Lluhí i Vallescà

Ara fa cosa d'un any va aparèixer "Joan Lluhí i Vallescà. L'home que va portar la República". El llibre, escrit pels historiadors Enric Ucelay-Da Cal i Arnau Gonzàlez i Vilalta, ha passat del tot desapercebut. Només Enric Juliana, un dels homes forts de "La Vanguardia", en va parlar elogiosament amb finalitats "torticeras".

Com és possible que aquesta biografia, la primera, d'un dels fundadors d'ERC, l'home pont entre Barcelona i Madrid, conseller primer de Macià, conseller de Justícia de Companys i ministre de Treball no hagi tingut més ressò als mitjans? Tot i el seu gran protagonisme durant la dècada dels trenta, Lluhí és un perfecte desconegut. Joan Baptista Culla en parlà, i subratllà el seu pes específic, a "El catalanisme d'esquerra (1925-1936)" i en les memòries i biografia de Joan Casanelles, el seu gran amic i còmplice. També recordo un article, prou revelador, del mateix Culla aparegut l'any 1978 a"Serra d'Or","Joan Lluhí i Vallescà o la frustració d'un laborisme", que, curiosament, no surt esmentat en les fonts consultades pels autors del llibre.

D'aquest oblit els autors en parlen prou: "No va escriure llibres d'impacte (...). El seu paper important a la Guerra Civil semblà una fugida".I abans la seva figura quedà eclipsada per Macià, a qui gosà contradir, un cop expulsat del partit, només fou  el cap de fila d'un petit partit, el PNRC, Mort Macià, la funció que feia Lluhí, que tant va contribuir a fer possible Esquerra Republicana,representar  republicanisme dins d'ERC, la féu Lluís Companys. Fins i tot Josep Tarradellas, un cop esclatada la guerra, li traurà protagonisme, tot i l'important paper que Lluhí féu al consolat de Tolosa. Com diuen els autors del llibre per justificar aquest oblit de Lluhí, "potser fou l'últim republicà català". També hi ajudà el seu caràcter esquerp,altiu, ambiciós,frívol...que tantes animadversions li provocaren dins i fora del seu partit.

El llibre que demostra un extens coneixement de l'època i una escriptura amena que tant posa en context el personatge, el republicanisme que va rebre del seu pare,Josep Lluhí i Rissech com ens parla de la vida sentimental de Ventura Gassol, dels dirigents d'Esquerra, amb afirmacions una mica sorprenents per gratuïtes com del propi Lluhí. Per no parlar de les notes sobre la pel·lícula "Casablanca", prou interessants

De carlins i altres romanços

Aquests dies he llegit Records de la darrera carlinada i Els estranys. El món dels carlins ens queda, inevitablement, molt lluny. I com acostuma a passar amb els perdedors, en el millor dels casos només ens mereix una mirada commiserativa. Però no és, ni de bon tros, negligible la seva empremta en la Catalunya d'avui, 

Mentre que Records és la crònica desencantada que Marian Vayreda fa de la seva pròpia experiència durant la tercera carlinada, a Els estranys hi troben una reflexió sobre la condició humana enmig d'un relat vigorós i amè. 

I, en ambdós, una treball lingüístic important. Tant l'olotí com el solsoní, potser per la seva mateixa condició nadiua, destil·len tots els registres de les seves varietats dialectals al servei de la versemblança del relat. I més en el cas de Raül Garrigasait que és l'editor de la Fundació Bernat Metge. 

La novel·la del solsoní ens presenta les vicissituds del prussià Rudolf von Wielemann a la Solsona de Don Carles on hi ha anat a raure per servir la causa de l'Ordre i la Tradició. Però què hi té en comú un aristòcrata de  la Prússia del dinou amb l'esvalotat i violent mossèn Tristany? Res, encara que serveixin, suposadament, la mateixa causa. A la rereguarda un esperit refinat com el Wielemann només trobarà consol en l'amistat del metge Foraster, un lliurepensador....

Vayreda, un clàssic nostrat, ens presenta en primera persona els records dispersos de la seva condició militar, i com es de difícil contrastar les conviccions més pregones quan han de ser defensades amb les armes. Sense deixar, això sí, de donar-nos una imatge poc edificant del desori de les tropes carlines. 

Lectures del tot recomanables i, si pot ser, val la pena llegir-les una darrera l'altra

Oblits i recuperacions

Què ho fa que un autor literari oblidat pel pas del temps o per  les modes del moment retorni a la vida dels vius, literàriament parlant? Suposo que hi juga el factor sort, o les relectures que, forçosament, cada generació fa del seu llegat cultural. En el cas de Jirí Weil (1950-1956) la reivindicació que en féu, a finals dels vuitanta,  l'etern aspirant a Nobel de Literatura, Philip Roth que,com Weil, també és jueu, fou decisiva. 

A nosaltres ens arriba tot just ara de la mà Viena Edicions i del traductor Jaume Creus, feta directament del txec,  que han inclòs en la seva prestigiosa col·lecció "El cercle de Viena", tant "Mendelssohn és a la taulada" com "Viure amb una estrella". 

Weil fou perseguit tant per l'stalinisme -tot i que era comunista- com pel nazisme, per la seva condició de jueu,  una experiència que marcà la seva obra literària. Les obres esmentades ens parlen de l'experiència nazi i ho fan descrivint l'angoixa que es manifesta en les petites coses quotidianes, posant de manifest l'arbitrarietat i l'obscenitat del  totalitarisme. També hi troba lloc per un humor súbtil perquè l'humor és la manifestació més elevada de tots els processos de defensa. 

Algú podria pensar que, finalment, ens trobem amb una manifestació més  de l'anomenada "literatura de l'Holocaust", un testimoni més de la Xoà. No és això, Weil està a l'alçada de Levi,  Wiesel i Kertész. Literàriament ens trobem davant una narració que dóna testimoni de la vergonya més gran de la Humanitat i ho fa amb els vímets de la gran literatura, els dels grans escriptors. 

Literatura sarda, literatura

La culpa la tenen dos asturians: Gregorio Morán, i les seves "Sabatinas intempestivas" i Francisco Alvarez que, a través de l'editorial Hoja de Lata, ha traduït de l'italià la novel·la, "Estirpe"  del sard Marcello Fois. 

Perquè, qui es pot resistir a les recomanacions de l'iconocasta i provocador Morán? I més quan diu de Fois que és un digne hereu de Tolstoi i Turguénev. Certament, Fois, de qui en català podem llegir "Sempre caro" i "Memòria del buit", és un esplèndid escriptor i "Estirpe", una novel·la que no passa desapercebuda. Es tracta del primer lliurament d'una trilogia que repassa la història d'una saga familiar i, alhora, la història de la Sardenya del segle XX. Totes seran traduïdes a l'editorial asturiana Hoja de Lata  per Francisco Alvarez, bon coneixedor de l'italià, periodista i autor literari en asturià. 

Una saga que arranca de Mercede i Michele Angelo, dues persones sense orígens que formen una família envoltats per la tragèdia i la brutalitat i que han de plantar cara a la irrupció  de la modernitat  que arriba del  bracet d'una Itàlia que posa en qüestió les conviccions, l'estil de vida, les rutines quotidianes...

També és una novel·la que parla de l'illa, de viure un món abrupte, reclòs en ell mateix, on la brutalitat és arreu."Estirpe" és una novel·la que retrata la violència amb una senzillesa que esborrona.

Com diu Fois, "als sards ningú els va explicà que eren italians", I ho assumiren des de l'entusiasme o des de la indiferència. Aquesta novel·la també ens parla d'això i també d'"aquella porció de la veritat que no troba paraules per ser expressada". 

Tan de bo "Estirpe" trobi editor en català. 

La nació 

La nació no és com el dinosaure d'Augusto Monterroso, una realitat preexistent des de principi dels temps. És una construcció històrica. I en la seva fesomia actual, data de fa poc. 

L'historiador espanyol José Alvarez Junco va escriure Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo XIX ja fa una pila d'anys, concretament el 2001, una obra que fou reconeguda immediatment per l'stablishment, concretament, pel Ministeri de Cultura i la Real Academia de la Lengua. I, òbviament, per El País que el va qualificar com "uno de los  más extraordinarios libros de historia publicados en los últimos lustros".

Ho és, entre d'altres coses, perquè no n'hi ha molts que hagin esbrinat com neix la nació moderna, en aquest cas, l'espanyola. I perquè aquesta comesa no és senzilla: "definir el yo nacional, el "nosotros" básico que ha de ser sujeto de tan importantes derechos y deberes políticos, no és una operación transparente ni explícita". I perquè els primers interessats en negar aquesta construcció nacional, aquesta invenció, "la comunitat imaginada" ,són els nacionalistes. 

És durant el segle XIX quan es forja la nació espanyola (de fet, el terme nacionalisme apareix per primera vegada el 1798 a Memòries per a servir a la història del jacobinime de la mà de l'abat Barruel). I aquest llibre analitza com els liberals, els primer en intentar-ho, van fracassar. i com la iniciativa la prengueren, a contracor, els conservadors. el nacional-catolicisme. 

Llegint el llibre, tan interessant i tan ple d'aportacions, s'hi veu com a l'autor li dol que aquell nacionalisme no reeixís del tot. L'autor aprofita sempre que pot per assenyalar la contribució catalana a la construcció de la nació espanyola, de Jaume Balmes a Milà i Fontanals, d'Antoni Capmany a Felip Pedrell...

Després de subratllar l'èxit limitat del nacionalisme espanyol, que transcorre paral·lel al dels "nacionalismes perifèrics", l'autor s'apunta al "patriotisme constitucional", el mateix que avui ens nega el nostre dret a decidir el futur de la nostra nació. 

Stefan Zweig, perdurar 

Acabo la lectura d'El món d'ahir: Memòries d'un europeu i la casualitat ha fet que, simultàniament,  aparegui un article sobre Zweig al setmanari El Temps. De fet, es tracta de la traducció d'un article a The Economist que  subratlla la seva actualitat. http://eltemps.cat/per-que-els-europeus-tornen-a-llegir-stefan-zweig/

Escrit a les acaballes de la seva vida, enmig de la voràgine del nazisme, que finalment el colpirà, aquest és un llibre d'aquells que els entesos tenen com a clàssic. No només perquè hagi perdurat més enllà del pas del temps sinó perquè ens dóna claus per entendre'ns i entendre el món i perquè ho fa amb la finesa i la capacitat dels grans escriptors. 

Apassionat de la unitat europea i de conviccions liberals -dos credos que a l'Europa d'entreguerres no eren precisament populars-, les seves consideracions ens resulten, avui que la construccio europea trontolla i que la política de debò es troba assetjada per populismes i ideologies totalitàries, molt actuals. 

"¿Com un poble podia creure en les promeses de l'Estat que anul·la totes les seves responsabilitats envers el ciutadà perquè li són incòmodes?", "La pitjor maledicció que la tècnica ens ha fet caure al damunt és la d'impedir-nos de fugir, ni que sigui per un moment, de l'actualitat", "...la gran massa sempre es decanta cap al costat on es troba el punt de gravetat a cada moment", "un sap que el veritable rumb de la vida ve determinat des de dins; per embolicat i absurd que ens sembli el nostre camí i per més que s'allunyi dels nostres desigs, al capdavall sempre ens porta a la nostra meta invisible".

Zweig, un europeu que creia en la capacitat transformadora de les paraules, un europeista que creia en el futur d'Europa, va veure com aquelles conviccions s'anaven pel pedregar amb els dos incendis que devastaren el continent el 1914 i el 1939. 

La seva Europa era d'abans de la primera confrontació bèl·lica, una Europa previsible, pròspera: "Mai no he estimat més el nostre vell Món que en aquells últims anys abans de la Primera Guerra Mundial,mai no he confiat més en la unitat d'Europa, mai no he cregut més en el seu futur que en aquella època en què ens semblava albirar una nova aurora". 

Stefan Zweig

El "món d'ahir" de Zweig ja fa temps que no existeix però persisteixen les pors que l'autor austríac denunciava. "però tota ombra és al capdavall filla de la llum"

País Valencià, la fi d'un règim

La virtut del llibre del periodista Víctor Maceda és la de no ser pretensiós ni elaborar tesis encimbellades i pretensioses. Es tracta, simplement, d'un reportatge on, negre sobre blanc,se'ns explica l'ascens i caiguda d'un règim que durant vint anys va fer del saqueig una norma. Un llibre adreçat a tothom però que  als catalans ens permet una aproximació a allò que Enric Juliana defineix en el seu pròleg com "el territori més delicat i imprecís del mosaic hispànic". 

I és que el País Valencià no permet reduccionismes infantils. Si el PP ha pogut governar gairebé totes les institucions del país durant dues dècades és perquè va saber construir un "regionalisme" que, a base de "grandes eventos" col·locà el País en l'escaquer ibèric, perquè va saber deglutir el regionalisme hiperbòlic i excèntric d'Unió Valenciana a través del "pacte del pollastre, perquè per mitjà d'una política més efectista que no efectiva va crear el miratge d'un "poder valencià" a recer d'un cicle econòmic de creixement. I gràcies a la inestimable ajuda d'una oposició del tot ineficaç, amb un PSPV-PSOE sotmés a periòdiques lluites fratricides i un nacionalisme valencià que no acabava de sintonitzar amb el seu poble. 

L'últim capítol d'El despertar valencia. La caiguda d'un règim i la irrupció del canvi porta un títol que hauria de ser profètic "Renaixement". La fi del cicle del PP, si més no per ara, s'explica per la mala gestió (pèrdua del sistema financer valencià, fiasco dels grans projectes emblemàtics com Terra Mítica, la Ciutat de la Llum, l'aeroport de Castelló, etc), per la corrupció generalitzada i sistèmica i per l'eclosió d'allò que Maceda anomena un nou valencianisme, personalitzat en les figures de Ximo Puig, els més valencianista de tots els secretaris generals que ha tingut el PSPV i Mònica Oltra, la carismàtica dirigent de Compromís, 

I és que, com diu Ximo Puig, els valencians estan "exhausts d'ofrenar noves glòries". Consolidar aquesta experiència serà bàsic per normalitzar les relacions amb Catalunya i tirar endavant projectes en comú. 

Gràcies a Víctor  Maceda que sistematitza i analitza amb rigor tanta informació.