De Dafydd a Jacques

A l'estació d'Anvers, atzarosament, coincideixen dues persones: el narrador d'Austerlitz i un jove apassionat de la història dels edificis. A aquesta trobada en seguiran d'altres guiades inicialment per la pura casualitat. I de mica en mica anirem coneixent la història d'aquest personatge solitari i melancòlic. Podríem entendre que el llibre és, senzillament, la història d'una persona que busca saber qui és. Dafydd ha estat educat per una estricta família gal·lesa formada per un predicador i la seva malaltissa dona. Però Dafydd no és Dafydd sinó que és Jacques Austerlitz, fill d'una actriu d'operetes i d'un dirigent socialdemòcrata. que decideixen enviar el seu fill lluny de Praga davant l'amenaça nazi. Perquè Austerlitz és jueu. 

Això explicaria clarament l'apatia per la vida, la sensació de sentir-se estranger entre els homes d'Austerlitz. La novel·la també és una reflexió sobre el temps: "el temps no existeix en absolut, que en lloc seu hi ha tan sols un seguit d'espais entrellaçats d'acord amb les regles d'una estereometria superior, pels quals els vius i els morts transiten lliurement. (...) m'he sentit sempre com si no tingués cabuda en la realitat".

M'ha sorprès que es parli d'una filmació  que em va impressionar quan la vaig veure per la televisió. Porta per títol "El Führer obsequia els jueus amb una ciutat". Es refereix a una mesquina operació de propaganda que els nazis van fer a Theresienbad, que van intentar vendre com un balneari davant una comissió de la Creu Roja que tenia prevista una visita  l'estiu de 1944. Quan la vaig veure em va provocar una immensa repugnància, Els habitants del guetto, tot mudats i pentinats, com si fossin figurants d'una pel·lícula. Prenent te, entrant a una casa de queviures, escoltant un concert....La sofistificació de la maldat...

Genials els comentaris sobre la Biblioteca Nacional, que va inaugurar Mitterrand: "El nou edifici de la biblioteca,que, pel traçat i per la regulació interna, que raneja en l'absurd,prova d'excloure el lector en tant que un enemic potencial, podia descriure's (...) com la manifestació oficial de la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat". És curiós, durant l'ocupació nazi, l'espai on ara es dreça la Biblioteca era un gran magatzem on els alemanys guardaven "tots els béns manllevagts de les cases dels jueus de París". 

No sé, com es diu a la contraportada del llibre, reeditat ara per Flâneur, Sabald és el Joyce del segle XX. Però per mi ´Austerlitz és un gran llibre

L'aventura intel·lectual més important de la contemporaneïtat

No és fàcil escriure un llibre d'història i que sigui amè, que sigui llegidor... Tots hem llegit tesis doctorals que han esdevingut llibres. d'història illegibles, feixucs, sense ànima. Per això una revista exitosa com Sàpiens és feta mà a mà entre historiadors i periodistes. 

Per això té molt de mèrit un llibre com Encyclopédie. El triumfo de la razón en tiempos irracionales. Un mèrit atribuïble a Philipp Blom (Hamburg, 1970), un historiador, periodista i novel·lista que el 2004 va publicar el llibre que narra allò que el mateix Diderot va titllar com una autèntica revolució intel·lectual. El llibre ens explica les vicissituds de l'empresa i les biografies dels seus protagonistes. I ho fa, o així es percep, amb una erudició posada al servei d'una narració atractiva i eficaç. 

L'entrada "Encyclopédie"diu "l'objectiu d'una Encyclopédie és reunir tot el saber dispers a la superfície de la terra per a descriure el sistema general a les persones amb qui vivim (...) i que els nostres descendents, fent-se més il·lustrats, puguin ser més virtuosos i més feliços, de manera que no morim sense haver merescut ser part de la raça humana". Amb aquests propòsits no és d'estranyar que ben aviat li sorgissin enemics. els jesuïtes, l'alt clergat, la cort, que Diderot  defineix sense pèls a la llengua: "...on s'amaga l'ambició ociosa, el vil orgull, el desig d'enriquir-se sense treballar, una aversió a la veritat, l'afalac, la traïció, la perfídia i l'abandonament de qualsevol dedicació als assumptes públics i un profund desdeny pels deures del ciutadà". Aquesta revolució germinarà més endavant amb la del 1789 que no fou massa agraïda amb el seus precedents. 

L'Enciclopèdia fou això, una aventura intel·lectual, un contrapès a la reacció, un clam per la llibertat. Però també fou una empresa exitosa on hi arribaren a treballar un miler d'impressors, gravadors, dibuixants, enquadernadors. Un de cada cent parisencs arribaria a beneficiar-se econòmicament de l'empresa. I una empresa que genera uns profitosos guanys als editors. Es calcula que aproximadament 31 milions d'euros!

No foren pocs els entrebancs que hagué de superar. Molts i greus. L'Església, el tro, els poderosos li feren la vida impossible. Però també comptà amb aliats com el censor Malesherbes o Madame Pompadou, l'amant del rei. 

A mi m'ha cridat especialment l'atenció conèixer les biografies dels enciclopedistes. D'alguns, els més importants, ja en sabia alguna cosa: Diderot, D'Alembert, Rousseau (aquest últim amb una relació ambivalent amb l'Enciclopèdia). Però n'hi ha molts més, com Louis de Jaucourt, una peça fonamental per donar continuïtat a aquesta enorme obra. De família benestant, criat en el si d'una familia protestant que va retornar al catolicisme després de la matança de Sant Bart Bartomeu, estudia a Ginebra on es féu protestant. O Madame d'Épinay, una de les poques dones enciclopedistes,O Herr von Grimm, conegut amb el sobrenom de "tyrant lo blanc", per la afició a les pólvores blanques i els perfums. Era conegut així perquè el Tirant lo Blanc s'havia traduït al francès feia poc i havia estat molt exitosa entre la gent culta. Responsable de Correspondance litteraire, una publicació que permetrà donar a conèixer l' Encyclopédie a les principals corts europees.

Més enllà del seu valor polític i filosòfic, l'Enciclopèdia permet, com assenyala l'autor del llibre, conèixer "els costums,les eines, les idees, les aspiracions i les limitacions de l'Europa d'abans de 1789". 

La llibertat trobà uns bons servidors en els enciclopedistes. Els hi devem una gratitud immensa.Per què, com deia D'Alembert, "la barbàrie dura segles. Sembla que sigui el nostre element. La raó i el be son només episodis passatgers". 

A tothom no li escauen  les gavardines

Sergi Pàmies (París, 1960) és un dels contistes en llengua catalana més reconeguts. En el seu últim llibre, L'art de portar gavardina hi trobem un Pàmies més autoreferenciat, més biogràfic i, com es diu a la contracoberta, "amb un talent particular per la tendresa". 

Es parla, doncs, dels pares, l'escriptora Teresa Pàmies i el mític Gregorio López Raimundo, el dirigent del PSUC, i de com s'ho va fer per conviure amb la clandestinitat de son pare, d'acostumar-se a no preguntar mai el perquè de les coses, de mirar d'entendre les absències, absències també d'una paternitat exercida a temps parcial, dels fills-llegiu "El conte sobre l'11 -S que no em van encarregar mai"-  i, de quan les coses es compliquen en temps d'adolescència, de la separació de la dona i amb la constatació que "la felicitat (...) sempre estava sotmesa a l'auditoria del que és convenient, prudent o, pijtor encara, prioritari", de l'oncle Joaquin, supervivent dels camps nazis...

El títol del llibre fa referència a les preferències dels homes que sabien dur gavardina de la seva mare: Humphrey Bogard, Jean Gabin, Robert Taylor, Albert Camus, Yves Montand, Jorge Semprún,Gérard Philipe i, és clar,Gregorio López. En aquest conte l'autor parla dels seus pares, sense deixar d'esmentar les seves mancances i especula sobre Jorge Semprún que, com se sap, fou expulsat del PCE per les acusacions dels estalinistes, entre ells el seu pare. El conte acaba am una consideració que molts podrien fer nostra: "encara que m'hi esforci, mai sabre portar gavardina amb la lleugeresa i l'elegància del pare, de Jorge Semprún i de tots els homes que li agradaven a la mare". 

Iper finalitzar, proposem-nos, com fa l'autor "fer feliç algú. Només fer feliç algú. D'això va la vida reduïda a una mínima màxima expressió". 

L'escola i la lectura, alguna cosa ha de canviar. 

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) aplega a Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal  un conjunt d'articles publicats a Corriere della Sera  on presentava una citació breu d'algun clàssic  i mirava d'evocar-hi un tema associat. A més a més s'hi inclou una àmplia introducció sota el suggerent títol "Si no salvem els clàssics i l'escola, els clàssics i l'escola no podran salvar-nos".on el professor de la Universitat de Calàbria  fa afirmacions que, per evidents, són cabdals: "la bona escola no la fan  ni les tauletes ni els programes digitals, sinó els bon professors"."l'escola (...) hauria sobretot d'educar les noves generacions per a l'heretgia", "l'aprenentatge demana lentitud, reflexió, silenci, recolliment".

Explica Ordine com un Camus agraït escriu al seu mestre a propòsit de la concessió del Premi Nobel. Diu Camus, adreçant-se al seu mestre d'Alger, Louis Germain: "...els vostres esforços, el vostre treball i el cor generós que hi posàveu continuen ben vius en un dels vostres petits col·legials". Sense bons mestres, no hi ha res a fer. 

Cal aprendre a llegir bé i cal partir dels clàssics. Ordine cita Giordano Bruno quan a El candeler afirma que tot depèn del primer botó, cordar-lo en el trau equivocat significarà contnuar, de manera irremeiable, acumulant error rere error. 

Tots tenim experiències traumàtiques sobre la lectura a l'escola: la literatura no es pot reduir a memoritzar un enfilall de llibres d'uns determinats autors, o a saber col·locar cronològicament un període literari determinat. O a escoltar, amb un descriptible avorriment com el professor llegeix, posem per cas el Lazarillo de Tormes. Així no s'encomana cap passió per la lectura. 

Contra les pedagogies hedonistes, l'aventura del coneixement pressuposa un esforç. 

Dels títols esmentats i comentats per Ordine, m'ha cridat especialment l'atenció Mendel el dels llibres  de Stefan Zweig on explica com Mendel estimava els llibres i era un home respectat però com, després de la I Guerra Mundial ja no era respectat i com l'amant dels llibres que era Mendel ja no era considerat un "miraculum mundi" sinó un "paràsit incòmode i inútil". I encara som aquí, el llibre ha de tornar al centre de la nostra vida. Perquè els bons llibres ens transformen, Com deia Borges "Que otros se jacten de las páginas que han escrito; a mí me enorgullecen las que he leído". 

Fouché o per què odiem tant la política

Aquí ja  he parlat abans de Zweig, concretament d'El món d'ahir, una obra cabdal per entendre el vienès i per adonar-nos de la importància d'un dels grans autors del segle XX. Zweig és un autor profífic tocat per la gràcia dels  literats de debò, amb un estil sense grans ornaments retòrics però amb un llenguatge entenedor i atractiu. I això també ho trobem a Fouché. Retrat d'un home polític. 

Què podria interessar-nos d'un personatge silenciós, reservat, esmunyedís, que passa els seus dies com a professor d'un seminari de províncies? Doncs, si fem cas a la seva trajectòria, tot. Perquè un home que comença com a girondí, passa a la bancada dels jacobins, es present a la Convenció, al Directori,  al Consolati a la Monarquia bé mereix la nostra consideració.I sobreviu no passant de puntetes, precisament....

Al seminari Fouché aprèn sobretot la "tècnica de saber callar, l'art magistral de l'autoocultació, la mestria de l'observació de l'ànima i la psicologia". Com a diputat per Nantes, molt a prop d'on va néixer, s'asseu entre els girondins i es un moderat més entre els moderats però quan la cosa canvia serà el més radical dels jacobins. Diu Zweig: "En realitat el primer manifest clarament comunista de l'època moderna no és aquell famós text escrit per Karl Marx, ni El missetger de Hesse de Georg Bücgberm sinó la desconeguda Instruction de Lyon, expressament oblidad per la hist
oriografia socialista que, si bé és signada en comú per Collot d'Herbois i Fouché, tanmateix no hi ha dubte que la redacció és exclusivament de Fouché", I a Lió, efectivament tindrà lloc un dels episodis més violents de la Revolució: matances i una persecució del cristianisme que fa que orgullosament es vanti d'haver-lo exterminat. Fouché serà recordat com el Mitrailleur de Lyon. La seva condició de botxí no neix de cap passió republicana sinó dela por per passar per moderat.

Aviat s'enfrontarà a Robespierre, hi conspirarà i el guanyarà. És una aposta arriscada però se'n surt "perquè tan sols qui coneix l'abisme, coneix la vida sencera. És el retrocés el que dóna empenta a l'home l'empenta per avançar". Després d'un exili que dura tres anys retorna com a ministre de la Polícia (un càrrec no és sinó allo que un hom en fa"), dissol els club dels jacobins i posa en marxa una implacable maquinaria que ho controla tot. 

Treballarà al costat de Napoleó, sense creure-hi, al costat d'un altre gegant amb pocs escrúpols, Talleyrand. I quan aquest comet l'error de fer afusellar el reialista duc d'Enghien, dirà la famosa frase que ha passat a la posteritat: "Va ser més que un crim, va ser un error". 

El duc d'Ôtranto, vés per on, ara serveix a Lluís XVIII perquè com dirà Napoleó a Santa Helena, "només he conegut un traïdor autèntic i consumat: Fouché!". A qui Fouché, magistral, contesta: "No he estat jo qui ha traït Napoleó, sinó Waterloo". Fouché acabarà els seus dies a Trieste, exiliat. Però havent protagonitzat la Història del seu temps. 

Tots coneixem polítics cara dura, camaleònics, oportunistes però cap amb la intuïció, la intel·ligència,  la sang freda i la falta d'escrúpols de Fouché. 

Fabra, un dels imprescindibles

No sóc dels qui creuen amb els homes (o les dones) providencials. Els grans processos històrics no depenen de l'eventualitat de persones que els guien i els fan possibles. Però tampoc penso que tot obeixi  a un determinisme que ens ve donat i contra el qual no hi ha res a fer. La història s'encarna amb els homes. I els homes, amb les seves limitacions i amb les seves grandeses, modulen i fan seva la història. És el cas de Pompeu Fabra. 

S'escau que l'any passat fou l'@AnyFabra, coincidint amb el cent-cinquantè aniversari del seu naixement. De les moltes iniciatives per commemorar-lo, una és la que ha promogut la Revista de Catalunya amb l'edició d'un númeró extraordinari que glossa, principalment, la seva dimensió cívica i patriòtica. 

Aquesta miscel·lania aplega articles que ens parlen de l'intel·lectual, de l'enginyer, de l'esportista, del seu pas per la política i per les institucions del país com l'Ateneu, Palestra o la Universitat així com de la seva activitat a l'exili on, el 1948, morí i és enterrat a Prada, població del Conflent. Aquest número també inclou un annex on es dóna notícia de l'Any Fabra de 1968, un autèntic revulsiu enmig del règim franquista. I, òbviament, del seu paper com un dels lingüistes més rellevants que mai ha tingut el nostre país. Una importància que rau en haver normativitizat la nostra llengua, pensant en el conjunt del nostre domini lingüístic i des d'una perspectiva de modernitat i no arcaïtzant. Mai li estarem prou agraïts. Com deia Rovira i Virgili, "Fabra és, per nosaltres catalans, molt més que un gramàtic. És un dels reconstructors de la nostra nació, és un dels restauradors de la nostra pàtria" La Humanitat, 19 de febrer de 1948. 

Des de les antípodes polítiques, Josep Pla en fa el millor dels elogis: "Ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país,en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir uan determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible". 

Fabra ens recorda, ras i curt, que sense el català no hi ha patriotisme que tingui sentit: "La llengua d'un poble és la seva ànima i per estimar la pàtria cal també estimar la llengua" Diari de Tarragona, 25 de gener de 1933. 

Estimem-la, doncs!

Una certa devastació

El llibre de Manuel Vilas (Basbastro, 1962), "Ordesa", ha merescut el reconeixement de la crítica espanyola i ha estat escollit com el millor llibre de l'any que acabem de deixar enrere per "El País". La cosa s'ho val perquè la seva lectura no deixa indiferent a ningú. Llegir-lo provoca una certa sensació de desassossec, d'esfondrament. Com si tot plegat es tractés d'una befa irònica

I ho fa a partir de la realitat més immediata, de la quotidianitat. Ben bé no sé si ens trobem davant d'allò que s'anomena escriptura memorialística ni tan sols davant d'una novel·la perquè com apunta algun crític "Ordesa és un artefacte literari que refusa el sentit convencional de la novel·la. No hi ha evolució de la intriga, siné una subtil trama del propi estil". 

Al llibre hi veiem passar la mort dels pares, el fracàs d'un matrimoni, les relacions complexes amb els fills adolescents, els problemes amb l'alcohol del protagonista, la vaqüitat de la vida, el sentir-se derrotat...

Hi sura també una reflexió sobre Espanya i els espanyols

que no és indulgent precisament: "No hubo manera de pillar un chollo, eso es España para todos nosotros,para cuarenta y cuatro millones de españoles: ver como un millón de españoles pillan un chollo y tú no lo pillas". O "Si el Real Madrid y el Fútbol Club Barcelona se desvanecieran, España se convertiría en un agujero negro". "España se convirtió en ayuntamientos que construían piscinas municipales". 

I Ordesa, és clar: "Pensé que el estado de mi alma era un vago recuerdo de algo que ocurrió en un lugar del norte de España llamado Ordesa, un lugar lleno de montañas,y eraun recuerdo amarillo, el color amarillo invadía el nombre de Ordesa, y tras Ordesa se dibujaba la figura de mi padre enun verano de 1969". 

Vilas fa un exercici constant de distanciament de tot. Fins i tot de la mateixa litaratura ("Los libros no son vida, como mucho un adorno de la vida, y poco más que eso"), . de la mort ("se muere mejor si nadie sabe que estás vivo", "(la mort) es un servicio a domicilio", de l'honestedat ("La honestidad también es un fraude ontológico"), l'espiritualitat ("Las ideas espirituales son melancolía venenosa, bolas de antimateria ardiendo"). 

Com deia un crític literari, "Ordesa" és una esmena a la totalitat.