Fabra, un dels imprescindibles

No sóc dels qui creuen amb els homes (o les dones) providencials. Els grans processos històrics no depenen de l'eventualitat de persones que els guien i els fan possibles. Però tampoc penso que tot obeixi  a un determinisme que ens ve donat i contra el qual no hi ha res a fer. La història s'encarna amb els homes. I els homes, amb les seves limitacions i amb les seves grandeses, modulen i fan seva la història. És el cas de Pompeu Fabra. 

S'escau que l'any passat fou l'@AnyFabra, coincidint amb el cent-cinquantè aniversari del seu naixement. De les moltes iniciatives per commemorar-lo, una és la que ha promogut la Revista de Catalunya amb l'edició d'un númeró extraordinari que glossa, principalment, la seva dimensió cívica i patriòtica. 

Aquesta miscel·lania aplega articles que ens parlen de l'intel·lectual, de l'enginyer, de l'esportista, del seu pas per la política i per les institucions del país com l'Ateneu, Palestra o la Universitat així com de la seva activitat a l'exili on, el 1948, morí i és enterrat a Prada, població del Conflent. Aquest número també inclou un annex on es dóna notícia de l'Any Fabra de 1968, un autèntic revulsiu enmig del règim franquista. I, òbviament, del seu paper com un dels lingüistes més rellevants que mai ha tingut el nostre país. Una importància que rau en haver normativitizat la nostra llengua, pensant en el conjunt del nostre domini lingüístic i des d'una perspectiva de modernitat i no arcaïtzant. Mai li estarem prou agraïts. Com deia Rovira i Virgili, "Fabra és, per nosaltres catalans, molt més que un gramàtic. És un dels reconstructors de la nostra nació, és un dels restauradors de la nostra pàtria" La Humanitat, 19 de febrer de 1948. 

Des de les antípodes polítiques, Josep Pla en fa el millor dels elogis: "Ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país,en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir uan determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible". 

Fabra ens recorda, ras i curt, que sense el català no hi ha patriotisme que tingui sentit: "La llengua d'un poble és la seva ànima i per estimar la pàtria cal també estimar la llengua" Diari de Tarragona, 25 de gener de 1933. 

Estimem-la, doncs!

Una certa devastació

El llibre de Manuel Vilas (Basbastro, 1962), "Ordesa", ha merescut el reconeixement de la crítica espanyola i ha estat escollit com el millor llibre de l'any que acabem de deixar enrere per "El País". La cosa s'ho val perquè la seva lectura no deixa indiferent a ningú. Llegir-lo provoca una certa sensació de desassossec, d'esfondrament. Com si tot plegat es tractés d'una befa irònica

I ho fa a partir de la realitat més immediata, de la quotidianitat. Ben bé no sé si ens trobem davant d'allò que s'anomena escriptura memorialística ni tan sols davant d'una novel·la perquè com apunta algun crític "Ordesa és un artefacte literari que refusa el sentit convencional de la novel·la. No hi ha evolució de la intriga, siné una subtil trama del propi estil". 

Al llibre hi veiem passar la mort dels pares, el fracàs d'un matrimoni, les relacions complexes amb els fills adolescents, els problemes amb l'alcohol del protagonista, la vaqüitat de la vida, el sentir-se derrotat...

Hi sura també una reflexió sobre Espanya i els espanyols

que no és indulgent precisament: "No hubo manera de pillar un chollo, eso es España para todos nosotros,para cuarenta y cuatro millones de españoles: ver como un millón de españoles pillan un chollo y tú no lo pillas". O "Si el Real Madrid y el Fútbol Club Barcelona se desvanecieran, España se convertiría en un agujero negro". "España se convirtió en ayuntamientos que construían piscinas municipales". 

I Ordesa, és clar: "Pensé que el estado de mi alma era un vago recuerdo de algo que ocurrió en un lugar del norte de España llamado Ordesa, un lugar lleno de montañas,y eraun recuerdo amarillo, el color amarillo invadía el nombre de Ordesa, y tras Ordesa se dibujaba la figura de mi padre enun verano de 1969". 

Vilas fa un exercici constant de distanciament de tot. Fins i tot de la mateixa litaratura ("Los libros no son vida, como mucho un adorno de la vida, y poco más que eso"), . de la mort ("se muere mejor si nadie sabe que estás vivo", "(la mort) es un servicio a domicilio", de l'honestedat ("La honestidad también es un fraude ontológico"), l'espiritualitat ("Las ideas espirituales son melancolía venenosa, bolas de antimateria ardiendo"). 

Com deia un crític literari, "Ordesa" és una esmena a la totalitat.

Un comiat al pare

A penes una quarantena de pàgines que un fill dedica al seu pare mort. I no es tracta d'una elegia ni d'un enfilall de llocs comuns amarats d'emotivitat. Hi ha una volguda contenció en aquesta carta que José Luis Peixoto (Galveias, Portugal 1974). Hi ha també una evocació amorosa, un dolor per la desaparició d'aquell qui has estimat sabent que ja mai més compartiràs amb ell l'experiència joiosa (o trista) de la vida. 

I l'agraïment perquè dels pares també  s'aprèn o s'intueix què és la vida: "M'ensenyaves. Entre el somriure tendre dels ocells que s'aixecaven volant dels camps minsos de palla i el son pesat que les alzines projectaven sobre la terra, les teves sentències de professor s'avançaven als meus moviments".

La mort dels estimats ens apropa al silenci absolut, a la no vida i per això ens esgarrifa. Només ens queda preservar-los en el record. 

"Pare. Dorm, petitet, que has significat tant. I em dol al pit mai més poder-te sentir veure tocar. Pare. onsevulla que estiguis, dorm. Petit. Eres un poc molt de mi. Descansa, pare. Ha quedat el teu somriure en tot allò que no oblido, has quedat tot tu dins meu. Pare. Mai no t'oblidaré". 

Tots voldríem ser recordats com Peixoto recorda el seu pare. 

De aquellos polvos, estos lodos

Aurelio Martí Bataller publica "Internacionalisme o nacionalisme? Socialisme i nació als territoris de llengua catalana (1931-1936)" a partir de la seva tesi doctoral "Discursos de nació i identitat nacional espanyola en la cultura política socialista:el Partido Socialista Obrero Español a la II República". 

D'entrada s'ha d'agrair que l'autor hagi agafat com a marc del seu treball els Països Catalans (si n'exclouem la Catalunya Nord, per raons òbvies). No sovintegen treballs amb aquest abast territorial tot i que fa poc, per exemple, se n'ha publicat un altre: "Història de la literatura popular catalana". 

I la conclusió a la qual podem arribar és que ni en el període republicà s'hi deixa entreveure en el discurs del PSOE cap compromís amb el federalisme. Ni en el debat constitucional ni en la praxi política del partit. Com diu Martí "la participació socialista del nacionalisme historiogràfic espanyol comportava una visió essencialista de la nació, alhora que una càrrega castellanista". Tant des de Madrid com des de les organitzacions territorials del PSOE al País Valencià, les Illes o Catalunya. Sovint eludint cap reflexió, cap iniciativa sobre d'aquests respectius àmbits. L'anella anava de l'àmbit local al nacional espanyol: "així es construÏa un patriotisme municipal que es connectava a la nació espanyola, tot elaborant una relació de doble direcció entre municipi i nació". En el cas valencià, com diu el de Llutxent, "la militància socialista valenciana (...)rebia un missatge que assumia i reproduïa la identitat nacional espanyola des de la mateixa cultura política socialista". I això també es fa present en la nul·la presència del valencià en els seus òrgans d'expressió, en una actitud refrectària a participar en el debat sobre l'Estatut d'autonomia, en la no reivindicació de les Germanies (mentre es feia una vindicació clara dels Comuneros), l'oposició a l'extensió del decret de bilingüisme del Ministeri d'Instrucció Pública que afectava Catalunya...

A Catalunya les coses si fa no fa foren igual. Amb el benentès que aquí hi aparegué una organització pròpia del socialisme català, la Unió Socialista de Catalunya. 

Així, mentre la FSC va demanar el vot faborable a l'Estatut de Núria, l'ASB sol·licità l'abstenció (abans les JSC havien fet campanya a favor de l'ensenyament en espanyol a les escoles, per exemple). Contra la llengua catalana també s'hi manifestà Fabra Ribas al congrés de la UGT de 1932: "(el català) que todos los catalanes amamos,pero que no es el medio más apropiado para fomentar la solidaridad que debe existir entre todos los obreros de la República". 

A les Illes les coses foren com al País Valencià, amb l'excepció remarcable d'Alexandre Jaume i Andreu Crespí. Els socialistes balears s'oposaren a l'Estatut -aquí també hi jugà un gran paper la qüestió de la insularitat-. 

Com conclou l'autor del llire,"Els socialistes estigueren especialment atents al manteniment de la unitat i unicitat territorial i sobirania espanyola, així com recelosos envers la conversió del català en un element significatiu"

Praga i els jueus

El Golem de Praga. Leyendas judías del gueto és un petit llibre que aplega algunes traduccions de textos publicats entre mitjan segle XIX i el primer terç del segle XX editats a Alemanya i Txèquia i que ens recorda l'arrelament dels jueus en la cultura centroeuropea. Ens explica la història de la sinagoga vella-nova de Praga, els precedents de la qual daten del segle X i que encara avui es present a Praga, la importància d'alguns dels estudiosos del Talmud com el rabí Jehuda Löw ben Bezalel, benefactor de la comunitat i a qui se li atribueix la creació del Gólem, creat amb la voluntat de protegir els jueus contra la persecució i del qual ara, gràcies a Més Llibres podem llegir la novel·la que Gustav Meyring, inspirat en aquesta llegenda li dedica, una referència de la literatura fantàstica, plena de misteri i humor negre o la història de l'adinerat Mordejai Meisel.

Les llegendes que recull el llibre, més enllà de les esmentades, donen compte de l'arrelada fe d'una comunitat, sovint estigmatitzada, i se'n després la moralitat que la virtut ha de guiar la nostra vida, que la llei mosaica ha de ser escrupolosament respectada.

La cultura europea, la nostra cultura, també és la cultura jueva. Destriar una de l'altra és un artifici que no ens porta enlloc. És una presència que tot i la Xoà encara perdura. I que per molts anys!

Wilfried Wills, un com nosaltres?

Wilfried Wills és un polícia que mira de sobreviure enmig de l'ocupació nazi de Flandes. Atemorit per la possibilitat de ser deportat o els treballs forçats. Instal·lat en l'ambigüitat moral, fa la viu-viu. Obeix i calla. La seva ànima de poeta el té immers en uns remordiments que el corroen. Però ja se sap, "primum vivere"...Es tracta de passar desapercebut, de no significar-se i en això Voluntat, la novel·la de Jeroen Olyslaegers és una novel·la que parla de temes que tots podem comprendre perfectament perquè "la hipocresia adopta una forma diferent a cada país, va acompanyada d'una negligència culpable concreta, arrossega una ambigüitat pròpia de cada llengua materna. I després (...) cadascú calla a la seva manera particular". 

No tothom té ànima d'heroi i resulta més senzill tapar-se amb un llençol: "L'últim llençol amb què es cobreix la gent és el cilici de la seva pròpia fragilitat, del victimisme (...) amb l'esperança que quan es despertin tot hagi passat". 

Olyslaegers no parla d'oïdes, el seu avi era un nacionalista flamenc que va col·laborar amb els nazis. No se'n va penedir mai. Un llibre que gira el sentit de la culpa i el perdó. I enmig l'antisemitisme d'un país on els jueus n'eren ben presents.

Stendhal, un entre els grans

"La més bella novel·la del món" (Italo Calvino), "el millor text escrit en francès de tot els temps" (Gide)...Començar a llegir un llibre amb aquests advertiments, vulguis que no, impressiona. Stendhal un romàntic a qui tothom li atorga l'inici de la novel·la realista, juntament amb Balzac i Flaubert ens explica una història que, ben mirat, gairebé és un fulletó que gira al voltant d'un triangle entre Fabricio del Dongo, la duquessa  Sanseverina i Clelia. 

O potser estem parlant d'una novel·la històrica que ens descriu la davallada de l'antic règim i larribada de l'Europa liberal que arriba de la mà de Napoleó (amb la batalla de Waterloo al fons). 

O és un clam a favor d'Itàlia i del general cors.

Sigui el que sigui i tal com diu Joan Fuster en el pròleg "Stendhal va escriure perquè nosaltres el llegíssim. S'ho proposés ell o no, això és l'únic verificalbe i verificat. El llegim encara. En escriptor, ¿què pot pretendre, sinó el que llegeixin?

A mi m'ha resultat una lectura una mica tediosa, que accelera vertiginosament el seu ritme en els capítols finals, una novel·la d'amor, d'amor no correspost, d'amor impossible, d'amor frustrat, d'un amor romàntic, apassionat perquè ja se sap, "l'amor tot s'ho val".