa per mitjà de més de quatre-cents pàgines -sense comptar amb les més de cent dedicada a les notes. Una feinada, doncs. I un esforç on s'intueixen hores i hores de lectures, de consultes a biblioteques, de reflexions i d'interconnexions entre el munt de personalitats de la cultura que són presents en el llibre: Goethe, Schiller, Novalis. Fichte, Shelling i...Alexander von Humboldt. 

"Magníficos rebeldes" també, si es vol, és la història del Cercle de Jena i d'una dona extraordinària, Caroline Schlegel. 

Jena era una petita ciutat de  poc més quatre mil habitants que pertanyia a la  Saxònia-Weimar que dirigia el duc Carles August. I que comptava amb una Universitat on hi regnava una llibertat que difícilment es trobava enlloc més. Un lloc prodigiós que va permetre la interrelació amb totes aquestes "patums" de la cultura alemanya. 

I Caroline Shlegel? Una revolucionària que, per les seves conviccions favorables als valors de la Revolució francesa, fou empresonada amb la seva petita filla Auguste, una "protofeminista" que va tenir un fill "il·legítim" i creia en relacions lliures basades en el mutu consentiment, que es va separar d'Auguste Wilhelm, amfitriona excel·lent, seductora, coqueta, esnob i una intel·lectual que, per exemple, va traduir a l'alemany  Shakespeare. Algú que va servir per mantenir unit

un grup de persones extraordinàries.

El llibre és prou amè perquè explica amb què consistia el Romanticisme a partir de les relacions personals dels seus protagonistes: afectes, desenganys, enveges, odis, amistats...

Les idees del Cercle s'expandiren per tot Europa: "El seu èmfasi en l'experiència individual,la seva descripció de la naturalesa com un organisme viu,e l seu refús ales regles rigurosos a la poesia i la seva insistència en què l'art era el vincle unificador enre la ment i el món exterior es convertiren en temes populars en les obres d'artistes, escriptors, poetes i músics de tota Europa i Estats Units. I en el centre del romanticisme estava el seu concepte de la unitat de l'home i la naturalesa"