És el número que portava tatuat a l'avantbraç Primo Levi a Auschwitz. Levi és un dels grans escriptors del segle XX. No només d'allò que s'ha convingut a anomenar literatura concentracionària. Certament l'impuls primigeni que el mena a escriure és el de lluitar contra l'oblit, contra el risc del silenci, contra "la vaga moral que fou instaurada pel feixisme". A Vivir para contar. Escribir tras Auschwitz, recull d'alguns dels articles de Levi, recentment editats per l'editorial Alpha Decay, sens fa present aquest imperatiu vital de donar testimoni de l'horror: "qualsevol home civilitzat ha de saber que Auschwitz va existir i conèixer què s'hi va perpetrar: si comprendre és impossible, conèixer és necessari".
Aquest recull d'articles, que va precedit d'un prefaci d' Arnold I. Davidson, podria ser un bon material per als professors que vulguin introduir el tema de l'Holocaust a classe i, encara més, per saber percebre"la serietat de la divergència entre la veritat i la mentida".
Sortosament podem llegir les obres més significatives de Primo Levi en la nostra llengua. Fa relativament poc es van editar tots els Contes de Levi a Edicions 62 que ja havia editat la trilogia sobre la seva experiència al camp d'Auschwitz: Si això és un home, La treva i Els enfonsats i els salvats.
En espanyol podem trobar l'obra poètica completa del torinès en edició bilingüe (italià/espanyol) a l'editorial especialitzada en poesia contemporània, La Poesía, señor hidalgo i una magnífica biografia a cura de Ian Thomson a Belacqua.
Poc abans de treure's la vida, Levi havia comentat "hi ha Auschwitz i hi ha Déu, però jo no trobo la solució per a aquest dilema". Si llegim avui Levi hi trobarem la vilesa i la grandesa de l'ésser humà. Enfortir allò de noble i de sagrat que hi ha en la humanitat i reduir al no-res la misèria moral que també ens acompanya a tots i a cadascun de nosaltres. El dilema s'ha de resoldre a favor de la bondat, de la grandesa que conté la nostra condició humana.
dilluns, 15 de febrer del 2010
diumenge, 7 de febrer del 2010
El món de Joan Ferrer
Haig de reconèixer que abans de llegir El món de Joan Ferrer en sabia ben poca cosa d'en Cèsar-August Jordana. Recordava, vagament, un llibret de la col·lecció popular Barcino, El català i el castellà comparats, llibre que vaig fer servir en la meva època d'estudiant de català. L'entusiasme del crític literari Julià Guillamon per la novel·la -segons ell la novel·la més important sorgida arran de l'experiència de l'exili i la guerra conjuntament amb La Plaça del Diamant i Incerta glòria- em va endur a llegir el llibre. Una experiència del tot gratificant. Editada molts anys després de la mort d'en Jordana per l'Editorial Proa, és ara, de la mà d'Edicions de 1984 que arriba de nou als lectors catalans. Aparentment es tracta d'explicar-nos la vida d'un exiliat català a Buenos Aires que se'n surt com pot treballant com a lector i traductor per a l'editorial Andina -de fet, la famosa editorial Sudamericana d'Antoni López Llausàs. Però tal com apunta l'estudiosa Maria Campillo en el pròleg del llibre i en un article aparegut a l'últim número de la revista Quaderns. Revista de traducció, es tracta de molt més que això: és un intent "d'abraçar, a través del prisma dels sentits i de les passions humanes, la totalitat de l'experiència individual i de les lleis universals que la regeixen".
Val la pena llegir Jordana. Jo, si més no, m'apunto a llegir un altre llibre d'ell que aplega articles de guerra publicats al setmanari Meridià: Barcelona 1938. La veu de les sirenes
Val la pena llegir Jordana. Jo, si més no, m'apunto a llegir un altre llibre d'ell que aplega articles de guerra publicats al setmanari Meridià: Barcelona 1938. La veu de les sirenes
dijous, 28 de gener del 2010
Pieronek
La vigília del dia internacional en Memòria de les víctimes de la Shoah (que es commemora el 27 de gener, el dia que l'exèrcit soviètic va alliberar Auschwitz), el bisbe de Cracòvia, població propera a aquest camp, Tadeusz Pieronek, ha fet unes declaracions al portal tradicionalista catòlic Pontifex.Roma.it on, entre d'altres coses, afirma que la Shoah és una apropiació jueva amb finalitats propagandístiques afavorida gràcies a la premsa "perquè -els jueus- tenen poderosos mitjans financers, un enorme poder i el suport dels Estats Units. Això afavoreix -segons el bisbe- una certa arrogància que trobo insuportable".
Insuportable. Insuportable és el tuf antisemita d'aquestes declaracions. Tan insuportable que aquestes han desaparegut del portal poques hores després de ser-hi penjades.
L'església catòlica hauria de reconèixer la seva part de culpa en l'holocaust.
A la pel·lícula de Claude Lanzmann, Shoah, l'historiador americà d'origen austríac, Raul Hilberg explica com els nazis no varen introduir res de nou en la persecució dels jueus si exceptuem la "Solució Final"; una llarguíssima tradició catòlica els precedia. En els últims temps, tant durant el pontificat de Wojtyla com en el de Benet XVI, semblava que s'havien produït símptomes esperançadors en aquest sentit de mirar de donar un nou horitzó a les relacions entre l'Església catòlica i els jueus. Però tot indica que l'antisemitisme polonès, tan arrelat, és immune a qualsevol correcció.
Les declaracions del bisbe de Cracòvia coincidien amb l'advertiment de l'Agència Jueva en el sentit que el 2009 ha estat l'any amb més accions antisemites des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Catalunya no és aliena a aquesta situació, ans al contrari. La judeofòbia no només és patrimoni d'una certa dreta; l'esquerra, certa esquerra, la més doctrinària, també en va plena.
Insuportable. Insuportable és el tuf antisemita d'aquestes declaracions. Tan insuportable que aquestes han desaparegut del portal poques hores després de ser-hi penjades.
L'església catòlica hauria de reconèixer la seva part de culpa en l'holocaust.
A la pel·lícula de Claude Lanzmann, Shoah, l'historiador americà d'origen austríac, Raul Hilberg explica com els nazis no varen introduir res de nou en la persecució dels jueus si exceptuem la "Solució Final"; una llarguíssima tradició catòlica els precedia. En els últims temps, tant durant el pontificat de Wojtyla com en el de Benet XVI, semblava que s'havien produït símptomes esperançadors en aquest sentit de mirar de donar un nou horitzó a les relacions entre l'Església catòlica i els jueus. Però tot indica que l'antisemitisme polonès, tan arrelat, és immune a qualsevol correcció.
Les declaracions del bisbe de Cracòvia coincidien amb l'advertiment de l'Agència Jueva en el sentit que el 2009 ha estat l'any amb més accions antisemites des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Catalunya no és aliena a aquesta situació, ans al contrari. La judeofòbia no només és patrimoni d'una certa dreta; l'esquerra, certa esquerra, la més doctrinària, també en va plena.
diumenge, 24 de gener del 2010
A propòsit del beat Samsó
Ahir l'Església catòlica celebrava festa grossa: la beatificació de Josep Samsó i Elias, assassinat l'u de setembre de 1936. Ell i 1540 sacerdots seculars i 896 religiosos perderen la vida a Catalunya víctimes de la persecució religiosa durant la guerra civil. Mereixen per part dels qui professen la fe catòlica un reconeixement. Fossin o no detractors de la República, també en són mereixedors pel conjunt de la població.
L'acte d'ahir a la parròquia de Santa Maria de Mataró tingué una clara voluntat conciliadora, com era de menester: "El màrtir cristià és un testimoni de la vida, i no de la mort" (Angelo Amato, prefecte de la Congregació per les causes dels Sants); "L'Església dels màrtirs (...) posa sempre en relleu el missatge testimonial de perdó i reconciliació" (Lluís Martínez Sistach, cardenal de Barcelona).
Contrasta aquesta beatificació amb l'actitud d'alguns que es diuen valedors de l'església que atien l'odi i la confrontació. Per exemple, ahir mateix Intereconomia tv oferia un programa a propòsit de l'exhumació de les restes que es troben a les fosses de Camuñas, exhumació promoguda per l'arquebisbat de Toledo. No s'hi va escoltar ni una al·lusió a la reconciliació, ans el contrari era una vindicació als "caiguts del bàndol 'nacional'".
Acabo recomanant la lectura d'un article d'en Joan Bada: "Religió i memòria. La controvèrsia de la Guerra Civil: els màrtirs i la llei". El trobareu en l'últim número de la revista Trípodos. Una ponderada visió del paper de la memòria per als catòlics a càrrec d'un prestigiós historiador i teòleg.
L'acte d'ahir a la parròquia de Santa Maria de Mataró tingué una clara voluntat conciliadora, com era de menester: "El màrtir cristià és un testimoni de la vida, i no de la mort" (Angelo Amato, prefecte de la Congregació per les causes dels Sants); "L'Església dels màrtirs (...) posa sempre en relleu el missatge testimonial de perdó i reconciliació" (Lluís Martínez Sistach, cardenal de Barcelona).
Contrasta aquesta beatificació amb l'actitud d'alguns que es diuen valedors de l'església que atien l'odi i la confrontació. Per exemple, ahir mateix Intereconomia tv oferia un programa a propòsit de l'exhumació de les restes que es troben a les fosses de Camuñas, exhumació promoguda per l'arquebisbat de Toledo. No s'hi va escoltar ni una al·lusió a la reconciliació, ans el contrari era una vindicació als "caiguts del bàndol 'nacional'".
Acabo recomanant la lectura d'un article d'en Joan Bada: "Religió i memòria. La controvèrsia de la Guerra Civil: els màrtirs i la llei". El trobareu en l'últim número de la revista Trípodos. Una ponderada visió del paper de la memòria per als catòlics a càrrec d'un prestigiós historiador i teòleg.
diumenge, 17 de gener del 2010
Josep Maria Cadena
Per raons de feina, pels volts de Nadal he tingut l'ocasió de parlar una estona amb el periodista Josep Maria Cadena. Una agradablíssima experiència. Conversador brillant, faceciós, la seva mordacitat sempre té per límit el bon gust i la prudència. Com a periodista el podeu seguir a les pàgines de crítica d'art d'El Periódico i a les ones de Ràdio 4 on col·labora com a tertulià.
El seu catalanisme és incompatible amb l'estridència, la desqualificació o la poca-soltada. Lluny, per tant, de les proclames estrafolàries i la patètica voluntat de cleda d'alguns.
Abans d'acomiadar-nos, em va lliurar una nadala que reprodueix uns versos d'en Josep Maria Folch i Torres: "De la victòria n'és fermança / la fe i l'amor que ens han alçat. / Dau-nos, Sant Jordi, vostra llança / i ens guanyarem la llibertat". Que així sigui.
El seu catalanisme és incompatible amb l'estridència, la desqualificació o la poca-soltada. Lluny, per tant, de les proclames estrafolàries i la patètica voluntat de cleda d'alguns.
Abans d'acomiadar-nos, em va lliurar una nadala que reprodueix uns versos d'en Josep Maria Folch i Torres: "De la victòria n'és fermança / la fe i l'amor que ens han alçat. / Dau-nos, Sant Jordi, vostra llança / i ens guanyarem la llibertat". Que així sigui.
dimarts, 15 de desembre del 2009
Apropiació indeguda?
La Fundació Nous Horitzons organitza per al proper divendres, 18 de desembre, un acte amb motiu dels trenta anys de la fundació de Nacionalistes d'Esquerra. Ho celebro.
Nacionalistes d'Esquerra no se'n va sortir políticament potser perquè, com assenyalava Josep-Lluís Carod-Rovira en el pòrtic del llibre que vaig coordinar, Nacionalistes d'Esquerra , 1979-1984, "va arribar uns quants anys abans del que li tocava i tant per les formes com el fons apareixien com a massa avançades per a l'època". En tot cas la victòria de NE arriba ara, molts anys després de la seva dissolució formal. Els homes i les dones que, ara fa trenta anys, en formaven part, avui tenen altíssimes responsabilitats de govern, exerceixen el lideratge en el món acadèmic i cultural, són professionals d'alta vàlua... I el compromís polític que en el seu dia els va fer entrar a militar a NE s'ha trasllat, majoritàriament, a ERC, l'organització que ha heretat aquella iniciativa que als anys vuitanta no va reeixir.
En el vint-i-cinquè aniversari fou Esquerra qui reclama, amb tota legitimitat, l'herència política de NE. Perquè, avui com ahir, assumim les paraules que el 16 de desembre de 1979 pronuncià Jordi Carbonell a l'Aliança del Poblenou quan explicava en l'assemblea fundacional de NE l'objectiu de la nova formació política: "defensar a fons i amb amabilitat els interessos nacionals dels Països Catlanas, és a dir, de les classes populars".
Ara és IC en aquest trentè aniversari qui rememorarà aquesta efemèride. Hi tenen dret encara que només sigui perquè alguns, pocs, dels seus adherits formaren part de NE. Només un retret si se'm permet: el no haver convidat l'autor de l'únic llibre existent sobre NE, Francesc Poblet, per cert un dels màxims coneixedors sobre l'esperantisme als Països Catalans, moviment que justament avui, 15 de desembre, commemora els cent cinquant anys del naixement del seu fundador, el doctor Zamenhof.
Nacionalistes d'Esquerra no se'n va sortir políticament potser perquè, com assenyalava Josep-Lluís Carod-Rovira en el pòrtic del llibre que vaig coordinar, Nacionalistes d'Esquerra , 1979-1984, "va arribar uns quants anys abans del que li tocava i tant per les formes com el fons apareixien com a massa avançades per a l'època". En tot cas la victòria de NE arriba ara, molts anys després de la seva dissolució formal. Els homes i les dones que, ara fa trenta anys, en formaven part, avui tenen altíssimes responsabilitats de govern, exerceixen el lideratge en el món acadèmic i cultural, són professionals d'alta vàlua... I el compromís polític que en el seu dia els va fer entrar a militar a NE s'ha trasllat, majoritàriament, a ERC, l'organització que ha heretat aquella iniciativa que als anys vuitanta no va reeixir.
En el vint-i-cinquè aniversari fou Esquerra qui reclama, amb tota legitimitat, l'herència política de NE. Perquè, avui com ahir, assumim les paraules que el 16 de desembre de 1979 pronuncià Jordi Carbonell a l'Aliança del Poblenou quan explicava en l'assemblea fundacional de NE l'objectiu de la nova formació política: "defensar a fons i amb amabilitat els interessos nacionals dels Països Catlanas, és a dir, de les classes populars".
Ara és IC en aquest trentè aniversari qui rememorarà aquesta efemèride. Hi tenen dret encara que només sigui perquè alguns, pocs, dels seus adherits formaren part de NE. Només un retret si se'm permet: el no haver convidat l'autor de l'únic llibre existent sobre NE, Francesc Poblet, per cert un dels màxims coneixedors sobre l'esperantisme als Països Catalans, moviment que justament avui, 15 de desembre, commemora els cent cinquant anys del naixement del seu fundador, el doctor Zamenhof.
diumenge, 13 de desembre del 2009
Enyorança
Escriu Carles Boneta l'últim número d'Eines, la revista de la Fundació Josep Irla, un breu article que subscric fil per randa.
L'article porta per títol "Enyorança" i en ell el senador d'Esquerra Republicana reivindica "la millor socialdemocràcia europea", la que va construir Europa i el seu model de benestar.
La crisi d'identitat de la socialdemocràcia, que hi és i que ha obert una escletxa per on han aparegut formacions de nou encuny, no hauria de ser altra cosa que un estímul per empènyer-la a reforçar la seva funció històricade ser el centre i l'esperó de l'espai progressista i de l'esquerra reformista.
Per superar aquest atzucac Bonet demana rigor i honestedat en l'acció política. Jo em permetria afegir-hi coherència. Tot i que, ben mirat, s'és coherent quan s'és honest.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)