Ucraïna, una història d'un país que se n'ha sortit

El llibre de la jueva Anne Applebaum (Washington, 1964) no és un llibre qualsevol. La seva lectura esborrona i ens mou a la reflexió. Per què l'opinió pública i, especialment la d'esquerres, ha estat més contemporitzadora amb els crims de Stalin que amb els de Hitler? Amb el pas del temps i la perspectiva de la recerca que molts historiadors han fet amb rigor i independència de criteri, encara resulta més difícil d'explicar. 

La periodista Applebaum, guanyadora d'un Pulitzer, ha volgut amb Hambruna roja. La guerra de Stalin contra Ucrania explicar-nos què va ser l'Holodomor (en ucranià, hólod-fam i mor-extermini) que tingué lloc a Ucraïna entre 1931-1934 sota la planificació i execució del règim soviètic i que suposà la mort directa de tres milions nou-centes mil persones i el no naixement d'uns sis-cents mil. 

L'autora ens posa sota antecedents: la lluita per la independència d'Ucraïna poc després de la revolució bolxevic de 1917, comandada per la Rada Central (Consell Central), el menysteniment de tots els dirigents de lar evolució cap a Ucraïna que només consideraven com una província, la Rússia del sud-oest proveïdora de gra. Allò fracassà,enmig d'una guerra civil prou violenta,  però la necessitat d'aconseguir gra al preu que fos feu possible la implantació del "comunisme de guerra" que comportaren la militarització de totes les relacions econòmiques.i una virulència sense límits contra els kulaks, els camperols més acomodats. 

És cert que la declaració d'independència de 1918 de la mà de Néstor Majnó fracassà però, amb tot, fou reconeguda per les principals potències europees. I l'animadversió no només dels comunistes sinó també dels tsaristes. Foren anys de guerra, fam i de terror roig amb la creació de la txeca.que acabaren, en principi amb un armistici i, l'any 1921 amb una fam generalitzada que, a diferència del que passaria més tard, no s'amagaria i es miraria d'apaivagar. Paral·lelament es posa en funcionament la Nova Política Econòmica que modulava el procés de col·lectivització i un cert procés d'"ucraïnització". 

Allò també fracassà i una nova fam generalitzada (1928-1929) acccelarà el procés de col·lectivització del camp  que els pagesos, el sector que havia estat donant suport als moviments independentistes veien com una nova servitud. Al mateix temps es va incrementar l'exportació de grans i alimentació fora de la Unió Soviètica, agreujant la situació. Ni les amenaces ni l'extorsió van funcionar no van funcionar i les quotes de cereals imposades des de Moscú no es van complir. Només restava l'extorsió.. un procés que s'inicia el 1931. 

Paral·lelament es va anar produint una autèntica purga en el món acadèmic, editorial, educatiu i religiós  Un cas, el prestigiós Institut Pedagògic Nizhin, creat a principis del segle XIX, on havia estudiat Gogol, es tancà el museu i la seva revista i es procedir a una purga entre professors.

I arriba l'Holodomor, Fins a extrems inimaginables: canibalisme,necrofagia..Qui no s'estava morint era, per definició, sospitós d'amagar gra o menjar. Per camuflar-ho l'autoritat va falsificar o directament va fer desapareixer els censos. Stalin no veia víctimes sinó perpetradors.

Durant l'ocupació nazi es va poder començar a parlar del que havia passat. Però fou a la diàspora,a Europa, Canadà i EEUU on s'emprengueren els primers estudis i gràcies al desastre de Txernòbil de 1986, quan es van començar a qüestionar els secrets de l'Estat, la discussió es pogué fer a la mateix Ucraïna. 

El que passà a Ucraïna, en diguem genocidi (com va voler que se'n digués l'inventor del vocable, el jurista polonès Lemkin), crim contra la humanitat o acte de terror de masses és una ignominia per a tota la humanitat. 

Finalment Ucraïna ha pogut ser lliure i tot que els polítics, d'un signe o un altre, intenten una utilització partidària de l'Holodomor, finalment es coneix, es recorda i s'honoren les víctimes de la infàmia comunista soviètica. 

t

Viure amb l'ai al cor 

Poc després d'acabada la guerra,Françoise Frenkel va escriure Rien ou poser sa tete. Però, qui era Frenkel? Una jueva d'origen polonès que va decidir posar una llibreria dedicada al llibre francès al Berlín d'entreguerres. El pròleg de Patrick Modano ens explica com aquest llibre va reaparèixer de l'oblit gràcies a que algú el va comprar en una llibreria de vell a Niça i va convéncer Éditions Gallimard per tal que l'edités el 2010. 

Desplaçada a París el 1939 quan la situació es fa irrespirable a la capital alemanya,ben aviat també va viure l'antisemitisme a França on patí la connivència amb el feixisme d'un gruix gens negligible de francesos. Però també la solidaritat i la compassió de francesos que tingueren la capacitat de plantar cara l'oprobi. i a qui dedicà aquest llibre."Dedico aquest llibre als homes de bona voluntat que, generosament, amb una valentia inesgotable, varen oposar la voluntat a la violència". 

La revolució francesa

Éric Vuillard ens va enlluernar amb L'ordre del dia. I aquest 14 de juliol, digue-m'ho clarament, no li ha sortit tan rodó. A priori el tema s'ho val, la presa de la Bastilla, la revolució francesa, l'entrada del poble a la història...

I ho fa amb uns recursos semblants als que ja va fer servir a la seva exitosa novel·la anterior. Recollint informació, documentant-se... Amb una clara intenció, la d'explicar-nos, com diu el novel·lista, la història dels homes que desapareixen tal com van aparèixer a la Història, com a simples siluetes. Perquè la revolució la van fer els obrers, els botiguers, la gent de mal viure, les dones, la menudalla moguts per un convenciment que recorre la història, que tots naixem lliures i iguals. 

Certament abans havia aparegut una nova ideologia, el lliurepensament, l'enciclopedisme...Però la revolució la feren els 30.000 francesos que feren seva Paris i, finalment, prengueren la Bastilla. No la feren ni D'Alembert, ni Voltaire ni Diderot...ni Mirabeau...

Llegint Vuillard, a vegades se't fa present els Moments estel·lars de la història per allò de la voluntat d'explicar-nos la història amb recursos narratius. 

L'autor, a més de treure de l'oblit el gran protagonista de la revolució, el poble. posar de relleu el paper de París perquè "la ciutat és el mtijà que l'home ha trobat per fugir del projecte de Déu". París, "més viva que la foguera, més sorollosa que totes les trompetes", és una de les ciutats més immenses del món i serà l'escenari de l'aixecament de la multitud, d'una revolta radicalment popular i emancipadora. 

Diu Bernard Pivot que és "una novel·la fulgurant. Una lliçó de literatura i de moral política", És possible però és una narració sense ritme, amb llarguíssimes enumeracions d'aquella part de la humanitat que la història no registra. Un propòsit lloable, una plasmació literària no del tot reeixida. 

Negrín reivindicat

Quan llegeixo algun llibre sobre la República i la guerra civil sempre acabo amb una sensació que oscil·la entre la pena (per la incapacitat política dels republicans) i la ràbia (per la constatació que aquesta incapacitat ens abocà a un Dictadura implacable i sanguinària). 

El llibre d'Enrique Maradiellos (Oviedo, 1961) és, alhora, una biografia del qui fou president del Govern de la República i una reivindicació del qui, com s'assenyala a la portada del llibre fou "la figura més difamada de l'Espanya del segle XX".

Juan Negrín (Las Palmes de Gran Canària, 1892-París, 1956) fou un eminent metge fisiòleg  que es forma a Alemanya i creà una autèntica escola que tingué com un dels seus deixebles el Premi Nobel Severo Ochoa.  Ocupà la càtedra de Fisiologia a la Universitat de Madrid i tot i la seva proximitat als republicans federals canaris no manifestà una especial vocació política que es desvetllà amb el cop d'Estat de Primo de Rivera i que significaria el seu ingrés al PSOE el 1929,Una incorporació que no passà desapercebuda perquè era la primera incorporació al socialisme d'un científic important. Durant la legislatura 1931-1933 fou un disciplinat diputat socialista i es vincula a la fracció centrista del socialisme espanyol que capitanejava Indalecio Prieto. Amb l'esclat de la guerra civil, seria ministre d'Hisenda amb el gabinet de Largo Caballero. El llibre analitza totes les penalitats a les quals va fer front  com a ministre. Sobre el famós "or de Moscú", el mateix Negrín és prou clar "la idea de situar fondos en Rusia fue mía, exclusivamente mía y no hubo presión, requerimiento, sugestión o indicación par parte de nadie ni mucho menos de los rusos". Queda clar doncs que Negrín ni era un criptocomunista com s'encarregaria de difondre el règim franquista i els seus enemics dins el bàndol republicà. També queda clar que el famós "or de Moscú" no fou lliurar perquè sí a Moscú. Obeïa a una necessitat: salvaguardar l'or republicà davant la política de no intervenció que esvaïa altres destinacions possibles. La crisi del gabinet Largo Caballero possibilitarà el seu accés a la presidència al consell de ministres. Maradiellos va assenyalant-nos com paulatinament l'actitud de Negrín serà més i més contrària a les pretensions dels comunistes. Un fet que el commogué  molt fou l'assassinat d'Andreu Nin. 

Negín, com el president de la República, Manuel Azaña no arribarà mai a entendre i a empatitzar amb Catalunya. Les coses encara es complicarien més amb el trasllat del govern de la República. Abans d'això li diria a Azaña "Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero (...) Y si eas gente va a descuartizar a España, prefiero a Franco". Ja a Barcelona diria "No estoy haciendo laguerra contra Franco paraque nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. (...) No hay más que una nación: !España!". El llibre també ens parla dels diversos atemptats que va rebre Negrín.

Perduda la guerra, els seus adversaris (encapçalats pel qui fou el seu mentor polític, Prieto) continuaren presentant-lo com un dels responsables de l'allargament de la guerra i del cost en vides humanes qua això suposà. Un altre motiu de brega foren els fons destinats a l'ajut als exiliats, una guerra sorda entre la SERE i la JARE. La cosa acabà fent-lo, de facto, plegar com a president del consell de ministres. i amb una paulatina retirada de la vida política a l'exili que transcorregué entre San Francisco, Nova York i Ciutat de Mèxic deguda, per les seves cada vegada més freqüents crisis de salut. 

La polèmica acompanya Negrín en la vida i en la mort. Fa relativament poc que fou "rehabilitat" pel seu partit del PSOE. Azaña i ell foren, des del meu punt de vista, uns dels més preparats per tirar endavant les reforme que España. Però no fou possible. Ni la pau ni la República.

Persecució

Ens deixem endur per les intuïcions o els prejudicis. És així i no hi podem fer res. Jo, per exemple no acostumo a llegir la narrativa catalana d'ara mateix perquè em crida més l'atenció llegir altres coses. O, potser, perquè he tingut alguna experiència poc recomanable i més val curar-se en salut...

També sóc voluble i fàcilment influenciable. Per això vaig canviar el meu criteri i vaig triar el llibre de Toni Sala. Moltes persones d'aquelles que tenen criteri l'assenyalaven com un dels llibres de la temporada. I crec que no anaven errats. 

I és que un llibre el primer paràgraf del qual és "Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona" necessàriament promet. Persecució és un llibre que gira al voltant de la culpa i si és possible la redempció. 

A partir dels protagonistes, l'Albert Jordi, un llibreter culte que assassina la seva dona, els motius del crim mai ens són explicats, l'Èlia, una propietària d'una agència immobiliària que conviu amb ell, dos companys presidiaris, l'Andrés i Mercury i la Teresa,la recepcionista d'un petit hotel a tocar de l'aeroport de Girona, passa la narració la trama final de la qual és resistir o sucumbir a la temptació del mal. 

Persecució és, també, allò que s'ha convingut a dir "literatura reflexiva": "No desapareix només el futur, amb la mort, també desapareix el passat", "La persona més covarda lluita amb valor contra la seva covardia", "El món estava ple de ferides, només l'havies de veure des del cel, corcat pels humans com una infecció progressiva. Els satèl·lits captaven el tunmoret blau de la galàxia, i al final, què demanava tothom? Que te l'escoltessis una mica", "n estava tan de cap per aval que m'hauria agradat poder girar de tant en tant entre els núvols com els pilots que saben escriure al cel", "L'amor era girar  el temps al revés,com quan poses una cançó i t'oblides de tot  i entres en un altre temps". 

Hi ha una altra cosa que també m'ha cridat l'atenció, la novel·la transcorre els dies de l'atemptat gihadista de Barcelona i enmig del "temps del procés", Crec que és la primera novel·la que en parla, encara que sigui d'esquitllentes.

Repensar la històra de l'Estat nació

On rau la importància d'El pensament nacional a Europa. Una història cultural? El llibre de Joep Leerssen (Leiden, 1955) explica que els historiadors "no hauríem de repetir narracions sinó estudiar la història: hauríem d'estudiar les reivindicacions historicistes de manera crítica, abans d'acceptar-les com la base de la nostra recerca". I això és el que proposa aquest llibre, traçar la història de l'estat nació modern. I fer-ho amb una nova mirada. 

Pel seu abast cronòlogic, per la seva visió que abasta des de l'antropologia, a la cultura, per les subtils anàlisis d'història comparada aquesta obra ha merescut un ampli reconeixement. Un reconeixement que també es dóna a l'hora d'editar-lo. Tres editorials valencianes s'han posat d'acord per fer possible aquesta traducció a la nostra llengua: Editorial Afers, que ha assumit el pes de l'edició i l'ha encabit a la col·lecció "El món de les nacions", les Publicacions de la Universitat de València i l'Institut Alfons el Magnànim. 

El llibre comença fent un cop d'ull a l'època medieval, per analitzar, després, més detingudament la Il·lustració, òbviament la Revolució francesa, el romanticisme polític,el pensament alemany sobre la nació.

S'hi descobreixen dades que fan de pensar. el 1861 només el 2,5 % de la població total d'Itàlia parlava itàlia estàndard, la frase "el patriotisme és l'últim refugi dels canalles" és del Dr. Johnson, o les paraules de l'emperador Guillem II que el 1914 va dir " Ja no reconec més partits, ara només reconec alemanys",que té unes ressonàncies que ens són ben properes...

Una anàlsi, el de Leerssen, que arriba fins avui mateix: " El nacionalisme ha estat una ideologia única, capaç d'adaptar-se a situacions i polítiques canviants. Aquesta adaptabilitat és tal que alguns estudiosos consideren que el nacionalisme no és una doctrina política per dret propi sino una metaideologia capaç de modificar altres doctrines (liberalisme, conservadorisme, socialisme), i que pot ser definida com una ideologia ·"prima". El que caracteritza inequívocament els populismes europeus posteriors a l'any 2000 com una nova forma de nacionalisme és el seu missatge principal anticosmopolitista i la seua combinació contundent d'una desconfiança envers els estrangers i envers les elits". Jo, no m'hi veig representat en aquesta afirmació, el nostre nacionalisme és una aposta per la llibertat i no va del bracet del populisme antieuropeu i xenòfob. Però certament és un risc que hem de combatre. 

Jo

De Dafydd a Jacques

A l'estació d'Anvers, atzarosament, coincideixen dues persones: el narrador d'Austerlitz i un jove apassionat de la història dels edificis. A aquesta trobada en seguiran d'altres guiades inicialment per la pura casualitat. I de mica en mica anirem coneixent la història d'aquest personatge solitari i melancòlic. Podríem entendre que el llibre és, senzillament, la història d'una persona que busca saber qui és. Dafydd ha estat educat per una estricta família gal·lesa formada per un predicador i la seva malaltissa dona. Però Dafydd no és Dafydd sinó que és Jacques Austerlitz, fill d'una actriu d'operetes i d'un dirigent socialdemòcrata. que decideixen enviar el seu fill lluny de Praga davant l'amenaça nazi. Perquè Austerlitz és jueu. 

Això explicaria clarament l'apatia per la vida, la sensació de sentir-se estranger entre els homes d'Austerlitz. La novel·la també és una reflexió sobre el temps: "el temps no existeix en absolut, que en lloc seu hi ha tan sols un seguit d'espais entrellaçats d'acord amb les regles d'una estereometria superior, pels quals els vius i els morts transiten lliurement. (...) m'he sentit sempre com si no tingués cabuda en la realitat".

M'ha sorprès que es parli d'una filmació  que em va impressionar quan la vaig veure per la televisió. Porta per títol "El Führer obsequia els jueus amb una ciutat". Es refereix a una mesquina operació de propaganda que els nazis van fer a Theresienbad, que van intentar vendre com un balneari davant una comissió de la Creu Roja que tenia prevista una visita  l'estiu de 1944. Quan la vaig veure em va provocar una immensa repugnància, Els habitants del guetto, tot mudats i pentinats, com si fossin figurants d'una pel·lícula. Prenent te, entrant a una casa de queviures, escoltant un concert....La sofistificació de la maldat...

Genials els comentaris sobre la Biblioteca Nacional, que va inaugurar Mitterrand: "El nou edifici de la biblioteca,que, pel traçat i per la regulació interna, que raneja en l'absurd,prova d'excloure el lector en tant que un enemic potencial, podia descriure's (...) com la manifestació oficial de la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat". És curiós, durant l'ocupació nazi, l'espai on ara es dreça la Biblioteca era un gran magatzem on els alemanys guardaven "tots els béns manllevagts de les cases dels jueus de París". 

No sé, com es diu a la contraportada del llibre, reeditat ara per Flâneur, Sabald és el Joyce del segle XX. Però per mi ´Austerlitz és un gran llibre

L'aventura intel·lectual més important de la contemporaneïtat

No és fàcil escriure un llibre d'història i que sigui amè, que sigui llegidor... Tots hem llegit tesis doctorals que han esdevingut llibres. d'història illegibles, feixucs, sense ànima. Per això una revista exitosa com Sàpiens és feta mà a mà entre historiadors i periodistes. 

Per això té molt de mèrit un llibre com Encyclopédie. El triumfo de la razón en tiempos irracionales. Un mèrit atribuïble a Philipp Blom (Hamburg, 1970), un historiador, periodista i novel·lista que el 2004 va publicar el llibre que narra allò que el mateix Diderot va titllar com una autèntica revolució intel·lectual. El llibre ens explica les vicissituds de l'empresa i les biografies dels seus protagonistes. I ho fa, o així es percep, amb una erudició posada al servei d'una narració atractiva i eficaç. 

L'entrada "Encyclopédie"diu "l'objectiu d'una Encyclopédie és reunir tot el saber dispers a la superfície de la terra per a descriure el sistema general a les persones amb qui vivim (...) i que els nostres descendents, fent-se més il·lustrats, puguin ser més virtuosos i més feliços, de manera que no morim sense haver merescut ser part de la raça humana". Amb aquests propòsits no és d'estranyar que ben aviat li sorgissin enemics. els jesuïtes, l'alt clergat, la cort, que Diderot  defineix sense pèls a la llengua: "...on s'amaga l'ambició ociosa, el vil orgull, el desig d'enriquir-se sense treballar, una aversió a la veritat, l'afalac, la traïció, la perfídia i l'abandonament de qualsevol dedicació als assumptes públics i un profund desdeny pels deures del ciutadà". Aquesta revolució germinarà més endavant amb la del 1789 que no fou massa agraïda amb el seus precedents. 

L'Enciclopèdia fou això, una aventura intel·lectual, un contrapès a la reacció, un clam per la llibertat. Però també fou una empresa exitosa on hi arribaren a treballar un miler d'impressors, gravadors, dibuixants, enquadernadors. Un de cada cent parisencs arribaria a beneficiar-se econòmicament de l'empresa. I una empresa que genera uns profitosos guanys als editors. Es calcula que aproximadament 31 milions d'euros!

No foren pocs els entrebancs que hagué de superar. Molts i greus. L'Església, el tro, els poderosos li feren la vida impossible. Però també comptà amb aliats com el censor Malesherbes o Madame Pompadou, l'amant del rei. 

A mi m'ha cridat especialment l'atenció conèixer les biografies dels enciclopedistes. D'alguns, els més importants, ja en sabia alguna cosa: Diderot, D'Alembert, Rousseau (aquest últim amb una relació ambivalent amb l'Enciclopèdia). Però n'hi ha molts més, com Louis de Jaucourt, una peça fonamental per donar continuïtat a aquesta enorme obra. De família benestant, criat en el si d'una familia protestant que va retornar al catolicisme després de la matança de Sant Bart Bartomeu, estudia a Ginebra on es féu protestant. O Madame d'Épinay, una de les poques dones enciclopedistes,O Herr von Grimm, conegut amb el sobrenom de "tyrant lo blanc", per la afició a les pólvores blanques i els perfums. Era conegut així perquè el Tirant lo Blanc s'havia traduït al francès feia poc i havia estat molt exitosa entre la gent culta. Responsable de Correspondance litteraire, una publicació que permetrà donar a conèixer l' Encyclopédie a les principals corts europees.

Més enllà del seu valor polític i filosòfic, l'Enciclopèdia permet, com assenyala l'autor del llibre, conèixer "els costums,les eines, les idees, les aspiracions i les limitacions de l'Europa d'abans de 1789". 

La llibertat trobà uns bons servidors en els enciclopedistes. Els hi devem una gratitud immensa.Per què, com deia D'Alembert, "la barbàrie dura segles. Sembla que sigui el nostre element. La raó i el be son només episodis passatgers". 

A tothom no li escauen  les gavardines

Sergi Pàmies (París, 1960) és un dels contistes en llengua catalana més reconeguts. En el seu últim llibre, L'art de portar gavardina hi trobem un Pàmies més autoreferenciat, més biogràfic i, com es diu a la contracoberta, "amb un talent particular per la tendresa". 

Es parla, doncs, dels pares, l'escriptora Teresa Pàmies i el mític Gregorio López Raimundo, el dirigent del PSUC, i de com s'ho va fer per conviure amb la clandestinitat de son pare, d'acostumar-se a no preguntar mai el perquè de les coses, de mirar d'entendre les absències, absències també d'una paternitat exercida a temps parcial, dels fills-llegiu "El conte sobre l'11 -S que no em van encarregar mai"-  i, de quan les coses es compliquen en temps d'adolescència, de la separació de la dona i amb la constatació que "la felicitat (...) sempre estava sotmesa a l'auditoria del que és convenient, prudent o, pijtor encara, prioritari", de l'oncle Joaquin, supervivent dels camps nazis...

El títol del llibre fa referència a les preferències dels homes que sabien dur gavardina de la seva mare: Humphrey Bogard, Jean Gabin, Robert Taylor, Albert Camus, Yves Montand, Jorge Semprún,Gérard Philipe i, és clar,Gregorio López. En aquest conte l'autor parla dels seus pares, sense deixar d'esmentar les seves mancances i especula sobre Jorge Semprún que, com se sap, fou expulsat del PCE per les acusacions dels estalinistes, entre ells el seu pare. El conte acaba am una consideració que molts podrien fer nostra: "encara que m'hi esforci, mai sabre portar gavardina amb la lleugeresa i l'elegància del pare, de Jorge Semprún i de tots els homes que li agradaven a la mare". 

Iper finalitzar, proposem-nos, com fa l'autor "fer feliç algú. Només fer feliç algú. D'això va la vida reduïda a una mínima màxima expressió". 

L'escola i la lectura, alguna cosa ha de canviar. 

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) aplega a Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal  un conjunt d'articles publicats a Corriere della Sera  on presentava una citació breu d'algun clàssic  i mirava d'evocar-hi un tema associat. A més a més s'hi inclou una àmplia introducció sota el suggerent títol "Si no salvem els clàssics i l'escola, els clàssics i l'escola no podran salvar-nos".on el professor de la Universitat de Calàbria  fa afirmacions que, per evidents, són cabdals: "la bona escola no la fan  ni les tauletes ni els programes digitals, sinó els bon professors"."l'escola (...) hauria sobretot d'educar les noves generacions per a l'heretgia", "l'aprenentatge demana lentitud, reflexió, silenci, recolliment".

Explica Ordine com un Camus agraït escriu al seu mestre a propòsit de la concessió del Premi Nobel. Diu Camus, adreçant-se al seu mestre d'Alger, Louis Germain: "...els vostres esforços, el vostre treball i el cor generós que hi posàveu continuen ben vius en un dels vostres petits col·legials". Sense bons mestres, no hi ha res a fer. 

Cal aprendre a llegir bé i cal partir dels clàssics. Ordine cita Giordano Bruno quan a El candeler afirma que tot depèn del primer botó, cordar-lo en el trau equivocat significarà contnuar, de manera irremeiable, acumulant error rere error. 

Tots tenim experiències traumàtiques sobre la lectura a l'escola: la literatura no es pot reduir a memoritzar un enfilall de llibres d'uns determinats autors, o a saber col·locar cronològicament un període literari determinat. O a escoltar, amb un descriptible avorriment com el professor llegeix, posem per cas el Lazarillo de Tormes. Així no s'encomana cap passió per la lectura. 

Contra les pedagogies hedonistes, l'aventura del coneixement pressuposa un esforç. 

Dels títols esmentats i comentats per Ordine, m'ha cridat especialment l'atenció Mendel el dels llibres  de Stefan Zweig on explica com Mendel estimava els llibres i era un home respectat però com, després de la I Guerra Mundial ja no era respectat i com l'amant dels llibres que era Mendel ja no era considerat un "miraculum mundi" sinó un "paràsit incòmode i inútil". I encara som aquí, el llibre ha de tornar al centre de la nostra vida. Perquè els bons llibres ens transformen, Com deia Borges "Que otros se jacten de las páginas que han escrito; a mí me enorgullecen las que he leído". 

Fouché o per què odiem tant la política

Aquí ja  he parlat abans de Zweig, concretament d'El món d'ahir, una obra cabdal per entendre el vienès i per adonar-nos de la importància d'un dels grans autors del segle XX. Zweig és un autor profífic tocat per la gràcia dels  literats de debò, amb un estil sense grans ornaments retòrics però amb un llenguatge entenedor i atractiu. I això també ho trobem a Fouché. Retrat d'un home polític. 

Què podria interessar-nos d'un personatge silenciós, reservat, esmunyedís, que passa els seus dies com a professor d'un seminari de províncies? Doncs, si fem cas a la seva trajectòria, tot. Perquè un home que comença com a girondí, passa a la bancada dels jacobins, es present a la Convenció, al Directori,  al Consolati a la Monarquia bé mereix la nostra consideració.I sobreviu no passant de puntetes, precisament....

Al seminari Fouché aprèn sobretot la "tècnica de saber callar, l'art magistral de l'autoocultació, la mestria de l'observació de l'ànima i la psicologia". Com a diputat per Nantes, molt a prop d'on va néixer, s'asseu entre els girondins i es un moderat més entre els moderats però quan la cosa canvia serà el més radical dels jacobins. Diu Zweig: "En realitat el primer manifest clarament comunista de l'època moderna no és aquell famós text escrit per Karl Marx, ni El missetger de Hesse de Georg Bücgberm sinó la desconeguda Instruction de Lyon, expressament oblidad per la hist
oriografia socialista que, si bé és signada en comú per Collot d'Herbois i Fouché, tanmateix no hi ha dubte que la redacció és exclusivament de Fouché", I a Lió, efectivament tindrà lloc un dels episodis més violents de la Revolució: matances i una persecució del cristianisme que fa que orgullosament es vanti d'haver-lo exterminat. Fouché serà recordat com el Mitrailleur de Lyon. La seva condició de botxí no neix de cap passió republicana sinó dela por per passar per moderat.

Aviat s'enfrontarà a Robespierre, hi conspirarà i el guanyarà. És una aposta arriscada però se'n surt "perquè tan sols qui coneix l'abisme, coneix la vida sencera. És el retrocés el que dóna empenta a l'home l'empenta per avançar". Després d'un exili que dura tres anys retorna com a ministre de la Polícia (un càrrec no és sinó allo que un hom en fa"), dissol els club dels jacobins i posa en marxa una implacable maquinaria que ho controla tot. 

Treballarà al costat de Napoleó, sense creure-hi, al costat d'un altre gegant amb pocs escrúpols, Talleyrand. I quan aquest comet l'error de fer afusellar el reialista duc d'Enghien, dirà la famosa frase que ha passat a la posteritat: "Va ser més que un crim, va ser un error". 

El duc d'Ôtranto, vés per on, ara serveix a Lluís XVIII perquè com dirà Napoleó a Santa Helena, "només he conegut un traïdor autèntic i consumat: Fouché!". A qui Fouché, magistral, contesta: "No he estat jo qui ha traït Napoleó, sinó Waterloo". Fouché acabarà els seus dies a Trieste, exiliat. Però havent protagonitzat la Història del seu temps. 

Tots coneixem polítics cara dura, camaleònics, oportunistes però cap amb la intuïció, la intel·ligència,  la sang freda i la falta d'escrúpols de Fouché. 

Fabra, un dels imprescindibles

No sóc dels qui creuen amb els homes (o les dones) providencials. Els grans processos històrics no depenen de l'eventualitat de persones que els guien i els fan possibles. Però tampoc penso que tot obeixi  a un determinisme que ens ve donat i contra el qual no hi ha res a fer. La història s'encarna amb els homes. I els homes, amb les seves limitacions i amb les seves grandeses, modulen i fan seva la història. És el cas de Pompeu Fabra. 

S'escau que l'any passat fou l'@AnyFabra, coincidint amb el cent-cinquantè aniversari del seu naixement. De les moltes iniciatives per commemorar-lo, una és la que ha promogut la Revista de Catalunya amb l'edició d'un númeró extraordinari que glossa, principalment, la seva dimensió cívica i patriòtica. 

Aquesta miscel·lania aplega articles que ens parlen de l'intel·lectual, de l'enginyer, de l'esportista, del seu pas per la política i per les institucions del país com l'Ateneu, Palestra o la Universitat així com de la seva activitat a l'exili on, el 1948, morí i és enterrat a Prada, població del Conflent. Aquest número també inclou un annex on es dóna notícia de l'Any Fabra de 1968, un autèntic revulsiu enmig del règim franquista. I, òbviament, del seu paper com un dels lingüistes més rellevants que mai ha tingut el nostre país. Una importància que rau en haver normativitizat la nostra llengua, pensant en el conjunt del nostre domini lingüístic i des d'una perspectiva de modernitat i no arcaïtzant. Mai li estarem prou agraïts. Com deia Rovira i Virgili, "Fabra és, per nosaltres catalans, molt més que un gramàtic. És un dels reconstructors de la nostra nació, és un dels restauradors de la nostra pàtria" La Humanitat, 19 de febrer de 1948. 

Des de les antípodes polítiques, Josep Pla en fa el millor dels elogis: "Ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país,en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir uan determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible". 

Fabra ens recorda, ras i curt, que sense el català no hi ha patriotisme que tingui sentit: "La llengua d'un poble és la seva ànima i per estimar la pàtria cal també estimar la llengua" Diari de Tarragona, 25 de gener de 1933. 

Estimem-la, doncs!

Una certa devastació

El llibre de Manuel Vilas (Basbastro, 1962), "Ordesa", ha merescut el reconeixement de la crítica espanyola i ha estat escollit com el millor llibre de l'any que acabem de deixar enrere per "El País". La cosa s'ho val perquè la seva lectura no deixa indiferent a ningú. Llegir-lo provoca una certa sensació de desassossec, d'esfondrament. Com si tot plegat es tractés d'una befa irònica

I ho fa a partir de la realitat més immediata, de la quotidianitat. Ben bé no sé si ens trobem davant d'allò que s'anomena escriptura memorialística ni tan sols davant d'una novel·la perquè com apunta algun crític "Ordesa és un artefacte literari que refusa el sentit convencional de la novel·la. No hi ha evolució de la intriga, siné una subtil trama del propi estil". 

Al llibre hi veiem passar la mort dels pares, el fracàs d'un matrimoni, les relacions complexes amb els fills adolescents, els problemes amb l'alcohol del protagonista, la vaqüitat de la vida, el sentir-se derrotat...

Hi sura també una reflexió sobre Espanya i els espanyols

que no és indulgent precisament: "No hubo manera de pillar un chollo, eso es España para todos nosotros,para cuarenta y cuatro millones de españoles: ver como un millón de españoles pillan un chollo y tú no lo pillas". O "Si el Real Madrid y el Fútbol Club Barcelona se desvanecieran, España se convertiría en un agujero negro". "España se convirtió en ayuntamientos que construían piscinas municipales". 

I Ordesa, és clar: "Pensé que el estado de mi alma era un vago recuerdo de algo que ocurrió en un lugar del norte de España llamado Ordesa, un lugar lleno de montañas,y eraun recuerdo amarillo, el color amarillo invadía el nombre de Ordesa, y tras Ordesa se dibujaba la figura de mi padre enun verano de 1969". 

Vilas fa un exercici constant de distanciament de tot. Fins i tot de la mateixa litaratura ("Los libros no son vida, como mucho un adorno de la vida, y poco más que eso"), . de la mort ("se muere mejor si nadie sabe que estás vivo", "(la mort) es un servicio a domicilio", de l'honestedat ("La honestidad también es un fraude ontológico"), l'espiritualitat ("Las ideas espirituales son melancolía venenosa, bolas de antimateria ardiendo"). 

Com deia un crític literari, "Ordesa" és una esmena a la totalitat.

Un comiat al pare

A penes una quarantena de pàgines que un fill dedica al seu pare mort. I no es tracta d'una elegia ni d'un enfilall de llocs comuns amarats d'emotivitat. Hi ha una volguda contenció en aquesta carta que José Luis Peixoto (Galveias, Portugal 1974). Hi ha també una evocació amorosa, un dolor per la desaparició d'aquell qui has estimat sabent que ja mai més compartiràs amb ell l'experiència joiosa (o trista) de la vida. 

I l'agraïment perquè dels pares també  s'aprèn o s'intueix què és la vida: "M'ensenyaves. Entre el somriure tendre dels ocells que s'aixecaven volant dels camps minsos de palla i el son pesat que les alzines projectaven sobre la terra, les teves sentències de professor s'avançaven als meus moviments".

La mort dels estimats ens apropa al silenci absolut, a la no vida i per això ens esgarrifa. Només ens queda preservar-los en el record. 

"Pare. Dorm, petitet, que has significat tant. I em dol al pit mai més poder-te sentir veure tocar. Pare. onsevulla que estiguis, dorm. Petit. Eres un poc molt de mi. Descansa, pare. Ha quedat el teu somriure en tot allò que no oblido, has quedat tot tu dins meu. Pare. Mai no t'oblidaré". 

Tots voldríem ser recordats com Peixoto recorda el seu pare. 

De aquellos polvos, estos lodos

Aurelio Martí Bataller publica "Internacionalisme o nacionalisme? Socialisme i nació als territoris de llengua catalana (1931-1936)" a partir de la seva tesi doctoral "Discursos de nació i identitat nacional espanyola en la cultura política socialista:el Partido Socialista Obrero Español a la II República". 

D'entrada s'ha d'agrair que l'autor hagi agafat com a marc del seu treball els Països Catalans (si n'exclouem la Catalunya Nord, per raons òbvies). No sovintegen treballs amb aquest abast territorial tot i que fa poc, per exemple, se n'ha publicat un altre: "Història de la literatura popular catalana". 

I la conclusió a la qual podem arribar és que ni en el període republicà s'hi deixa entreveure en el discurs del PSOE cap compromís amb el federalisme. Ni en el debat constitucional ni en la praxi política del partit. Com diu Martí "la participació socialista del nacionalisme historiogràfic espanyol comportava una visió essencialista de la nació, alhora que una càrrega castellanista". Tant des de Madrid com des de les organitzacions territorials del PSOE al País Valencià, les Illes o Catalunya. Sovint eludint cap reflexió, cap iniciativa sobre d'aquests respectius àmbits. L'anella anava de l'àmbit local al nacional espanyol: "així es construÏa un patriotisme municipal que es connectava a la nació espanyola, tot elaborant una relació de doble direcció entre municipi i nació". En el cas valencià, com diu el de Llutxent, "la militància socialista valenciana (...)rebia un missatge que assumia i reproduïa la identitat nacional espanyola des de la mateixa cultura política socialista". I això també es fa present en la nul·la presència del valencià en els seus òrgans d'expressió, en una actitud refrectària a participar en el debat sobre l'Estatut d'autonomia, en la no reivindicació de les Germanies (mentre es feia una vindicació clara dels Comuneros), l'oposició a l'extensió del decret de bilingüisme del Ministeri d'Instrucció Pública que afectava Catalunya...

A Catalunya les coses si fa no fa foren igual. Amb el benentès que aquí hi aparegué una organització pròpia del socialisme català, la Unió Socialista de Catalunya. 

Així, mentre la FSC va demanar el vot faborable a l'Estatut de Núria, l'ASB sol·licità l'abstenció (abans les JSC havien fet campanya a favor de l'ensenyament en espanyol a les escoles, per exemple). Contra la llengua catalana també s'hi manifestà Fabra Ribas al congrés de la UGT de 1932: "(el català) que todos los catalanes amamos,pero que no es el medio más apropiado para fomentar la solidaridad que debe existir entre todos los obreros de la República". 

A les Illes les coses foren com al País Valencià, amb l'excepció remarcable d'Alexandre Jaume i Andreu Crespí. Els socialistes balears s'oposaren a l'Estatut -aquí també hi jugà un gran paper la qüestió de la insularitat-. 

Com conclou l'autor del llire,"Els socialistes estigueren especialment atents al manteniment de la unitat i unicitat territorial i sobirania espanyola, així com recelosos envers la conversió del català en un element significatiu"