Alguna cosa més que un melodrama?

"Jude, l'obscur" és, en paraules del prologuista i traductor d'aquesta novel·la, Quim Monzó, una de les obres en prosa  més reeixides de Thomas Hardy (1840-1928). Publicada el 1895, la seva lectura provocà una furiosa reacció de la societat victoriana del seu temps fins al punt que el bisbe cremà en públic la novel·la d'en Hardy. 

La trama de "Jude, l'obscur" gira al voltant de tres personatges: Jude Fawley, un pobre orfe que mira de sortir de la seva dissort per mitjà de l'estudi amb la voluntat d'entrar a la Universitat i mirar d'aconseguir un lloc a l'Església, Arabella, una noia que entabanarà al nostre protagonista i amb qui finalment es casarà i Sue, potser el personatge més complex, una dona plena de contradiccions que a voltes sembla una escalfabraguetes i a voltes una mística tocada i posada...

Personalment a mi  m'ha semblat una història que frega el melodrama i que ens parla d'uns personatges governats per la natura (i el sexe) sense marge per prendre decisions personals.

Com diu el prologuista, un dels mèrits d'aquesta història és una crítica a la institució del matrimoni i a l'Església que, tenint en compte que "Jude, l'obscur" es va publicar el 1895, no deixa de tenir el seu què. Però amb això, n'hi ha prou? 

Sempre hi ha un monstre rere un monstre

Ambientada en la tercera carlinada, entre Taradell i Vic,  podríem dir que Guilleries és una història de bandolers. O la història de quatre personatges, en Joan Tur, en Bonaplata, Madame Laveau i en Boi. O la història de dues violències, la dels qui  s'han sentit assenyalats, al marge, i maltractats i la violència d'una natura que, finalment, sempre acaba vencent la voluntat humana de tenir-la sota control.

Una novel·la que defuig maniqueismes i on tot respon a un principi d'aquells que semblen de calaix: "Tot està connectat. També la bondat i la maldat, no hi  ha res pur en aquest món". Perquè "sempre hi ha un monstre rere un monstre". 

Ferran Garcia ens presenta la violència com una realitat de la qual no pots fugir, com la moneda de canvi d'infortunis i injúries, com el consol dels afligits i l'hora sublim de la reparació. Sagrada manifestació d'un designi que va més enllà d'allò que vols o deixes de voler. La violència a l'abast no només dels que volen exercir-la sinó dels que es troben immersos en un sacramental que els impel·leix a exercir-la. 

Hi ha en la novel·la d'en Garcia un gran treball lingüístic, amb ús de localismes i expressions pròpies del lloc que descriu; la llengua acompanya una història, la fa versemblant. Hi és però no es nota. Excel·lent!

Jesús Carrasco, una veu pròpia

Carrasco es va estrenar fa cosa de deu anys amb una d'aquelles obres que anomenem "rodona". Traduïda a un munt de llengües, fou portada al cinema per Benito Zambrano,"Intemperie" va  gaudir del favor del públic i de la crítica. Un mereixement més que justificat. A mi, personalment, em va captivar. 

Ara li he llegit "Llévame a casa" on, de nou, hi ha un gran tractament de la llengua i del paisatge. Un espanyol que gairebé pots tastar i un paisatge, el de Castella, sempre present encara que no tant com a "Intemperie". 

La història que ens explica Carrasco és la d'una família i, concretament, la de Juan, el fill petit que se n'ha anat a viure a Escòcia fugint d'una terra sense cap perspectiva de futur i d'una família que percep com a castradora. Però la mort del pare el fa tornar a casa com també ho fa la seva germana que viu a Barcelona. Acabada la cerimònia fúnebre, la seva germana li farà saber que la mare pateix alzheimer. Ella, que és una prestigiosa investigadora, no se'n pot fer càrrec perquè, amb el seu marit se n'ha d'anar als Estats Units. I ell, es debat entre el deure filial de quedar-se i el desig de continuar fent la seva a Escòcia. 

Conflicte generacional, les sempre complicades relacions familiars, les responsabilitats filials i l'alzheimer, aquest flagell que a tants els hi toca patir, personalitzada en la figura d'isabel, la mare que es passa les tardes passant  el rosari i, literalment, perdent el món de vista. 

Hi ha un aspecte lateral del llibre que també fa pensar: la catalanofòbia del pare envers el seu gendre, l'Andreu: "Andreu seguiría hablándoles en catalána sus nietos delante de él y eso era agravio más que suficiente para que la suya no llegara nunca una relación del todo normal. En opinión del padre, aquel muchacho demasiado rubio y demasiado alto debía abjurar de si mismo y de su lengua materna y ser rebautizado como Andrés si queria ganarse su pleno favor"-

 

 Una amenaça ben present 

Anne Applebaum és un reconeguda escriptora, guanyadora d'un Pulitzer per Gulag i autora, entre d'altres,  d'Hambruna roja, una història de l'holodomor ucraïnès. Jueva nord-amerdicana, ha estat visquent a Gran Bretanya, on ha treballat a diversos mitjans conservadors i a Polònia, on viu amb el seu marit, que va ser ministre de Defensa.

El llibre, a partir de l'experiència personal de l'autora, pretén explicar-nos el perquè de l'ascens de l'extrema dreta arreu del món: "No hi ha una explicació única, i no vull oferir aquí ni una gran teoria ni una solució universal. Peró si hi ha un tema de fons: donades les condicions adients, qualsevol societat pot donar l'esquena a la democràcia".

Applebaum ens parla d'un llibre, La trahison des clercs,"La traïció dels intel·lectuals" publicat el 1927 per Julien Benda on critica que certs intel·lectuals esdevinguin emprenedors polítics i propagandistes. El seu llibre mira de desemmascarar els nous clercs. 

Analitza, en primer lloc, el cas de Polònia, que coneix bé. Denuncia què és el partit Llei i Justícia i el partit de Viktor Orbán a Hongria i la seva campanya contra el jueu hongarès i multimilionari, George Soros, que recorda la campanya de Trump contra Obama i el seu lloc de naixement o la de Kaczynski sobre l'accident d'avió de Smolensk, on morí el seu germà. Teories conspiranoïques atractives per la seva simplesa.

Diu l'autora:"La divisió que ha destrossat Polònia s'assembla a la divisió que escindí l'Alemanya de Weimar".

Interesssants les reflexions sobre la nostàlgia: la nostàlgia reflexiva dels qui enyoren el passat i la nostàlgia restauradora que  alguns coneixen com "desesperació cultural", El ressorgiment de la nostàlgia, la decepció respecte a la meritocràcia i l'atractiu de les teories conspiratives estan present en els debats polítics sobre tot en aquelles mentalitats simplistes contràries a la complexitat."...cerquen solucions en un llenguatge polític nou que els faci sentir més segurs i protegits".

També analitza la figura, caústicament,  d'en Johnson i la campanya  del Brexit, l'ús de les xarxes socials com una de les claus de l'èxit de Vox (aquí, amb unes reflexions discutibles sobre el "separatisme català"), el fenomen Trump i la seva  victòria que s'explica en part per aquells que pensen que en el fons, la democràcia i l'autoritarisme són equivalents moralment. També reflexiona sobre què és la nació avui en dia. Applebaum acaba esmentant el novel·lista italià Silone: cal obrir-nos camí enmig de la nit sense tenir cap certesa si arribarem o no a la nostra destinació. Triant bé els companys.

Un gran llibre inspirador. 

 

 La violència del 36 i els seus antecedents. 

La violència de la Guerra Civil no es va iniciar del no res. Hi havia uns precedents i havia un context que les va fer possibles: "Les raons, les passion els odis que varen alimentar aquesta lògica no havien sorgit de cop i volta, tot i que l'imperatiu d'amic/enemic propi de la guerra va resultar brutalment crucial. Eren el fruit d'una pausada i perillosa acumulació prèvia que en aquest moment va permetre dur a terme comportaments fins aleshores més o menys pautats per la raó del poder públic i la legalitat". I a això cal afegir la crisi del parlamentarisme i l'anorreament dels règims representatius i el qüestionament dels valors liberals i pluralistes. 

Vidas truncadas. Historias de violencia en la España de 1936, editat pels historiadors Manuel Álvarez Tardio i Fernando del Rey es proposa  explicar aquesta violència per mitjà de persones concretes i situacions concretes. 

Així s'estudia el cas d'Alcalà d'Henares, la politització dels cossos de seguretat, els militars colpistes Rafael Villegas i el general Fanjul, la violència a Casp, el cas del socialista Agapito Garcia Atadell,l l'italià antifeixista Fernando de Rosa, el dirigent del Parit Republicà Radical, Rafael Salazar Alonso, el diputat agrarista Andres Maroto.

Conclouen els autors del llibre l'arribada de la democràcia,republicana, "no va estar emparada en valors liberals, amb l'obligada assumpció dels principis de la llibertat, la convivència pacífica i el respecte a la pluralitat". 

La consolidació de la democràcia no fou possible a Espanya no fou possible per tot això i, com s'ha dit sovint, perquè no es va consolidar un republicanisme centrista, cosa que li hagués correspost al Partit Republicà Radical. i, això és una reflexió personal, perquè el PSOE no va saber sortir-s'en del miratge d'una revolució que atemptava contra els valors del règim republicà i no va triar el camí reformista i de lleialtat a l'esquerra "burgesa". 

 Hamnet o quan literatura salva vides

Maggie O`Farrell és l'escriptora del moment i el seu Hamnet la novel·la de la temporada passada. 

Per què? Perquè sap recrear-nos de forma versemblant la vida de la família de William Shakespeare. Però la història no gira sobre ell, la figura més grandiosa de la literatura anglosaxona i de la literatura universal, sinó sobre la sobre dona, Agnes. Un personatge enigmàtic i a voltes pertorbador. I sobre la família plena, com totes, d'amor i de desamor, de trobades i desencontres. Aquesta mirada a la quotidianitat d'una família de Stratford feta d'observacions menudes ens dóna la impressió que podem arribar entendre com era la vida a l`Stratford del segle XVI.

Hamnet  -Hamlet és el mateix nom segons els arxius de finals del segle XVI i principis del XVII- té un final que commou a tothom qui el llegeix. Un final rodó on l'Agnes, coneixedora de les herbes i els seus efectes curatius i William, l'escriptor, se n'adonen que els dos estan fets per salvar vides,per recordar-les i per fer-les presents. 

Crec que del llibre se'n podria fer una bona pel·lícula. 

 Repensem-nos

Xavier Milian (Reus, 1984) acaba d'enllestir Una nova panoràmica de la història del catalanisme. Aparentment es tracta d'un llibre senzill que mira d'endreçar la història del catalanisme fins a la cruïlla en què ens trobem actualment. I ho fa, primer analitzant les obres panoràmiques del catalanisme: Resum d'història del catalanisme d'en Rovira i Virgili, El problema nacional catala del PSUC, Panoràmica del nacionalisme català d'en Fèlix Cucurull, Història del nacionalisme català de l'Albert Balcells, (Nou) resum d'història del catalanisme d'en Josep Termes i La formació d'una identitat d'en Josep Fontana. Ben mirat, tampoc en són tants... I ho fa per fer-nos entendre que "la historiografia  general, i la dels moviments polítics en particular, és clarament un instrument polític per legitimar o qüestionar l'statu quo o un determinat moviment polític en particular". I l'autor, després d'aquestes anàlisis, pretén actualitzar els coneixements sobre la història del catalanisme i plantejar debats historiogràfics.

Com per exemple una certa exoneració del llibre d'en Solé Tura, "Catalanisme i revolució burgesa" o la sempre polèmica periodització de la història del catalanisme que per l'autor s'inicia, políticament parlant, amb el I Congrés Catalanista de 1880. 

Resulta també molt interessant la crítica a la Renaixença i la posada en valor d'autors teatrals com Josep Robreño o Francesc Renart que culminen en la figura de Serafí Pitarra o el mallorquí Josep Palou. 

També m'han semblat interessants els comentaris sobre el carlisme on l'autor nega el seu caràcter catalanista que tants li han atribuït. 

L'últim capítol del llibre es pregunta si el catalanisme ha iniciat una nova etapa o si tot acabarà amb un foc d'encenalls. Evidentment, no hi ha respostes.