Una amenaça ben present 

Anne Applebaum és un reconeguda escriptora, guanyadora d'un Pulitzer per Gulag i autora, entre d'altres,  d'Hambruna roja, una història de l'holodomor ucraïnès. Jueva nord-amerdicana, ha estat visquent a Gran Bretanya, on ha treballat a diversos mitjans conservadors i a Polònia, on viu amb el seu marit, que va ser ministre de Defensa.

El llibre, a partir de l'experiència personal de l'autora, pretén explicar-nos el perquè de l'ascens de l'extrema dreta arreu del món: "No hi ha una explicació única, i no vull oferir aquí ni una gran teoria ni una solució universal. Peró si hi ha un tema de fons: donades les condicions adients, qualsevol societat pot donar l'esquena a la democràcia".

Applebaum ens parla d'un llibre, La trahison des clercs,"La traïció dels intel·lectuals" publicat el 1927 per Julien Benda on critica que certs intel·lectuals esdevinguin emprenedors polítics i propagandistes. El seu llibre mira de desemmascarar els nous clercs. 

Analitza, en primer lloc, el cas de Polònia, que coneix bé. Denuncia què és el partit Llei i Justícia i el partit de Viktor Orbán a Hongria i la seva campanya contra el jueu hongarès i multimilionari, George Soros, que recorda la campanya de Trump contra Obama i el seu lloc de naixement o la de Kaczynski sobre l'accident d'avió de Smolensk, on morí el seu germà. Teories conspiranoïques atractives per la seva simplesa.

Diu l'autora:"La divisió que ha destrossat Polònia s'assembla a la divisió que escindí l'Alemanya de Weimar".

Interesssants les reflexions sobre la nostàlgia: la nostàlgia reflexiva dels qui enyoren el passat i la nostàlgia restauradora que  alguns coneixen com "desesperació cultural", El ressorgiment de la nostàlgia, la decepció respecte a la meritocràcia i l'atractiu de les teories conspiratives estan present en els debats polítics sobre tot en aquelles mentalitats simplistes contràries a la complexitat."...cerquen solucions en un llenguatge polític nou que els faci sentir més segurs i protegits".

També analitza la figura, caústicament,  d'en Johnson i la campanya  del Brexit, l'ús de les xarxes socials com una de les claus de l'èxit de Vox (aquí, amb unes reflexions discutibles sobre el "separatisme català"), el fenomen Trump i la seva  victòria que s'explica en part per aquells que pensen que en el fons, la democràcia i l'autoritarisme són equivalents moralment. També reflexiona sobre què és la nació avui en dia. Applebaum acaba esmentant el novel·lista italià Silone: cal obrir-nos camí enmig de la nit sense tenir cap certesa si arribarem o no a la nostra destinació. Triant bé els companys.

Un gran llibre inspirador. 

 

 La violència del 36 i els seus antecedents. 

La violència de la Guerra Civil no es va iniciar del no res. Hi havia uns precedents i havia un context que les va fer possibles: "Les raons, les passion els odis que varen alimentar aquesta lògica no havien sorgit de cop i volta, tot i que l'imperatiu d'amic/enemic propi de la guerra va resultar brutalment crucial. Eren el fruit d'una pausada i perillosa acumulació prèvia que en aquest moment va permetre dur a terme comportaments fins aleshores més o menys pautats per la raó del poder públic i la legalitat". I a això cal afegir la crisi del parlamentarisme i l'anorreament dels règims representatius i el qüestionament dels valors liberals i pluralistes. 

Vidas truncadas. Historias de violencia en la España de 1936, editat pels historiadors Manuel Álvarez Tardio i Fernando del Rey es proposa  explicar aquesta violència per mitjà de persones concretes i situacions concretes. 

Així s'estudia el cas d'Alcalà d'Henares, la politització dels cossos de seguretat, els militars colpistes Rafael Villegas i el general Fanjul, la violència a Casp, el cas del socialista Agapito Garcia Atadell,l l'italià antifeixista Fernando de Rosa, el dirigent del Parit Republicà Radical, Rafael Salazar Alonso, el diputat agrarista Andres Maroto.

Conclouen els autors del llibre l'arribada de la democràcia,republicana, "no va estar emparada en valors liberals, amb l'obligada assumpció dels principis de la llibertat, la convivència pacífica i el respecte a la pluralitat". 

La consolidació de la democràcia no fou possible a Espanya no fou possible per tot això i, com s'ha dit sovint, perquè no es va consolidar un republicanisme centrista, cosa que li hagués correspost al Partit Republicà Radical. i, això és una reflexió personal, perquè el PSOE no va saber sortir-s'en del miratge d'una revolució que atemptava contra els valors del règim republicà i no va triar el camí reformista i de lleialtat a l'esquerra "burgesa". 

 Hamnet o quan literatura salva vides

Maggie O`Farrell és l'escriptora del moment i el seu Hamnet la novel·la de la temporada passada. 

Per què? Perquè sap recrear-nos de forma versemblant la vida de la família de William Shakespeare. Però la història no gira sobre ell, la figura més grandiosa de la literatura anglosaxona i de la literatura universal, sinó sobre la sobre dona, Agnes. Un personatge enigmàtic i a voltes pertorbador. I sobre la família plena, com totes, d'amor i de desamor, de trobades i desencontres. Aquesta mirada a la quotidianitat d'una família de Stratford feta d'observacions menudes ens dóna la impressió que podem arribar entendre com era la vida a l`Stratford del segle XVI.

Hamnet  -Hamlet és el mateix nom segons els arxius de finals del segle XVI i principis del XVII- té un final que commou a tothom qui el llegeix. Un final rodó on l'Agnes, coneixedora de les herbes i els seus efectes curatius i William, l'escriptor, se n'adonen que els dos estan fets per salvar vides,per recordar-les i per fer-les presents. 

Crec que del llibre se'n podria fer una bona pel·lícula. 

 Repensem-nos

Xavier Milian (Reus, 1984) acaba d'enllestir Una nova panoràmica de la història del catalanisme. Aparentment es tracta d'un llibre senzill que mira d'endreçar la història del catalanisme fins a la cruïlla en què ens trobem actualment. I ho fa, primer analitzant les obres panoràmiques del catalanisme: Resum d'història del catalanisme d'en Rovira i Virgili, El problema nacional catala del PSUC, Panoràmica del nacionalisme català d'en Fèlix Cucurull, Història del nacionalisme català de l'Albert Balcells, (Nou) resum d'història del catalanisme d'en Josep Termes i La formació d'una identitat d'en Josep Fontana. Ben mirat, tampoc en són tants... I ho fa per fer-nos entendre que "la historiografia  general, i la dels moviments polítics en particular, és clarament un instrument polític per legitimar o qüestionar l'statu quo o un determinat moviment polític en particular". I l'autor, després d'aquestes anàlisis, pretén actualitzar els coneixements sobre la història del catalanisme i plantejar debats historiogràfics.

Com per exemple una certa exoneració del llibre d'en Solé Tura, "Catalanisme i revolució burgesa" o la sempre polèmica periodització de la història del catalanisme que per l'autor s'inicia, políticament parlant, amb el I Congrés Catalanista de 1880. 

Resulta també molt interessant la crítica a la Renaixença i la posada en valor d'autors teatrals com Josep Robreño o Francesc Renart que culminen en la figura de Serafí Pitarra o el mallorquí Josep Palou. 

També m'han semblat interessants els comentaris sobre el carlisme on l'autor nega el seu caràcter catalanista que tants li han atribuït. 

L'últim capítol del llibre es pregunta si el catalanisme ha iniciat una nova etapa o si tot acabarà amb un foc d'encenalls. Evidentment, no hi ha respostes. 

 Erasme com a metàfora

"Erasme (...) fou el  primer a adquirir consciència d'europeu, el primer pacifista militant, el defensor més eloqüent de l'ideal humanístic, social i espiritual". "(...) Erasme i els seus creien possible el progrés de la humanitat gràcies a la Il·lustració i confiaven que la difusió, de l'escriptura, l'estudi i la lectura educaria tant l'individu com el conjunt de la societat". Zweig escriu aquestes paraules el 1934, enmig del creixement arreu d'Europa del feixisme i el nazisme. I llegint "Erasme de Rotterdam" -en traducció de Joan Fontcuberta- sembla que l'autor parla més de les circumstàncies que li van tocar de viure que no pas del teòleg i filòsof neerlandès. 

De fet el llibre ens explica la lluita entre dos gegants: Erasme i Luter. Entre dues formes  de ser i d'enfrontar-se a la realitat, entre dues voluntats per canviar les coses que s'han de canviar. Aquest combat el guanyarà Luter perquè Erasme, com diu Zweig, "es mantingué més fidel a la humanitat que no pas a un clan determinat". Diu Zweig, "L'erasmisme i el luteranisme, la raó i la passió, la religió de la humanitat i el fanatisme religiós, el sentiment supranacional i el nacional, el pluralisme i la unilateralitat, la  flexibilitat i la rigidesa es repel·leixen tant com l'aigua i el foc"

Com Luter, Erasme deixa una petja

que perdurarà perquè "tots els il·lustrats, lliurepensadors i enciclopedistes del segle XVIII, i encara molts pedagogs del XIX, son els seus hereus espirituals". "La Reforma, la Il·lustració i la interpretació lliure dela Bíblia i, d'altra banda, les sàtires de Rabelais i de Swift, la idea d'Europa i l'humanisme modern, són resultat del seu pensament".

Erasme constata que amb la raó no n'hi ha prou. Desapassionat, recte i fred considera que "el món sencer és una pàtria comuna",fou el primer teòric del pacifisme ( "Adagis", "Dulce bellum inexpertis" (la guerra és dolça per als qui no l'han experimentada), "Alliçonament d'un príncep devot i cristià"."Querela pacis"), lluità contra el fanatisme...

Erasme fou vençut pel fanatisme de Luter  però, "tanmateix, en el món de l'esperit hi caben tots els contrasts: també allò que no triomfa mai en la realitat hi  conserva un dinamisme eficaç, i són precisament els ideals no acomplerts els que esdevenen invencibles".

 L'Esquerra Independentista, la història d'una impotència. 

El llibre que ha coordinat Carles Viñas és un llibre important en la mesura que ha posat una mica d'ordre en una història, la de l'esquerra independentista,  plena se sotracs, convulsions i d' un fer-se i desfer-se perpetu...

Editada per Tigre de Paper, una editorial compromesa amb aquest projecte polític, Història de l'Esquerra Independentista és una aproximació, prou àmplia, més de nou-centes pàgines i més de vint col·laboracions, a allò que hem convingut a anomenar l'esquerra independentista i anticapitalista. I aquesta és una primera consideració a fer. El títol pot dur a malentesos perquè d'allò que tracta és de l'esquerra que neix amb la formació del PSAN, el 1969. Deixa de banda, doncs, tant el FNC, organització de la qual s'escindiria el PSAN com ERC.

Aquesta esquerra, que arribarà trinxada a la Transició,  fou incapaç de superar el sectarisme, el mimetisme en relació a allò que passava a Euskal Herria i diferències estratègiques que s'aniran repetint contínuament entre els partidaris d'avançar cap a un Front Patriòtic i els favorables de la Unitat Popular. 

El llibre es basa en les diferents aportacions que s'hi fan, la majoria són d'historiadors vinculats en aquest segment ideològic però també n'hi ha de persones que parlen en funció d'haver-ho viscut en primera persona. Donen , per tant, un resultat molt  irregular. 

N'hi ha de rellevants, com la de Fermí Rubiralta que a "Del separatisme a l'independentisme" en poc més de trenta pàgines sintetitza l'evolució del "separatisme· abans de la Dictadura. Per cert, en Rubiralta està preparnat un llibre sobre Estat Català que l'any que vé farà cent anys de la seva fundació. O la d'Albert Botran que ens parla de l'origen i l'evolució de la CUP. S'hi nota en ambós casos, la condició d'historiador. O la d'Andrea Geniola sobre Catalunya Lliure que justament està preparant un nou llibre sobre l'independentisme català. 

El llibre inclou diverses cronologies sobre les accions armades d'aquest període així com de l'evolució organitzativa de l'esquerra independentista. 

A partir d'ara aquest llibre serà de lectura obligatòria per aquells qui vulguin saber què ha estat i quina evolució ha tingut l'esquerra independentista anticapitalista. 
 

Maggie O´Farrell, una de les escriptores del moment

Maggie O´Farrell (1972, Irlanda del Nord) és una de les escriptores amb més anomenada de la seva generació. La seva última novel·la, Hammet, centrada en la vida de Shakespeare, ha estat un gran èxit editorial. Casada amb l'escriptor Wilian Sutcliffe, actualment viu a Edimburg, Escòcia. 

La majoria de les seves novel·les les podem trobar en català a L'Altra Editorial.

Jo acabo de llegir La mà que prenia la meva, publicada el 2018. És la història en paral·lel de dues famílies que, al capdavall, resulta una única història. I, com apunta l'editora, se centra en els grans temes d'interès de l'autora: la pèrdua, el passat. les relacions familiars. 

Una història ben travada, que flueix com si res, on s'hi parla de la maternitat sense falses edulcoracions, amb famílies retrobades i records que s'han fet miques...Crec que el millor elogi és que me n'han entrat ganes de llegir altres llibres de l'autora.