Ruyra, un dels imprescindibles

Fa unes setmanes en el suplement cultural de La Vanguardia es parlava del mar en la literatura. S'hi recollien algunes novetats editorials vinculades amb  el tema i es feia al·lusió a grans llibres que n'han parlat. Curiosament no s'esmentava Joaquim Ruyra, l'obra del qual s'hi troba íntimament vinculada. És el que passa quan les teves referències no es troben autocentrades. 

Ruyra és, i no cal ser un lletraferit per saber-ho, un referent estilístic i el seu és un model de llengua que els escriptors d'ara haurien de tenir en compte. 

Jo  recordo una foto d'ell a les escales del jardí del Palau Robert on el president Company li lliura una insígnia amb nom de l'Institut de les Lletres Catalanes amb motiu del seu vuitanta-unè aniversari. És un home encongit, a les acaballes de la seva vida com Catalunya que està perdent la guerra i que ben aviat serà ocupada. Poc després, el 1939, moria. 

Vaig llegir, pura xamba, Jacobé i altres narracions, de la MOLC. I me'n vaig dur una agradable sorpresa. Un recull de narracions centrades en el món del mar. I, concretament, en la seva estimada  Blanes. Enlluernat per la llengua que fa servir que recull localismes i expressions pròpies de l'ofici de pescador. L'autor mira de recollir i ser fidel a aquest parlar local en un moment en què l'estandardització no estava del tot consolidada. Aquest embadaliment no era, potser, tant per les històries sinó, justament, per aquest ús enlluernador de la llengua, per aquesta intenció de reflectir el món dels pescadors que sovint es mou  entre la blasfèmia i el fervor religiós, un món de gent pobra, que es guanya la vida com pot, abocada sovint a un mar que de tant en tant es cobra les seves víctimes. 

"Jugar a pedralta o a sotet", "xorrumet", "bovors", "grifolda", "gallòfol", "a sol morent", quina llengua més enaltida, més genuïna, quin bé de Déu!

Ruyra és un observador perspicaç tant del paisatge fastuós dels pobles mariners com de l'esperit dels homes de la mar i, en general, de la condició humana: "La vida és una pilota que, un cop engegada, es perd qui sap a on i no torna mai més a la mà".  Llegir-lo, gairebé un segle després, una plaer! 

Hem d'agrair a l'Editorial Cràter la reedició de "Pinya de rosa. Marines i boscatges", una de les obres senyeres de l'autor. D'un Ruyra que tenia un vincle fort amb Blanes i també amb Gràcia, on visqué. 

 Dencàs vindicat

Resulta sorprenent que una figura de la rellevància política de Josep Dencàs no disposés d'una biografia que posés de manifest aquesta importància.

Certament disposàvem d'una aproximació al personatge a cura de Jordi Rabassa publicada el 2006 a Rafael Dalmau editors que no era altra cosa que un treball universitari del qui temps després seria regidor pels Comuns a Ciutat Vella. Tan mediocre com a polític que com a historiador. 

Enguany, amb l'aparició de "Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït (1900-1966)" dels historiadors Frederic J. Porta, Fermí Rubiralta i Fèlix Vilagrassa es posa remei a aquest buit i aquest biografia, amb les de Josep Pla, Carrasco i Formiguera i Francesc Cambó, s'incorporà a les més rellevants aparegudes recentment. 

Per què ha trigat tant a aparèixer una obra, metículosa i feta amb totes les garanties com aquesta? Sembla obvi que per la incomoditat del personatge. Titllat de feixista, se li atribueix a ell com a conseller de Governació durant el 6 d'octubre el fracàs de la temptativa, A les pàgines del llibre se'ns explica la conversa, l'única conversa, amb el vice-consol italià a Barcelona i els elogis que Dencàs pronuncià sobre el règim feixista que queden clarament contextualitzats. I sobre el 6 d'octubre queda clar que n'hi hagueren dos de 6 d'octubre: el de Companys, que era un intent de reviure el 14 d'abril i era una afirmació republicana davant l'entrada de la CEDA al govern de Madrid i el 6 d'octubre  de Dencàs que era tota una altra cosa. 

El llibre explica una trajectòria que va molt més enllà d'això que acabem de dir. Un metge prestigiós de Sant Andreu i que es guanya molt bé la vida gràcies a la seva clínica, la Sant Jordi abandona la Lliga Regionalista i s'incorpora a ERC on, juntament amb Miquel Badia, "el capità collons" organitza les JEREC, que aglutinen l'independentisme dins el partit. Es parla també com la seva gestió al capdavant de Sanitat i Assistència Social primer i després de Governació va ser molt considerada fins i tot pels seus adversaris polítics. També, després de l'amnistia del 36, com decideix crear un nou Estat Català al marge d'ERC i com, finalment, després d'unes vicissituds que expliquen la seva condició de "maleït", com aquesta organització, en les terribles disjuntives de la guerra, decideix expulsar-lo. 

També se'ns explica l'últim període de la seva vida, instal·lat definitivament a Tànger on aconsegueix de nou fer-se amb una posició econòmica i social, decebut de la política i, o paradoxes de la vida , refà un lligam amb Josep Tarradellas, un dels seus adversaris durant els anys trenta, un Josep Tarradellas que quan la seva vídua li demana sent ell president de la Generalitat de cobrar la pensió que li pertoca com exconseller s'hi nega per la seva actitud el 6 d'octubre però el que s'insinuen els autors és que aquesta negativa respon a una revenja perquè quan Tarradellas li va demanar diners, el doctor de Sant Andreu s'hi va negar. Mesquineses. 

Com es diu al final del llibre "Ni sant,
però tampoc, dimoni, la figura del doctor de Sant Andreu del Palomar mereix un judici històric equànime". Això és el que ha pretès aquest llibre. 

La irresistible atracció de l'anarquisme

La Federació Anarquista de Catalunya ha publicat L'anarquia i el mètode anarquista, un pamflet publicat per primera vegada el 1891 per l'anarquista italià Errico Malatesta i que ara podem llegir en la nostra llengua. 

Malatesta fou un del principals ideòlegs de l'anarquisme;  deixeble de Bakunin, mantingué fortes discrepàncies amb Kropotkin. Per Malatesta l'anarquisme és un ideal ètic i social i "cap sistema no pot ser vital i alliberar la humanitat de la seva servitud, si no és fruit d'una lliure evolució". 

Aquest llibret -un pamflet- té la virtut que és un text llegible, un text fet per fer-se entendre i que sap transmetre la il·lusió per unes conviccions, per unes creences: "l'avenir de la humanitat és més rialler, perquè és més dolça la llei que la governa. Aquesta llei és la solidaritat". perquè "la solidaritat és la llei natural de la humanitat, llei que es manifesta i s'imposa malgrat tots els obstacles, malgrat tots els antagonismes fills de l'actual constitució social". Per Malatesta l'anarquista és la societat d'éssers lliures d'aquesta societat d'amistats. 

Al final del llibre, una frase lapidària: "només amb la llibertat s'aprèn a ser lliure". 

Una petita delícia

La meva Lwów és una petita delícia. Un llibre que es llegeix d'una esgarrapada i que no és altra cosa que una evocació de Lwów segons el record que en serva Józef Wittlin que, tot i no néixer-hi (va néixer a Dmyttów, a la Galítsia), se'n considera "fill pròdig". 

Wittlin, l'obra més reconeguda del qual és La sal de la terra -recentment traduïda a l'espanyol per l'editorial Minúscula- escriu La meva Lwów just acabada la guerra. No és una evocació nostàlgica però sovint sembla inevitable instal·lar-t'hi davant un món (l'imperi austrohongarès) i una ciutat que ja no existeixen tal com les va conèixer -i viure- l'adolescent Wittlin. Una ciutat que no existeix literalment, com la importantíssima comunitat jueva, exterminada, o la seva sinagoga, enderrocada pels nazis el 1941, La nostàlgia és combatuda per un ús ponderat del sarcasme que fa més suportable l'anorreador pas del temps. 

L'escriptor hi evoca les seves lògies maçòniques, les tres catedrals (la llatina, la grecouniata i l'armènia), la barreja de pobles d'arreu: "Els grecs, els armenis, els italians, els sarraïns o els alemanys es tornen lwowians al costat dels polonesos, dels rutens i dels jueus autòctons", l'ambient dels cafès, "les olors de les pastisseries, les fruiteries, els comerços d'ultramarins" i "tota mena d'individus i individues; tota mena de tipus estrafolaris o tocats del bolet, van acolorir la nostra infantesa obsequiant-nos amb un espectacle de circ gratuït que ens divertia i ens espantava a parts iguals".

L'autor ens recorda, com una mena d'elegia fúnebre que "tota la nostra memòria s'està convertint lentament en un cementiri. Et giris cap on et giris, tombes i més tombes", Però quedem-nos amb una afirmació més esperançadora: "L'amor, l'amistat i la companyonia broten allà on hi ha diferències i contradiccions de vegades flagrants".

Brigadistes

Ara fa cosa de quatre anys es publicava Brigadistes. Vides per la llibertat  de l'historiador Jordi Martí-Rueda. Es tracta d'un llibre breu que recull una seixantena de perfils de brigadistes amb, en la majoria dels casos, una foto.

Més que de biografies, es tracta d'esbossos i evocacions literàries amb una voluntat clara d'homenatge als, aproximadament 35.000 voluntaris,  que arribaren a l'Estat espanyol de tot arreu del món.

Després del pacte de no-intervenció, signat per vint-i-set paÏsos, entre els quals la URSS, Stalin, per mitjà del Komintern, donà l'ordre als comunistes per participar en la contesa bèl·lica. Així, l'octubre de 1936 es crearen les Brigades Internacionals. No només hi participaren comunistes, però sí de forma majoritària. En el llibre hi ha alguns exemples de militants laboristes o de l'IRA. La majoria, provinents de la classe obrera però també hi havia intel·lectuals, escriptors, metges, infermeres i alguns, pocs, militars. 

Reprodueixo una part d'aquests esbossos que m'ha impressionat.

"Va ser així com, la matinada del 25 de juliol del 1938, en una de les barcasses que va dur els britànics a la riba oposada de l'Ebre, a la Catalunya ocupada pels franquistes, Michael O'Riordan (que havia combatut a les files de l'IRA) va creuar el riu amb la bandera catalana en una mà".

"L'any 2007, un grapat d'irlandesos pèl-rojos es va presentar

a Vinebre. Duien dues urnes. Una guardava les cendres de Michael O'Riordan. El pare i l'avi. L'altre, les de la mare i àvia. El matrimoni havia demanat que, quan tots dos fossin morts, aboquessin les seves cendres, juntes, al corrent del riu,al punt exacteon ell s'havia embarcat aquella matinada del 1938"

Els parents hi cantaren "La santa espina" en gaèlic perquè O'Riordan li va agradar molt i la va traduir al gaèlic i la cantava als seus fills i nets. 

Uns 10.000 d'aquells brigadistes moriren a Espanya i a Catalunya. Per la República i les seves conviccions. Honor i glòria!

La Primera  República. Ho varen intentar però no se'n sortiren.

Deia Larra que escriure a Espanya era plorar. Doncs llegir llibres d'història d'Espanya és plorar desconsoladament. 

Amb motiu del cent-cinquantè aniversari de la Primera República Espanyola l'any passat van aparèixer diversos llibres que en parlaren. El de Florencia  Peyrou, professora d'història contemporània de la Universitat Autonòma de Madrid,  n'era un; probablement el que mirava més benèvolament aquella experiència que va acabar amb un estrepitós fracàs. 

Els fets són coneguts, amb la revolució de 1868, "la Gloriosa" és crida al rei Amadeu I perquè es f
aci càrrec de la situació i estableixi una monarquia parlamentària, aquest, fart del poc suport que rep, plega i l'11 de febrer de 1873 es proclama la República. que "fou un d'aquells espurneigs en la cronologia de les nacions i dels pobles en què sembla a l'abast de la mà la igualació metapolítica dels individus -una de les obsessions pimargallianes, que no necessàriament dels restants primats republicans- i l'emersió de la fraternitat".

La primera part de la República (fins al cop d'Estat del general Pavia) hi hagueren 4 presidents, els quatre  del Partit Republicà Democràtic Federal i tres del quatre eren catalans. Ja no n'hi hagut més...

El federalisme es troba al bell mig de tots els debats de l'època. I per nosaltres, els catalans, és una referència ineludible que donarà lloc al primer catalanisme, el de Valentí Almirall, seguidor  d'en Pi i Margall. .Com diu Peyrou, "la república era indissociable de la federació, que no s'entenia únicament com una forma d'organització territorial, sinó que també era la manera de garantir l'aprenentatge polític i la participació dels habitants de pobles i ciutats". El federalisme també era empès sovint per les primeres organitzacions obreres amb un afany que fos la clau de les imprescindibles reformes socials. Els republicans intentaren millorar les condicions dels treballadors i dels camperols, posar fre al privilegis de l'Església -expulsaren, com també passà durant la Segona Republica, als jesuïtes-, aboliren l'esclavitud a Puerto Rico, garantiren les llibertats de premsa i d'associació... El que no pogueren és emprendre la reforma militar perquè hagueren de lluitar contra els carlins i els insurgents cubans i l'esclat cantonalista  i la República n'acabà sent víctima amb la col·laboració dels contraris d'acabar amb l'esclavitud, els alfonsins i els acabalats que veien perillar els seus privilegis.

Amb el cop del general Pavia, vingué la República unitària, un interval breu fins el definitiu cop d'estat de Martínez Anido i la implementació de la Restauració borbònica. 

L'autora suggereix que, més enllà de la manca d'un lideratge clar i d'un republicanisme fort, més enllà dels conspiradors monàrquics i dels interessos econòmics, una de les causes del fracàs de la Primera República fou la no consolidació d'una opció republicana conservadora com la que hagués pogut representar Castelar, de tal manera que el règimen republicà no pogués ser percebut com una opció d'un determinat partit. Alguna cosa de semblant vaig llegir fa temps parlant de la Segona Republica, si Lerroux hagués optat per ser la dreta republicana, allunyat dels monàrquics, potser la República s'hagués consolidat. 

La difusió de les idees que canvien el món

Gal Beekerman és  un jueu californià, escriptor i editor que  ha publicat Antes de la tormenta. Los orígenes de las ideas radicales. Un llibre que es proposa respondre a la pregunta de com neixen i es difonen les idees que canvien el món. I la qüestió és que, d'una manera o altra, per molt adverses que siguin les circumstàncies, les idees troben la manera de expandir-se i crear els ressorts que calen per produir canvis substancials. Ara i sempre. 

• 

Així, Claude Fabri de Peiresc, un adinerat filòsof, a l'escalf del Renaixement i la Reforma, creà la República de les Lletres, gràcies a una cosa tan simple com la correspondència i la millora del correu, una xarxa de persones inquietes, mogudes per les ànsies de saber més enllà d'allò que deia Sant Agustí "No cal investigar sobre la naturalesa de les coses com van fer els grecs (...) n'hi ha prou que el cristià estigui convençut que l'única causa de totes les coses creades(...) és la bondat de Déu". O la petició, que Feargus O'Connor, un irlandès independentista que durant la primera meitat del segle XIX, elevada a la Cambra dels comuns on demanava la millora les condicions de vida dels treballadors i el dret al sufragi universal que permeté cohesionar els assalariats i a través del cartisme fou el precedent del partit laborista. O el manifest que en mans dels futuristes italians permeteren lligar l'art a la nova tecnologia i acabarien donant cobertura al feixisme i també al feminisme per mitjà del primer  "Manifest feminista" de Mina Loy, o Nmandi Azikiwe que fundà un diari The African Morning Post a la Costa d'Or perquè el diari fou l'embrió d'una comunitat conscient d'ella mateixa,o l'aparició dels samizdat o autopublicacions que aparegueren després de la mort de Stalin i eren escrits manuscrits que es feien corre de mà en mà i aglutinaren la comunitat de dissidents soviètics, l'aparició dels "fanzines" ("expressions profundament personals però com a mitjà de comunicació participativa depenen de a comunitat i ajuden a crear-la") als anys vuitanta als Estats Units com a moviment alternatiu a allò alternatiu i portaveu de la nova onada feminista...

L'aparició d'internet obre noves perspectives a la difusió de les idees i a l'acció social tot i que "el ciberespai no té el poder de fer-nos una altra cosa d'allò que ja som.´És un mitjà revelador, no transformador". Beekerman explica els casos de la revolució d'El Cairo el 2011 o de la "dreta alternativa a Charlottesville, el
2017 o la lluita dels investigadors i metges de la sanitat pública durant la pandèmia als Estats Units per contraposar la ciència a la versió maliciosa de l'administració Trump.

Com explica l'autor a l'epíleg del llibre: "l'esperança per al futur podria provenir d'un canvi de mentalitat, eliminant l'al·lucinació que s'ha apoderat de gran part del nostre pensament sobre la comunicació en línia durant tant de temps, i acceptant, finalment, el fet que les plataformes no són neutrals".