A tothom no li escauen  les gavardines

Sergi Pàmies (París, 1960) és un dels contistes en llengua catalana més reconeguts. En el seu últim llibre, L'art de portar gavardina hi trobem un Pàmies més autoreferenciat, més biogràfic i, com es diu a la contracoberta, "amb un talent particular per la tendresa". 

Es parla, doncs, dels pares, l'escriptora Teresa Pàmies i el mític Gregorio López Raimundo, el dirigent del PSUC, i de com s'ho va fer per conviure amb la clandestinitat de son pare, d'acostumar-se a no preguntar mai el perquè de les coses, de mirar d'entendre les absències, absències també d'una paternitat exercida a temps parcial, dels fills-llegiu "El conte sobre l'11 -S que no em van encarregar mai"-  i, de quan les coses es compliquen en temps d'adolescència, de la separació de la dona i amb la constatació que "la felicitat (...) sempre estava sotmesa a l'auditoria del que és convenient, prudent o, pijtor encara, prioritari", de l'oncle Joaquin, supervivent dels camps nazis...

El títol del llibre fa referència a les preferències dels homes que sabien dur gavardina de la seva mare: Humphrey Bogard, Jean Gabin, Robert Taylor, Albert Camus, Yves Montand, Jorge Semprún,Gérard Philipe i, és clar,Gregorio López. En aquest conte l'autor parla dels seus pares, sense deixar d'esmentar les seves mancances i especula sobre Jorge Semprún que, com se sap, fou expulsat del PCE per les acusacions dels estalinistes, entre ells el seu pare. El conte acaba am una consideració que molts podrien fer nostra: "encara que m'hi esforci, mai sabre portar gavardina amb la lleugeresa i l'elegància del pare, de Jorge Semprún i de tots els homes que li agradaven a la mare". 

Iper finalitzar, proposem-nos, com fa l'autor "fer feliç algú. Només fer feliç algú. D'això va la vida reduïda a una mínima màxima expressió". 

L'escola i la lectura, alguna cosa ha de canviar. 

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) aplega a Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal  un conjunt d'articles publicats a Corriere della Sera  on presentava una citació breu d'algun clàssic  i mirava d'evocar-hi un tema associat. A més a més s'hi inclou una àmplia introducció sota el suggerent títol "Si no salvem els clàssics i l'escola, els clàssics i l'escola no podran salvar-nos".on el professor de la Universitat de Calàbria  fa afirmacions que, per evidents, són cabdals: "la bona escola no la fan  ni les tauletes ni els programes digitals, sinó els bon professors"."l'escola (...) hauria sobretot d'educar les noves generacions per a l'heretgia", "l'aprenentatge demana lentitud, reflexió, silenci, recolliment".

Explica Ordine com un Camus agraït escriu al seu mestre a propòsit de la concessió del Premi Nobel. Diu Camus, adreçant-se al seu mestre d'Alger, Louis Germain: "...els vostres esforços, el vostre treball i el cor generós que hi posàveu continuen ben vius en un dels vostres petits col·legials". Sense bons mestres, no hi ha res a fer. 

Cal aprendre a llegir bé i cal partir dels clàssics. Ordine cita Giordano Bruno quan a El candeler afirma que tot depèn del primer botó, cordar-lo en el trau equivocat significarà contnuar, de manera irremeiable, acumulant error rere error. 

Tots tenim experiències traumàtiques sobre la lectura a l'escola: la literatura no es pot reduir a memoritzar un enfilall de llibres d'uns determinats autors, o a saber col·locar cronològicament un període literari determinat. O a escoltar, amb un descriptible avorriment com el professor llegeix, posem per cas el Lazarillo de Tormes. Així no s'encomana cap passió per la lectura. 

Contra les pedagogies hedonistes, l'aventura del coneixement pressuposa un esforç. 

Dels títols esmentats i comentats per Ordine, m'ha cridat especialment l'atenció Mendel el dels llibres  de Stefan Zweig on explica com Mendel estimava els llibres i era un home respectat però com, després de la I Guerra Mundial ja no era respectat i com l'amant dels llibres que era Mendel ja no era considerat un "miraculum mundi" sinó un "paràsit incòmode i inútil". I encara som aquí, el llibre ha de tornar al centre de la nostra vida. Perquè els bons llibres ens transformen, Com deia Borges "Que otros se jacten de las páginas que han escrito; a mí me enorgullecen las que he leído". 

Fouché o per què odiem tant la política

Aquí ja  he parlat abans de Zweig, concretament d'El món d'ahir, una obra cabdal per entendre el vienès i per adonar-nos de la importància d'un dels grans autors del segle XX. Zweig és un autor profífic tocat per la gràcia dels  literats de debò, amb un estil sense grans ornaments retòrics però amb un llenguatge entenedor i atractiu. I això també ho trobem a Fouché. Retrat d'un home polític. 

Què podria interessar-nos d'un personatge silenciós, reservat, esmunyedís, que passa els seus dies com a professor d'un seminari de províncies? Doncs, si fem cas a la seva trajectòria, tot. Perquè un home que comença com a girondí, passa a la bancada dels jacobins, es present a la Convenció, al Directori,  al Consolati a la Monarquia bé mereix la nostra consideració.I sobreviu no passant de puntetes, precisament....

Al seminari Fouché aprèn sobretot la "tècnica de saber callar, l'art magistral de l'autoocultació, la mestria de l'observació de l'ànima i la psicologia". Com a diputat per Nantes, molt a prop d'on va néixer, s'asseu entre els girondins i es un moderat més entre els moderats però quan la cosa canvia serà el més radical dels jacobins. Diu Zweig: "En realitat el primer manifest clarament comunista de l'època moderna no és aquell famós text escrit per Karl Marx, ni El missetger de Hesse de Georg Bücgberm sinó la desconeguda Instruction de Lyon, expressament oblidad per la hist
oriografia socialista que, si bé és signada en comú per Collot d'Herbois i Fouché, tanmateix no hi ha dubte que la redacció és exclusivament de Fouché", I a Lió, efectivament tindrà lloc un dels episodis més violents de la Revolució: matances i una persecució del cristianisme que fa que orgullosament es vanti d'haver-lo exterminat. Fouché serà recordat com el Mitrailleur de Lyon. La seva condició de botxí no neix de cap passió republicana sinó dela por per passar per moderat.

Aviat s'enfrontarà a Robespierre, hi conspirarà i el guanyarà. És una aposta arriscada però se'n surt "perquè tan sols qui coneix l'abisme, coneix la vida sencera. És el retrocés el que dóna empenta a l'home l'empenta per avançar". Després d'un exili que dura tres anys retorna com a ministre de la Polícia (un càrrec no és sinó allo que un hom en fa"), dissol els club dels jacobins i posa en marxa una implacable maquinaria que ho controla tot. 

Treballarà al costat de Napoleó, sense creure-hi, al costat d'un altre gegant amb pocs escrúpols, Talleyrand. I quan aquest comet l'error de fer afusellar el reialista duc d'Enghien, dirà la famosa frase que ha passat a la posteritat: "Va ser més que un crim, va ser un error". 

El duc d'Ôtranto, vés per on, ara serveix a Lluís XVIII perquè com dirà Napoleó a Santa Helena, "només he conegut un traïdor autèntic i consumat: Fouché!". A qui Fouché, magistral, contesta: "No he estat jo qui ha traït Napoleó, sinó Waterloo". Fouché acabarà els seus dies a Trieste, exiliat. Però havent protagonitzat la Història del seu temps. 

Tots coneixem polítics cara dura, camaleònics, oportunistes però cap amb la intuïció, la intel·ligència,  la sang freda i la falta d'escrúpols de Fouché. 

Fabra, un dels imprescindibles

No sóc dels qui creuen amb els homes (o les dones) providencials. Els grans processos històrics no depenen de l'eventualitat de persones que els guien i els fan possibles. Però tampoc penso que tot obeixi  a un determinisme que ens ve donat i contra el qual no hi ha res a fer. La història s'encarna amb els homes. I els homes, amb les seves limitacions i amb les seves grandeses, modulen i fan seva la història. És el cas de Pompeu Fabra. 

S'escau que l'any passat fou l'@AnyFabra, coincidint amb el cent-cinquantè aniversari del seu naixement. De les moltes iniciatives per commemorar-lo, una és la que ha promogut la Revista de Catalunya amb l'edició d'un númeró extraordinari que glossa, principalment, la seva dimensió cívica i patriòtica. 

Aquesta miscel·lania aplega articles que ens parlen de l'intel·lectual, de l'enginyer, de l'esportista, del seu pas per la política i per les institucions del país com l'Ateneu, Palestra o la Universitat així com de la seva activitat a l'exili on, el 1948, morí i és enterrat a Prada, població del Conflent. Aquest número també inclou un annex on es dóna notícia de l'Any Fabra de 1968, un autèntic revulsiu enmig del règim franquista. I, òbviament, del seu paper com un dels lingüistes més rellevants que mai ha tingut el nostre país. Una importància que rau en haver normativitizat la nostra llengua, pensant en el conjunt del nostre domini lingüístic i des d'una perspectiva de modernitat i no arcaïtzant. Mai li estarem prou agraïts. Com deia Rovira i Virgili, "Fabra és, per nosaltres catalans, molt més que un gramàtic. És un dels reconstructors de la nostra nació, és un dels restauradors de la nostra pàtria" La Humanitat, 19 de febrer de 1948. 

Des de les antípodes polítiques, Josep Pla en fa el millor dels elogis: "Ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país,en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir uan determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible". 

Fabra ens recorda, ras i curt, que sense el català no hi ha patriotisme que tingui sentit: "La llengua d'un poble és la seva ànima i per estimar la pàtria cal també estimar la llengua" Diari de Tarragona, 25 de gener de 1933. 

Estimem-la, doncs!

Una certa devastació

El llibre de Manuel Vilas (Basbastro, 1962), "Ordesa", ha merescut el reconeixement de la crítica espanyola i ha estat escollit com el millor llibre de l'any que acabem de deixar enrere per "El País". La cosa s'ho val perquè la seva lectura no deixa indiferent a ningú. Llegir-lo provoca una certa sensació de desassossec, d'esfondrament. Com si tot plegat es tractés d'una befa irònica

I ho fa a partir de la realitat més immediata, de la quotidianitat. Ben bé no sé si ens trobem davant d'allò que s'anomena escriptura memorialística ni tan sols davant d'una novel·la perquè com apunta algun crític "Ordesa és un artefacte literari que refusa el sentit convencional de la novel·la. No hi ha evolució de la intriga, siné una subtil trama del propi estil". 

Al llibre hi veiem passar la mort dels pares, el fracàs d'un matrimoni, les relacions complexes amb els fills adolescents, els problemes amb l'alcohol del protagonista, la vaqüitat de la vida, el sentir-se derrotat...

Hi sura també una reflexió sobre Espanya i els espanyols

que no és indulgent precisament: "No hubo manera de pillar un chollo, eso es España para todos nosotros,para cuarenta y cuatro millones de españoles: ver como un millón de españoles pillan un chollo y tú no lo pillas". O "Si el Real Madrid y el Fútbol Club Barcelona se desvanecieran, España se convertiría en un agujero negro". "España se convirtió en ayuntamientos que construían piscinas municipales". 

I Ordesa, és clar: "Pensé que el estado de mi alma era un vago recuerdo de algo que ocurrió en un lugar del norte de España llamado Ordesa, un lugar lleno de montañas,y eraun recuerdo amarillo, el color amarillo invadía el nombre de Ordesa, y tras Ordesa se dibujaba la figura de mi padre enun verano de 1969". 

Vilas fa un exercici constant de distanciament de tot. Fins i tot de la mateixa litaratura ("Los libros no son vida, como mucho un adorno de la vida, y poco más que eso"), . de la mort ("se muere mejor si nadie sabe que estás vivo", "(la mort) es un servicio a domicilio", de l'honestedat ("La honestidad también es un fraude ontológico"), l'espiritualitat ("Las ideas espirituales son melancolía venenosa, bolas de antimateria ardiendo"). 

Com deia un crític literari, "Ordesa" és una esmena a la totalitat.

Un comiat al pare

A penes una quarantena de pàgines que un fill dedica al seu pare mort. I no es tracta d'una elegia ni d'un enfilall de llocs comuns amarats d'emotivitat. Hi ha una volguda contenció en aquesta carta que José Luis Peixoto (Galveias, Portugal 1974). Hi ha també una evocació amorosa, un dolor per la desaparició d'aquell qui has estimat sabent que ja mai més compartiràs amb ell l'experiència joiosa (o trista) de la vida. 

I l'agraïment perquè dels pares també  s'aprèn o s'intueix què és la vida: "M'ensenyaves. Entre el somriure tendre dels ocells que s'aixecaven volant dels camps minsos de palla i el son pesat que les alzines projectaven sobre la terra, les teves sentències de professor s'avançaven als meus moviments".

La mort dels estimats ens apropa al silenci absolut, a la no vida i per això ens esgarrifa. Només ens queda preservar-los en el record. 

"Pare. Dorm, petitet, que has significat tant. I em dol al pit mai més poder-te sentir veure tocar. Pare. onsevulla que estiguis, dorm. Petit. Eres un poc molt de mi. Descansa, pare. Ha quedat el teu somriure en tot allò que no oblido, has quedat tot tu dins meu. Pare. Mai no t'oblidaré". 

Tots voldríem ser recordats com Peixoto recorda el seu pare. 

De aquellos polvos, estos lodos

Aurelio Martí Bataller publica "Internacionalisme o nacionalisme? Socialisme i nació als territoris de llengua catalana (1931-1936)" a partir de la seva tesi doctoral "Discursos de nació i identitat nacional espanyola en la cultura política socialista:el Partido Socialista Obrero Español a la II República". 

D'entrada s'ha d'agrair que l'autor hagi agafat com a marc del seu treball els Països Catalans (si n'exclouem la Catalunya Nord, per raons òbvies). No sovintegen treballs amb aquest abast territorial tot i que fa poc, per exemple, se n'ha publicat un altre: "Història de la literatura popular catalana". 

I la conclusió a la qual podem arribar és que ni en el període republicà s'hi deixa entreveure en el discurs del PSOE cap compromís amb el federalisme. Ni en el debat constitucional ni en la praxi política del partit. Com diu Martí "la participació socialista del nacionalisme historiogràfic espanyol comportava una visió essencialista de la nació, alhora que una càrrega castellanista". Tant des de Madrid com des de les organitzacions territorials del PSOE al País Valencià, les Illes o Catalunya. Sovint eludint cap reflexió, cap iniciativa sobre d'aquests respectius àmbits. L'anella anava de l'àmbit local al nacional espanyol: "així es construÏa un patriotisme municipal que es connectava a la nació espanyola, tot elaborant una relació de doble direcció entre municipi i nació". En el cas valencià, com diu el de Llutxent, "la militància socialista valenciana (...)rebia un missatge que assumia i reproduïa la identitat nacional espanyola des de la mateixa cultura política socialista". I això també es fa present en la nul·la presència del valencià en els seus òrgans d'expressió, en una actitud refrectària a participar en el debat sobre l'Estatut d'autonomia, en la no reivindicació de les Germanies (mentre es feia una vindicació clara dels Comuneros), l'oposició a l'extensió del decret de bilingüisme del Ministeri d'Instrucció Pública que afectava Catalunya...

A Catalunya les coses si fa no fa foren igual. Amb el benentès que aquí hi aparegué una organització pròpia del socialisme català, la Unió Socialista de Catalunya. 

Així, mentre la FSC va demanar el vot faborable a l'Estatut de Núria, l'ASB sol·licità l'abstenció (abans les JSC havien fet campanya a favor de l'ensenyament en espanyol a les escoles, per exemple). Contra la llengua catalana també s'hi manifestà Fabra Ribas al congrés de la UGT de 1932: "(el català) que todos los catalanes amamos,pero que no es el medio más apropiado para fomentar la solidaridad que debe existir entre todos los obreros de la República". 

A les Illes les coses foren com al País Valencià, amb l'excepció remarcable d'Alexandre Jaume i Andreu Crespí. Els socialistes balears s'oposaren a l'Estatut -aquí també hi jugà un gran paper la qüestió de la insularitat-. 

Com conclou l'autor del llire,"Els socialistes estigueren especialment atents al manteniment de la unitat i unicitat territorial i sobirania espanyola, així com recelosos envers la conversió del català en un element significatiu"