Pujol revisitat

Per un llibre com El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014) res hagués estat tan nociu com passar desapercebut. No ha estat així, molts han vist en el treball de Jordi Amat una obra d'aquelles que aguantaran el pas del temps perquè ens dóna claus per entendre i interpretar el nostre passat més immediat. D'altres n'han estat molt crítics: "un aplec d'articles mal cosits" (Francesc Vilanova, Serra d'Or, oct. 2015) o "llarg i súbtil pàmflet" (Jordi Manent, Revista de Catalunya, oct, nov, des 2015). 

Jordi Amat  mira de respondre allò que a l'últim número de L'Avenç Josep Maria Muñoz formula de forma molt clara: Com hem arribat fins aquí?

La resposta per ell és molt clara: pel conflicte secular entre catalanisme i espanyolisme, pel ·"recent i calamitós procés estatuari" i, aquí l'autor hi posa tot l'èmfasi, per "les dues dècades llargues! del nacionalisme governant la Generalitat -un lideratge solidíssim- i els marcs mentals que (...) va poder implementar a un sector molt important de la ciutadania". 

Afirma Amat, i amb això és facil coincidir amb ell. que "Pujol ha estat el president més important de tota la Catalunya moderna". Però el llibre no és, de ni bon tros, un enèssim intent de passar comptes amb el pujolisme, des d'un catalanisme d'esquerres contrari al procés independentista, des d'una "orfenesa" d'un passat sense hereus, el del "maragallisme".

Com apunta Ernest Alòs a El Periódico, El llarg procés "no és un argumentari per confirmar conviccions".

Jordi Amat, nét d'un col·laborador de Destino, Manuel Amat, deixeble de Jordi Gràcia i columnista de La Vanguardia, té un especial interès en denunciar els usos espuris del passat

però presentar l'actual independentisme com una extensió lógica del pujolisme" em sembla un error així com presentar el pujolisme con un nacionalisme  integrista, una simplicació pueril. 

El llibre explica molt bé el trànsit de l'hegemonia en el món del catalanisme, des del catalanisme progressista al pujolisme durant els anys seixanta, les operacions de Cambó per trobar un àmbit d'actuació dins el franquisme, les poc exemplars vides d'alguns que van passar del catalanisme a la denúncia de "falses rutes"...

L'afany d'Amat per donar una visió global dels catalanismes durant el franquisme i la Transició em sembla molt encomiable però és una tasca massa ambciosa per resoldre-la només a partir d'aquestes 360 pàgines. Amb tot  El llarg procés és un llibre no cojuntural, com tants d'altres, penso que continuarà tenint interès durant molts anys.

Persianes avall

Ha tancat la pastisseria "La Colmena" de Gràcia http://www.pastisserialacolmena.com/ com a conseqüència de la la Llei d'arredament urbà.  I em sap eu perquè és un lloc que relaciono amb la meva infància i amb el costum de cada diumenge d'anar a comprar el tortell de nata o el braç de gitano....per no parlar dels torrons de Nadal o aquells caramels que et quedaven enganxats als queixals per molt que els rosseguessis. 

Recordo els diumenges amb el pare, quan passaven pel mostrador de  la pastisseria a buscar el tortell de nata, Un cop triat i embolicat amb un cordillet, el depenent et donava una nota amb el preu i, a tocar de la porta, un senyor ja gran, et cobrava darrera d'una petita taula. Sempre et trobaves els mateixos veïns, sovint amb La Vanguardia sota el braç. Tot molt previsible i "burgès". I tan agradable! Entrar a la pastisseria era deixar-se amarar per les aromes de tots els dolços haguts i per haver, per aquella tebior que arribava de l'obrador...

Encara resta la casa mare, a la plaça de l'Àngel. Per quant detemps? Vés a saber. Per molt emblemàtic que sigui l'establiment ningú li assegura la continuïtat. Això de Barcelona cada vegada pinta pitjor i no sembla que l'administració Colau li preocupi ni poc ni gens. Fa temps vaig llegir un article de Josep Maria Espinàs que parlava de les cafeteries i pastisseries històriques de Viena, de l'orgull ciutadà per la seva continuïtat, de la seva condició de senyals d'identitat...Potser això és el que ens separa d'un cert concepte de civilització.

Com en Charlton Heston a "El planeta de los simios", crido: "Yo os maldigo a todos!". 

"La Colmena" del carrer Gran de Gràcia

Un valencianisme triomfant

Els esplèndids resultats a les passades  eleccions locals i a Corts, van permetre no només consolidar el seu paper en la política valenciana sinó fer que, per primera vegada, el valencianisme tingués un paper decisiu. Tan decisiu que governa a la capital i cogoverna a les altres dues ciutats amb més pes del País: Elx i Alacant. També ho fa a la Generalitat, fent costat al socialista Ximo Puig. 

No ha estat fàcil. Derrotat clamorosament durant la Transició enmig de la "la batalla de València" guanyada  pel blaverisme, el nacionalisme valencià ha hagut de repensar-se i trobar un camí que, més enllà de la seva matriu fusteriana, pogués ser percebut com a útil per a un gruix important de la població. I més, tenint en compte que el País Valencià és la tercer comunitat autònoma (després de Madrid i Castella-la Manxa) que se sent eminentment o únicament espanyola. 

La seva preeminència actual en l'escaquer polític no és aliena a l'ensulsiada del PP que, un cop fagocitada la Unió Valenciana, va ser percebut per una clara majoria dels valencians com el partit que millor defensava els interessos valencians. 

Per conèixer els budells del blaverisme,i per extensió, de l'anticatalanisme al País Valencià, cal llegir, com he fet aquest dies, l'obra de Vicent Flor, Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana que se sustenta en la seva tesi doctoral. Conèixer les arrels del blaverisme, aquest populisme conservador, de retòrica antimodernitzadora i

Vicent Flor amb el seu llibre Noves glòries a Espanya

Amadeu Mezquida, secretari de l'AC Tirant lo Blanc

antiintel·lectual, anticatalanista en tant que espanyolista ens assenyala amb precisió, que aquest "regionalisme banal", en paraules de Flor, és una nova tradició política que ha vingut per quedar-se. i només en la mesura que els valencianistes de Compromís sàpiguen encarar de manera diferent el problema de la identitat i desconstruir una identitat espanyola, majoritària al País Valencià de la mateixa manera com han sabut fer una aposta clara per la regeneració democràtica, el risc d'un retorn al blaverime més exaltat i retardatari quedarà exonerat.

De propostes de futur, precisament parla Amadeu Mezquida a El valencianisme enfront d'Espanya. Una anàlisi estratègica, l'exitós estratega de la victòria de Joan Ribó a l'alcaldia de València iactual secretari general de l'Associació Civíca Tirant lo Blanc. 

Roth, Henry Roth

El llinatge Roth ha donat escriptors excepcionals. Tots tenim present el nom d'en Philip Roth, l'etern aspirant a Premi Nobel de Literatura o el de l'autor de La marxa Radetzky, Joseph Roth. Però de l'Henry Roth jo no em sabia res. Res de res. Un desconeixement que és bastant generalitzat. Els entesos diuen que l'Henry Roth, nascut com en Joseph a començaments  del segle XX, a la regió austrohongaresa de Galítsia, és un dels grans. I de Digueu-ne son que és la novel·la que inaugura la gran literatura jueva nord-americana  que donarà noms tan extraordinaris com Saul Bellow, Isaac Bashevis Singer o el mateix Philip Roth. 

Poca broma doncs! Potser aquest desconeixement de la rellevància literària d'Herny Roth pugui ser atribuïda al fet que quan Digueu-ne son va aparèixer, l'any 1934,  no va rebre ni l'atenció de la crítica ni la del públic. Tant és així que Roth es va dedicar a feinejar en coses tan diverses com fer de llenyataire, treballar en un psiquiàtric  o fer de criador d'ànecs. 

Però trenta anys després una nova edició de Digueu-ne son l'acollida del públic fou extraordinària i se n'arribaren a vendre més d'un milió d'exemplars. Roth reprengué l'escriptura i ja a les vellúries escriurà una tetralogia autobiogràfica. 

M'interessava llegir un llibre sobre el món jueu a començaments del segle XX i vaig ensopegar amb aquest, gairebé com qui no vol la cosa. Vaig tenir sort perquè és un llibre extraordinari. que des dels ulls d'un nen, en David, ens explica l'arribada d'una família jueva d'Àustria a Nova York durant la dècada dels trenta: conflictes familiars, friccions entre el món jueu i el món dels gentils, la presència del sentit de pecat i de culpa, identitat i religió...Un bon treball del traductor, Xavier Pàmies, capaç de treballar els diversos registres que són presents en el llibre: el col·loquial, el de les criatures  el dels immigrants que encara no tenen prou fluïdesa a l'hora de fer servir l'anglès i que utilitzen en l'àmbit familiar el jiddisch barrejant les dues llengües sense ni adonar-se'n. 

I estilísticament, precisió, claredat i la presència, que s'intueix, d'en Joyce. 

Vindicació del localisme

Vaig anar a veure "El rellotger de Gràcia" ara fa cosa d'un mes. Una iniciativa que ha aplegat un munt d'entitats i que ha estat un èxit si tenim en compte l'assistència de públic que ha omplert de gom a gom la Sala Montseny durant els tres dies de representació. 

Que la Sala Montseny no és el Teatre Lliure ni el Teatre Nacional és cosa sabuda. Ni l'adaptació de la novel·la d'en Joan Lafarga es pot comparar, posem per cas, amb un Ibsen o amb el nostrat Jordi Casanovas. Tampoc entre l'elenc s'hi intuïa cap Emma Vilarasau o Sergi López. Però crec que no aniria massa errat si digués que a tots els espectadors ens va agradar poder participar en una iniciativa com aquesta. 

"El rellotger de Gràcia" és una peça teatral que ret homenatge a Albert Mussons, regidor del districte pel PSC, un home que estava darrere de moltes de les iniciatives que tenien a veure en la recuperació de la nostra memòria col·lectiva. I, per damunt de tot, és un cant d'amor a la nostra Vila. A la nostra història, a la nostra tradició, a un cert orgull de sentir-nos graciencs...Sense un cofoisme eixorc que no ens deixi veure les mancances que avui té el nostre barri però sabedors que Gràcia s'inscriu de ple en una tradició republicana, progressista, liberal i catalanista.

A mi, ser de Gràcia m'ha permès ser català. Gràcia forma part d'allò més entranyable que tinc, la meva infantesa. Bàsicament encara sóc el fill de la senyora Teresa, aquell que anava a buscar llet a la vaqueria del carrer Vic, el qui es preguntava, assegut a les escales de la placeta de Narcís Oller de qui era aquell bust que mig s'entreveia entre la brossa que l'envoltava, el que xipollejava amb l'aigua dels bassals del carrer, que mai ningú feia arreglar, el que recollia els terrossos de sucre que li donava el paraigüer cenetista de la Plaça de la Llibertat, qui preguntava què li havia passat al lampista de la Riera que tenia la cara desfigurada, una resposta que mai arribava fins que un dia vaig saber què eren "coses de la guerra", el que anava als Lluïsos a jugar a tenis taula, com molt abans havia fet el seu tiet, el que mirava embadalit l'aparador de "La Colmena", la pastisseria que abans de la guerra es deia "El Rusc" i que no se n'ha tornat a dir...

Diuen que potser per la Festa Major es tornarà a representar a la Plaça de la Vila, en el marc del cent-cinquantè aniversari de la inauguració de la torre del rellotge. Vés a saber si amb el temps, la representació d' "El rellotger de Gràcia" formarà part de les tradicions com Sant Medir, com la Festa Major, o com les més recents com l'evocació de la Revolta de les Quintes de 1870. 

Eloi Babiano, un gracienc il·lustre

S'ha mort Eloi Babiano. Babiano, que presidia el Taller d'Història de Gràcia, era un historiador que havia treballat per a la divulgació de la història local. Una divulgació feta sempre amb rigor. El vaig entrevistar, ja fa temps, per a l' Esquerra Nacional. Deia Babiano que els historiadors locals "som una mena de garants de la memòria col·lectiva, de la història oral i dels petits fets locals que si no els recollim nosaltres, segurament es perdrien". http://www.esquerra.cat/documents/en94-web.pdf

L'any 2013, amb en Josep Maria Contel havia publicat L'Abans de Gràcia. Recull gràfic 1869-1976, una monumental obra de més de vuit-centes pàgines que fa les delícies de tots aquells que ens sentim vinculats a la Vila.

També cal esmentar entre les seves aportacions a la historiografia local obres com Baldiri Reixac, l'escola del Park Güell o una  biografia sobre l'arquitecte Antoni Rovira i Trias. I, amb motiu del cent-cinquantè aniversari del Campanar de Gràcia, en sortirà un llibre pòstum. Babiano tenia previst, segons explicava ell mateix en l'última entrevista a Ràdio Gràcia, http://dev-gracia.bcn.cat/radiogracia/podcasts/2014_12/2014_12_05_entrevistaeloibabiano.mp3 una història sobre l'Orfeó Gracienc que lamentablement no veurà la llum. 

Una història nacional que de debò sigui mereixedora d'aquest nom, no pot negligir les aportacions que es fan des de l'àmbit local. Som, en aquest sentit, un país privilegiat. Hi ha un munt d'entitats locals dedicades a refer la història del seu municipi, de la seva comarca, del seu barri. Una recerca feta amb criteri i amb voluntat divulgadora. Aquesta vessant divulgadora també va estar molt present en la feina de Babiano, amb iniciatives com el programa "Cantonada" que presentava ell després del decés d'un altre patriota gracienc, el socialista Albert Musons o La Gràcia fotografiada per Josep Barrillon (2013). 

Per poc Babiano no podrà veure la posada en escena de l'adaptació teatral de la novel·la d'un altre gracienc entusiasta, Joan Lafarga que amb El rellotger de Gràcia http://elrellotgerdegracia.cat/  ha fet una altra aportació valuosa per tal de mantenir la nostra consciència en tant que graciencs i catalans. 

Periodisme

Amb l'excusa de l'any Xammar, he llegit el llibre Periodisme, un aplec d'articles de l'escriptor vallesà, recollits pel seu amic Josep Badia. He de reconèixer que tinc una flaca per aquells escriptors (i periodistes) proclius  a la polèmica i als posicionaments poc donats a la retòrica. Xammar no acostuma a tenir pèls a la llengua i tant se li en fot de quedar bé o de contradir l'opinió majoritària, i, si es dóna el cas, en el cos a cos si troba d'allò més a gust. 

Clar que a vegades pot resultar injust en les seves apreciacions però, fet i fet, millor això que plegar-se als llocs comuns, als sobreentesos, a les convencions dels elogis previsibles o a les contingències que a tots ens acompanyen. 

Del llibre ressaltaria les cròniques enviades a La Veu de Catalunya amb motiu de la seva estada a la Rússia soviètica l'any 1925 on, a partir de l'observació de coses aparentment insignificants, fa un retrat implacable del règim totalitari. 

I, especialment, l'últim capítol que el compilador anomena "Periodisme literari". Són textos breus i inèdits fins que van aparèixer en aquest llibre que data del 1989.

Escrits el 1940 a l'exili, l'autor hi aboca un enyorament que fa de pensar ja que Xammar va

viure la majoria de la seva vida fora de Catalunya i no era un procliu a efusions sentimentals.

Però, és clar, eren  escrits fets des d'un exili forçat, imposat pel franquisme. Tot parlant de l'hivern a Catalunya, escriu Xammar: "...N'hi ha que diuen que la Primavera no tornarà mai. Són gent de poca fe. No els cregueu. Si sentiu, de vegades, trontollar massa fort l'esperança, penseu en els minyons de muntanya i la mestressa de la masia pirinenca, en el pagès de Riells,en el soci de l'Ateneu Barceloní i la seva mare, que coneix la virtut de la sopa escaldada, en el patró de la barca de la Costa Brava, en el propietari Castanys, en el metge Morell. Al ple de l'hivern, ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya".