Eloi Babiano, un gracienc il·lustre

S'ha mort Eloi Babiano. Babiano, que presidia el Taller d'Història de Gràcia, era un historiador que havia treballat per a la divulgació de la història local. Una divulgació feta sempre amb rigor. El vaig entrevistar, ja fa temps, per a l' Esquerra Nacional. Deia Babiano que els historiadors locals "som una mena de garants de la memòria col·lectiva, de la història oral i dels petits fets locals que si no els recollim nosaltres, segurament es perdrien". http://www.esquerra.cat/documents/en94-web.pdf

L'any 2013, amb en Josep Maria Contel havia publicat L'Abans de Gràcia. Recull gràfic 1869-1976, una monumental obra de més de vuit-centes pàgines que fa les delícies de tots aquells que ens sentim vinculats a la Vila.

També cal esmentar entre les seves aportacions a la historiografia local obres com Baldiri Reixac, l'escola del Park Güell o una  biografia sobre l'arquitecte Antoni Rovira i Trias. I, amb motiu del cent-cinquantè aniversari del Campanar de Gràcia, en sortirà un llibre pòstum. Babiano tenia previst, segons explicava ell mateix en l'última entrevista a Ràdio Gràcia, http://dev-gracia.bcn.cat/radiogracia/podcasts/2014_12/2014_12_05_entrevistaeloibabiano.mp3 una història sobre l'Orfeó Gracienc que lamentablement no veurà la llum. 

Una història nacional que de debò sigui mereixedora d'aquest nom, no pot negligir les aportacions que es fan des de l'àmbit local. Som, en aquest sentit, un país privilegiat. Hi ha un munt d'entitats locals dedicades a refer la història del seu municipi, de la seva comarca, del seu barri. Una recerca feta amb criteri i amb voluntat divulgadora. Aquesta vessant divulgadora també va estar molt present en la feina de Babiano, amb iniciatives com el programa "Cantonada" que presentava ell després del decés d'un altre patriota gracienc, el socialista Albert Musons o La Gràcia fotografiada per Josep Barrillon (2013). 

Per poc Babiano no podrà veure la posada en escena de l'adaptació teatral de la novel·la d'un altre gracienc entusiasta, Joan Lafarga que amb El rellotger de Gràcia http://elrellotgerdegracia.cat/  ha fet una altra aportació valuosa per tal de mantenir la nostra consciència en tant que graciencs i catalans. 

Periodisme

Amb l'excusa de l'any Xammar, he llegit el llibre Periodisme, un aplec d'articles de l'escriptor vallesà, recollits pel seu amic Josep Badia. He de reconèixer que tinc una flaca per aquells escriptors (i periodistes) proclius  a la polèmica i als posicionaments poc donats a la retòrica. Xammar no acostuma a tenir pèls a la llengua i tant se li en fot de quedar bé o de contradir l'opinió majoritària, i, si es dóna el cas, en el cos a cos si troba d'allò més a gust. 

Clar que a vegades pot resultar injust en les seves apreciacions però, fet i fet, millor això que plegar-se als llocs comuns, als sobreentesos, a les convencions dels elogis previsibles o a les contingències que a tots ens acompanyen. 

Del llibre ressaltaria les cròniques enviades a La Veu de Catalunya amb motiu de la seva estada a la Rússia soviètica l'any 1925 on, a partir de l'observació de coses aparentment insignificants, fa un retrat implacable del règim totalitari. 

I, especialment, l'últim capítol que el compilador anomena "Periodisme literari". Són textos breus i inèdits fins que van aparèixer en aquest llibre que data del 1989.

Escrits el 1940 a l'exili, l'autor hi aboca un enyorament que fa de pensar ja que Xammar va

viure la majoria de la seva vida fora de Catalunya i no era un procliu a efusions sentimentals.

Però, és clar, eren  escrits fets des d'un exili forçat, imposat pel franquisme. Tot parlant de l'hivern a Catalunya, escriu Xammar: "...N'hi ha que diuen que la Primavera no tornarà mai. Són gent de poca fe. No els cregueu. Si sentiu, de vegades, trontollar massa fort l'esperança, penseu en els minyons de muntanya i la mestressa de la masia pirinenca, en el pagès de Riells,en el soci de l'Ateneu Barceloní i la seva mare, que coneix la virtut de la sopa escaldada, en el patró de la barca de la Costa Brava, en el propietari Castanys, en el metge Morell. Al ple de l'hivern, ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya". 

Tots som Charlie

"Mai de la vida he vist cap fanàtic amb sentit de l'humor. com tampoc no he vist mai que una persona amb sentit de l'humor esdevingui un fanàtic, tret que l'hagi perdut,el sentit de l'humor. Els fanàtics sovint són sarcàstics. Alguns tenen un sentit del sarcasme molt agut, però gens d'humor. L'humor conté l'habilitat de riure's de nosaltres mateixos. L'humor és relativisme, l'humor és l'habilitat de veure't a tu mateix com et podrien veure els altres, l'humor és la capacitat d'adonar-te que per molta raó inflexible que tinguis i per terrible que sigui l'ofensa que t'han fet, hi ha un determinat aspecte de la vida que sempre fa una mica de gràcia. Quanta més raó tens, més riure fas" (Amos Oz, Contra el fanatisme).

Bladé i Desumvila

L'editor de Duxelm, l'amic Josep Maria Vall, em fa arribar un dels últims llibres que ha editat. Es tracta de De França a Mèxic. Dietari de viatge de l'escriptor ebrenc Artur Bladé i Desumvila http://lletra.uoc.edu/ca/autor/artur-blade/

Fa relativament poc es va editar, gràcies a l'interès del seu fill, el químic Artur Bladé i Font, l'obra completa d'aquest més que rellevant escriptor i memorialista. El dotzè volum d'aquestes obres completes es publicà el 2012. Posteriorment, aparegué aquest text, relativament breu que ens explica les vicissituds del viatge a bord dels vaixells, primer del Maréchal Lyautey i després del Nyassa, d'aproximadament mig miler de republicans, vaixell noliejat per la JARE. De Marsella a Veracruz, De França a Mèxic. De la derrota a l'exili. 

El llibre, tal com assenyala Sam Abrams en l'exordi, "és francament un document excepcional des d'un punt de vista històric, humà, intel·lectual i artístic". 

Per Abrams, Bladé és el gran cronista de l'exili català, un escriptor que, en la perspectiva de la publicació de l'obra completa, cal revaloritzar. I De França a Mèxic un dietari que ens aporta una quantitat d'informació extraordinària passada pel sedàs literari d'un escriptor de primera línia. 

Explica Bladé una anècdota que m'ha commogut per allò que té d'actual. El 8 d'octubre de 1942 moria a la infermeria del Nyassa, amb només vuit mesos, Núria Mora Soler, filla del militant d'ERC -com el mateix Bladé-, Josep Mora. En el capçal del petit fèretre de fusta blanca algú hi ha col·locat una bandera catalana. Per la vetlla de la petita hi van passant amics dels pares, correligionaris...S'hi presenta una delegació espanyola que tant si com no volen col·locar-hi una bandera republicana, "la bandera nacional". La discussió puja de to fins que la dona de Antoni Maria Sbert, la madrilenya Josefina Callao els hi demana que se'n vagin. A fora continuen les recriminacions: "los catalanes nos han hecho perder la guerra!", "Por qué Barcelona no se defendió como Madrid? Por qué?" "Pero son ustedes españoles o no?". En un vaixell que va camí de l'exili, Catalunya continua sent l'ase dels cops. Aquest cop a mans dels republicans azañistes, els socialistes de Prieto, els socialistes de Negrín, els sindicalistes....

Fora bo que ara es publiquessin les notes de Bladé sobre el seu exili mexicà que van des del 1942 fins al 1961, l'any del seu retorn a Catalunya. Tan de bo Duxelm s'hi vegi en cor i ens ofereixi un llibre que ben segur aportarà informació rellevant sobre l'exili català.

Del 6 d'octubre al 9 de novembre

Poc abans de la convocatòria del 9 de novembre he tingut ocasió de llegir Els fets del 6 d'octubre de 1934 del professor de la Universitat de Lleida, Manel López, el llibre de la seva tesi doctoral -publicat l'any passat-  que podeu consultar en aquest enllaç http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/83653/tmle.pdf;jsessionid=B593A434A1085EEC7BA2002ACCCFB54F.tdx2?sequence=1

Un llibre  al qual cal afegir-hi els apareguts enguany amb motiu del vuitantè aniversari http://cat.elpais.com/cat/2014/10/01/actualidad/1412199862_050786.html

El llibre  d'en López  ens permet una visió global del 6 d'octubre, dels 6 d'octubre perquè, com assenyala Pelai Pagès, ens trobem davant d'una revolució multiforme. I la globalitat rau també en l'abast territorial. Ben poques anàlisis han tingut la virtut d'abraçar la globalitat del país. I aquesta ho fa amb un extraordinari treball de recerca feta a través dels arxius comarcals. 

M'ha sorprès constatar com López assenyala que la repressió posterior recaigué bàsicament sobre Esquerra Republicana i la CNT. En el primer cas s'explica per l'hegemonia municipal del partit de Companys i pel seguiment que es féu des del territori de la crida del president. Però, i la CNT? Formalment el sindicat anarcosindicalista no formava part de l'Aliança Obrera i no s'havia adherit a la iniciativa de la Generalitat. L'autor assenyala que probablement la majoria de cenetistes detinguts no hi participaren directament, com per exemple  fou  el cas d'Ascaso. En d'altres casos però sí que s'implicaren de ple en funció de la realitat diversa de cada lloc. 

Quins paral·lelismes podem trobar entre el 6 d'octubre de 1934 i el 9 de novembre de 2014?  Ben pocs. Aplicar el presentisme a l'anàlisi del passat sempre és una disfunció que en res ens ajuda. Mas no és Companys, ni la revolta dels anys trenta era una vindicació d'una República Catalana. 

Uxío-Breogán Diéguez

Uxío-Breogán Diéguez

Divendres passat vaig assistir a la defensa de la tesi doctoral del meu amic Uxío-Breogán Diéguez. La tesi, "Nacionalismo galego. Desarticulación, resistencia e rearticulación (1936-1975)" fou defensada davant  un tribunal presidit per Justo Beramendi i del qual també formaven part Sebastià Serra (UIB) i Carles Santacana (UB), tribunal que li atorga la màxima qualificació. 

S'analitza la realitat patriòtica gallega en clau organitzativa i recull la feina de més de deu anys de recerca en arxius de tota Amèrica i  Galícia. És una obra que amb el temps esdevindrà referencial per a l'estudi del nacionalisme gallec i que, d'alguna manera, es continuadora de la monumental De provincia a nacion. Historia do galeguismo político de Beramendi. 

Assistir a un acte acadèmic d'aquestes característiques em va permetre, per una banda, fer costat a Diéguez en un acte tan important en la seva trajectòria professional i per altra conèixer els procediments i els formalismes d'un acte revestit d'una certa solemnitat com és la defensa d'una tesi doctoral.

Del doctor Diéguez en sentirem a parlar; de moment l'any que ve es preveu la sortida del llibre que recull la seva tesi, tan brillantment defensada per ell, amb l'ajuda del director de la tesi, el doctor Jordi Casassas. 

Periodistes

Diu Bru Rovira a l'últim número de L'Avenç que el periodisme ha mort i que simplement és un full dominical del poder. Deu n'hi do! Per molt categòrica i radical que ens pugui semblar aquesta afirmació, té bona part de raó. Com,  si no,  explicaríem el descrèdit d'aquesta professió? D'un periodista, com a mínim, hem d'esperar que hi vegi més enllà de l'evidència, que grati fins fer aparèixer allò ocult, que no es limiti a transcriure comunicats de premsa...

I no sempre és així. 

Aquests dies, casualment, he llegit dos llibres de periodistes que honoren la seva professió: Cap de turc de Gúnter Wallraff i Gomorra de Roberto Saviano. Mentre l'un desemmascara la xenofobia i marginació dels turcs a l'Alemanya Federal dels anys vuitanta, l'altra s'endinsa en el món de la camorra napolitana. El primer es va haver d'exiliar a Holanda, el segon ha de viure amagat sota la protecció policiaca. A casa nostra enguany honorem la figura d'Eugeni Xammar amb motiu del seu cent vint-i-cinquè aniversari (http://www.eugenixammar.cat/) , un del grans del periodisme català, que pagà amb l'exili la seva lleialtat a Catalunya i a la llibertat, 

El periodisme no pot ser una mena de martirologi però sí que ha de ser una exigència ètica a favor de la veritat. Perquè si no és així, estem davant de tota una altra cosa....