Xuan Bello ha estat aquests dies entre nosaltres. Es tractava de promocionar La neu i altres complements circumstancials, el darrer llibre que li ha publicat Adesiara, gràcies a Jordi Raventós, que no fa tant ja féu possible l'aparició d' Història universal de Paniceiros, probablement el llibre pel qual és més conegut. (Podeu visionar l'entrevista que li féu Emili Manzano a "L'hora del lector", en la seva edició correponent al 26 de març)
Què en sabem de l'Astúries d'avui? A mi Astúries m'evoca, d'entrada, la revolució d'octubre de 1934, la "Vetusta" de Clarín, la sidra i aquest pilot tan malcarat, Fernando Alonso. Poca cosa, oi? Però avui Astúries lliura un combat per l'oficialitat de la seva llengua i per sortir d'una letargia que l'aclapara que ens hauria, si més no, d'interessar. L'asturià possiblement coneix un renaixement com a llengua literària i un dels seus màxims exponent és Bello, un gran escriptor i un home compromès: "Astúries, si no hi posem remei, s'acaba. Amb una societat corrupta, i amb ganes de corrompre's, que ni tan sols té força ni intel·ligència per a salvar la pròpia llengua, anem d'una banda a l'altra a empentes i rodolons, somnàmbuls, intuint possibles finals".
Aquests dies Bello ha sopat amb el líder d'Esquerra, Joan Puigcercós. Espero que n'hagi sortit alguna cosa més que una xerrada més o menys afable.
diumenge, 28 de març del 2010
dimarts, 9 de març del 2010
Fer-se escoltar
Tot i que no sóc un melòman, haig de confessar que de mica en mica li he agafat plaer a això d'escoltar música. Aquest diumenge passat vaig anar al CaixaFòrum. Hi actuava Trevor Pinnock, un dels clavecinistes i directors més destacats en el camp de la música barroca interpretada amb criteris històrics i instruments originals. D'ell he escoltat sovint a casa les gravacions de Bach amb The English Concert, l'orquestra que fundà i dirigí.
El recital del diumenge es basava amb un repertori de peces per a clavicèmbal que incloïa Bach, Froberger, Couperin i Rameau. Una vetllada més que satisfactòria.
Amb tot, que una personalitat del prestigi de Pinnock hagi de parar en sec la seva interpretació per cridar l'atenció a un públic que estossegava sense cap dissimul no deixa de ser desalentador. A un concert no s'hi ha d'anar amb una actitud reverencial però sí amb voluntat d'escoltar amb atenció. Una atenció que implica silenci. A partir d'aquest toc d'atenció, el silenci entre el públic fou absolut i l'ovació final, merescuda i llarga
El recital del diumenge es basava amb un repertori de peces per a clavicèmbal que incloïa Bach, Froberger, Couperin i Rameau. Una vetllada més que satisfactòria.
Amb tot, que una personalitat del prestigi de Pinnock hagi de parar en sec la seva interpretació per cridar l'atenció a un públic que estossegava sense cap dissimul no deixa de ser desalentador. A un concert no s'hi ha d'anar amb una actitud reverencial però sí amb voluntat d'escoltar amb atenció. Una atenció que implica silenci. A partir d'aquest toc d'atenció, el silenci entre el públic fou absolut i l'ovació final, merescuda i llarga
dilluns, 1 de març del 2010
Toros
Avui El Periódico publica un article ben galdós que porta per títol "El PSC desagreuja el món del toro després de l'estocada del Parlament". Un titular molt de l'estil d'aquest diari que, conjuntament amb La Vanguardia han obviat qualsevol mena d'informació sobre la consulta del 28 de febrer i que avui, com si estiguessin moguts per un ressort que es dispara automàticament, blasmen la poca participació que la convocatòria ha suscitat entre la població.
Però tornem a la notícia. Sis diputats del PSC -el nom amb que el PSOE es coneix a Catalunya-, han anat a Salamanca convidats pel secretari general del PSOE a Castella i Lleó per conèixer les conseqüències de la prohibició de la "fiesta". La foto que il·lustra l'article ens mostra uns diputats que s'ho passen d'allò més bé.
El lobby taurí bé que s'hauria pogut estalviar aquestes vacances pagades. Com se sap els socialistes no tindran llibertat de vot en aquests qüestió; hi votaran en contra. El diputat del PSC, David Pérez, un dels agraciats en aquest cap de setmana salmantí, conjuntament amb els diputats al Parlament de Catalunya David Pérez i Jordi Tenadas i els diputats al Congrés de Madrid, Alex Sanchez, Meritxell Batet i Daniel Fernández, ha afirmat que "l'abolició seria un cop a un estil de vida, a un paisatge sostenible...". Commovedor.
Des del catalanisme progressista, ideologia que segons sembla és on s'adscriu el PSC, fa anys i panys que es demana l'abolició de la "fiesta". Valentí Almirall en un article publicat a El Estado Catalán el 1873 deia: "¿Cuándo se acabarán en España las corridas de toros? ¿Cuándo dejará nuestro pueblo de dejarse llevar a ese espectáculo, inventado en aquellos tiempos en que se le quería embrutecer para dominarle? ¿Cuándo sabremos evitar que los extranjeros vengan a España a presenciar espectáculos en que se derrama sangre? !Ojalá que la nueva república pueda ostentar entre sus timbres el haber contribuido a la extinción de las corridas de toros!
Ara Catalunya pot acabar amb les curses de braus. Tan de bo sigui així!
Però tornem a la notícia. Sis diputats del PSC -el nom amb que el PSOE es coneix a Catalunya-, han anat a Salamanca convidats pel secretari general del PSOE a Castella i Lleó per conèixer les conseqüències de la prohibició de la "fiesta". La foto que il·lustra l'article ens mostra uns diputats que s'ho passen d'allò més bé.
El lobby taurí bé que s'hauria pogut estalviar aquestes vacances pagades. Com se sap els socialistes no tindran llibertat de vot en aquests qüestió; hi votaran en contra. El diputat del PSC, David Pérez, un dels agraciats en aquest cap de setmana salmantí, conjuntament amb els diputats al Parlament de Catalunya David Pérez i Jordi Tenadas i els diputats al Congrés de Madrid, Alex Sanchez, Meritxell Batet i Daniel Fernández, ha afirmat que "l'abolició seria un cop a un estil de vida, a un paisatge sostenible...". Commovedor.
Des del catalanisme progressista, ideologia que segons sembla és on s'adscriu el PSC, fa anys i panys que es demana l'abolició de la "fiesta". Valentí Almirall en un article publicat a El Estado Catalán el 1873 deia: "¿Cuándo se acabarán en España las corridas de toros? ¿Cuándo dejará nuestro pueblo de dejarse llevar a ese espectáculo, inventado en aquellos tiempos en que se le quería embrutecer para dominarle? ¿Cuándo sabremos evitar que los extranjeros vengan a España a presenciar espectáculos en que se derrama sangre? !Ojalá que la nueva república pueda ostentar entre sus timbres el haber contribuido a la extinción de las corridas de toros!
Ara Catalunya pot acabar amb les curses de braus. Tan de bo sigui així!
dilluns, 15 de febrer del 2010
174517
És el número que portava tatuat a l'avantbraç Primo Levi a Auschwitz. Levi és un dels grans escriptors del segle XX. No només d'allò que s'ha convingut a anomenar literatura concentracionària. Certament l'impuls primigeni que el mena a escriure és el de lluitar contra l'oblit, contra el risc del silenci, contra "la vaga moral que fou instaurada pel feixisme". A Vivir para contar. Escribir tras Auschwitz, recull d'alguns dels articles de Levi, recentment editats per l'editorial Alpha Decay, sens fa present aquest imperatiu vital de donar testimoni de l'horror: "qualsevol home civilitzat ha de saber que Auschwitz va existir i conèixer què s'hi va perpetrar: si comprendre és impossible, conèixer és necessari".
Aquest recull d'articles, que va precedit d'un prefaci d' Arnold I. Davidson, podria ser un bon material per als professors que vulguin introduir el tema de l'Holocaust a classe i, encara més, per saber percebre"la serietat de la divergència entre la veritat i la mentida".
Sortosament podem llegir les obres més significatives de Primo Levi en la nostra llengua. Fa relativament poc es van editar tots els Contes de Levi a Edicions 62 que ja havia editat la trilogia sobre la seva experiència al camp d'Auschwitz: Si això és un home, La treva i Els enfonsats i els salvats.
En espanyol podem trobar l'obra poètica completa del torinès en edició bilingüe (italià/espanyol) a l'editorial especialitzada en poesia contemporània, La Poesía, señor hidalgo i una magnífica biografia a cura de Ian Thomson a Belacqua.
Poc abans de treure's la vida, Levi havia comentat "hi ha Auschwitz i hi ha Déu, però jo no trobo la solució per a aquest dilema". Si llegim avui Levi hi trobarem la vilesa i la grandesa de l'ésser humà. Enfortir allò de noble i de sagrat que hi ha en la humanitat i reduir al no-res la misèria moral que també ens acompanya a tots i a cadascun de nosaltres. El dilema s'ha de resoldre a favor de la bondat, de la grandesa que conté la nostra condició humana.
Aquest recull d'articles, que va precedit d'un prefaci d' Arnold I. Davidson, podria ser un bon material per als professors que vulguin introduir el tema de l'Holocaust a classe i, encara més, per saber percebre"la serietat de la divergència entre la veritat i la mentida".
Sortosament podem llegir les obres més significatives de Primo Levi en la nostra llengua. Fa relativament poc es van editar tots els Contes de Levi a Edicions 62 que ja havia editat la trilogia sobre la seva experiència al camp d'Auschwitz: Si això és un home, La treva i Els enfonsats i els salvats.
En espanyol podem trobar l'obra poètica completa del torinès en edició bilingüe (italià/espanyol) a l'editorial especialitzada en poesia contemporània, La Poesía, señor hidalgo i una magnífica biografia a cura de Ian Thomson a Belacqua.
Poc abans de treure's la vida, Levi havia comentat "hi ha Auschwitz i hi ha Déu, però jo no trobo la solució per a aquest dilema". Si llegim avui Levi hi trobarem la vilesa i la grandesa de l'ésser humà. Enfortir allò de noble i de sagrat que hi ha en la humanitat i reduir al no-res la misèria moral que també ens acompanya a tots i a cadascun de nosaltres. El dilema s'ha de resoldre a favor de la bondat, de la grandesa que conté la nostra condició humana.
diumenge, 7 de febrer del 2010
El món de Joan Ferrer
Haig de reconèixer que abans de llegir El món de Joan Ferrer en sabia ben poca cosa d'en Cèsar-August Jordana. Recordava, vagament, un llibret de la col·lecció popular Barcino, El català i el castellà comparats, llibre que vaig fer servir en la meva època d'estudiant de català. L'entusiasme del crític literari Julià Guillamon per la novel·la -segons ell la novel·la més important sorgida arran de l'experiència de l'exili i la guerra conjuntament amb La Plaça del Diamant i Incerta glòria- em va endur a llegir el llibre. Una experiència del tot gratificant. Editada molts anys després de la mort d'en Jordana per l'Editorial Proa, és ara, de la mà d'Edicions de 1984 que arriba de nou als lectors catalans. Aparentment es tracta d'explicar-nos la vida d'un exiliat català a Buenos Aires que se'n surt com pot treballant com a lector i traductor per a l'editorial Andina -de fet, la famosa editorial Sudamericana d'Antoni López Llausàs. Però tal com apunta l'estudiosa Maria Campillo en el pròleg del llibre i en un article aparegut a l'últim número de la revista Quaderns. Revista de traducció, es tracta de molt més que això: és un intent "d'abraçar, a través del prisma dels sentits i de les passions humanes, la totalitat de l'experiència individual i de les lleis universals que la regeixen".
Val la pena llegir Jordana. Jo, si més no, m'apunto a llegir un altre llibre d'ell que aplega articles de guerra publicats al setmanari Meridià: Barcelona 1938. La veu de les sirenes
Val la pena llegir Jordana. Jo, si més no, m'apunto a llegir un altre llibre d'ell que aplega articles de guerra publicats al setmanari Meridià: Barcelona 1938. La veu de les sirenes
dijous, 28 de gener del 2010
Pieronek
La vigília del dia internacional en Memòria de les víctimes de la Shoah (que es commemora el 27 de gener, el dia que l'exèrcit soviètic va alliberar Auschwitz), el bisbe de Cracòvia, població propera a aquest camp, Tadeusz Pieronek, ha fet unes declaracions al portal tradicionalista catòlic Pontifex.Roma.it on, entre d'altres coses, afirma que la Shoah és una apropiació jueva amb finalitats propagandístiques afavorida gràcies a la premsa "perquè -els jueus- tenen poderosos mitjans financers, un enorme poder i el suport dels Estats Units. Això afavoreix -segons el bisbe- una certa arrogància que trobo insuportable".
Insuportable. Insuportable és el tuf antisemita d'aquestes declaracions. Tan insuportable que aquestes han desaparegut del portal poques hores després de ser-hi penjades.
L'església catòlica hauria de reconèixer la seva part de culpa en l'holocaust.
A la pel·lícula de Claude Lanzmann, Shoah, l'historiador americà d'origen austríac, Raul Hilberg explica com els nazis no varen introduir res de nou en la persecució dels jueus si exceptuem la "Solució Final"; una llarguíssima tradició catòlica els precedia. En els últims temps, tant durant el pontificat de Wojtyla com en el de Benet XVI, semblava que s'havien produït símptomes esperançadors en aquest sentit de mirar de donar un nou horitzó a les relacions entre l'Església catòlica i els jueus. Però tot indica que l'antisemitisme polonès, tan arrelat, és immune a qualsevol correcció.
Les declaracions del bisbe de Cracòvia coincidien amb l'advertiment de l'Agència Jueva en el sentit que el 2009 ha estat l'any amb més accions antisemites des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Catalunya no és aliena a aquesta situació, ans al contrari. La judeofòbia no només és patrimoni d'una certa dreta; l'esquerra, certa esquerra, la més doctrinària, també en va plena.
Insuportable. Insuportable és el tuf antisemita d'aquestes declaracions. Tan insuportable que aquestes han desaparegut del portal poques hores després de ser-hi penjades.
L'església catòlica hauria de reconèixer la seva part de culpa en l'holocaust.
A la pel·lícula de Claude Lanzmann, Shoah, l'historiador americà d'origen austríac, Raul Hilberg explica com els nazis no varen introduir res de nou en la persecució dels jueus si exceptuem la "Solució Final"; una llarguíssima tradició catòlica els precedia. En els últims temps, tant durant el pontificat de Wojtyla com en el de Benet XVI, semblava que s'havien produït símptomes esperançadors en aquest sentit de mirar de donar un nou horitzó a les relacions entre l'Església catòlica i els jueus. Però tot indica que l'antisemitisme polonès, tan arrelat, és immune a qualsevol correcció.
Les declaracions del bisbe de Cracòvia coincidien amb l'advertiment de l'Agència Jueva en el sentit que el 2009 ha estat l'any amb més accions antisemites des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Catalunya no és aliena a aquesta situació, ans al contrari. La judeofòbia no només és patrimoni d'una certa dreta; l'esquerra, certa esquerra, la més doctrinària, també en va plena.
diumenge, 24 de gener del 2010
A propòsit del beat Samsó
Ahir l'Església catòlica celebrava festa grossa: la beatificació de Josep Samsó i Elias, assassinat l'u de setembre de 1936. Ell i 1540 sacerdots seculars i 896 religiosos perderen la vida a Catalunya víctimes de la persecució religiosa durant la guerra civil. Mereixen per part dels qui professen la fe catòlica un reconeixement. Fossin o no detractors de la República, també en són mereixedors pel conjunt de la població.
L'acte d'ahir a la parròquia de Santa Maria de Mataró tingué una clara voluntat conciliadora, com era de menester: "El màrtir cristià és un testimoni de la vida, i no de la mort" (Angelo Amato, prefecte de la Congregació per les causes dels Sants); "L'Església dels màrtirs (...) posa sempre en relleu el missatge testimonial de perdó i reconciliació" (Lluís Martínez Sistach, cardenal de Barcelona).
Contrasta aquesta beatificació amb l'actitud d'alguns que es diuen valedors de l'església que atien l'odi i la confrontació. Per exemple, ahir mateix Intereconomia tv oferia un programa a propòsit de l'exhumació de les restes que es troben a les fosses de Camuñas, exhumació promoguda per l'arquebisbat de Toledo. No s'hi va escoltar ni una al·lusió a la reconciliació, ans el contrari era una vindicació als "caiguts del bàndol 'nacional'".
Acabo recomanant la lectura d'un article d'en Joan Bada: "Religió i memòria. La controvèrsia de la Guerra Civil: els màrtirs i la llei". El trobareu en l'últim número de la revista Trípodos. Una ponderada visió del paper de la memòria per als catòlics a càrrec d'un prestigiós historiador i teòleg.
L'acte d'ahir a la parròquia de Santa Maria de Mataró tingué una clara voluntat conciliadora, com era de menester: "El màrtir cristià és un testimoni de la vida, i no de la mort" (Angelo Amato, prefecte de la Congregació per les causes dels Sants); "L'Església dels màrtirs (...) posa sempre en relleu el missatge testimonial de perdó i reconciliació" (Lluís Martínez Sistach, cardenal de Barcelona).
Contrasta aquesta beatificació amb l'actitud d'alguns que es diuen valedors de l'església que atien l'odi i la confrontació. Per exemple, ahir mateix Intereconomia tv oferia un programa a propòsit de l'exhumació de les restes que es troben a les fosses de Camuñas, exhumació promoguda per l'arquebisbat de Toledo. No s'hi va escoltar ni una al·lusió a la reconciliació, ans el contrari era una vindicació als "caiguts del bàndol 'nacional'".
Acabo recomanant la lectura d'un article d'en Joan Bada: "Religió i memòria. La controvèrsia de la Guerra Civil: els màrtirs i la llei". El trobareu en l'últim número de la revista Trípodos. Una ponderada visió del paper de la memòria per als catòlics a càrrec d'un prestigiós historiador i teòleg.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)