Concret, revista dels Països Catalans

Editada per l'Institut Villalonga d'Economia i Empresa ha aparegut la revista Concret. Economia i Pensament. La pandèmia ha fet impossible que es presenti oficialment tot i que, amb dificultats de distribució, es pot trobar a les principals llibreries dels Països Catalans. 

La revista pren el nom d'una d'anterior publicada per joves universitaris valencians a la dècada dels seixanta del segle passat. I com diu Antoni Serra I Moret en la presentació del número u,pretén estudiar "els diferents vessants de l'Arc Mediterrani". 

Dividida, en dos bloc, un dedicat a l'economia i l'altre el pensament, jo en destacaria un article signat per Gustau Muñoz, Damià Pons i Joan Manuel Tresserras on es fan propostes concretes per impulsar una nova connexió cultural, de la societat civil i de l'emprenedoria en l'àmbit dels Països Catalans i on s'indica, entre d'altres, la necessitat d'impulsar una "gran col·lecció de pensament modern i contemporani en català", en la línia de la que va impulsar Edicions 62 i la Diputació de Barcelona amb el nom de "Clàssics del pensament modern". a la dècada dels vuitanta. També és notable l'article "Nosaltres, els europeus: la cultura catalana en l'espai intel·lectual europeu "del valencià Antoni Martí Monterde on destaca les aportacions a aquest debat del menorquí   Marià Rubió i Tudurí a llibres com Més enllà del separatisme (1932). El suecà Antoni Furió, escriu sobre els llocs de memòria dels PaÏsos Catalans on es proposa un enfocament constructivista i no essencfialista dels llocs de  memòria per tal que no siguin entesos com un cànon immutable. I un interessant article de Josep Acebillo sobre la interacció camp-ciutat on, a partir de l'experiència dels consolats de mar de València, Barcelona i Mallorca proposa que es tingui en compte per a nous models teritorials glocals. 

El bloc d'economia inclou una entrevista entre Guillem López Casasnovas i Joan Font on s'afirma la necessitat de tenir grans objectius com un objectiu estratègic de país, Luz Parrondo  ens parla sobre la indústria 4.0, Carolina Luis i Nicole Kalemba sobre el turisme de qualitat i la sostenibilitat a l'EURAM. Sobre l'EURAM (Euroregió de l'Arc Mediterrani), les seves dades macroeconòmiques i les seves interrelacions escriuen Joan B. Casas i Gariel Bracons, de logística escriu Josep Vicent Boira, comissionat del Govern espanyol pel Corredor Mediterrani, d'infraestructures, Andrei Boar  on destaca el lacerant tracte que rep l'aeroport del Prat, amb menys inversió i despesa per part d'Aena, de demografia, Andreu Domingo i Jordi Bayona on el repte serà gestionar les migracions, les relacions entre economia i benestar són analitzades per Oriol Amat i Elies Seguí. 

Neix una nova publicació valenciana que s'adreça al conjunt dels PaÏsos Catalans i que va en la línia d'altres grans publicacions valencianes com Afers, Caràcters, Mètode L'Espill....Serà qüestió de no perdre-li la petja. 

Israel, una admiració sense dissimulació

"La Vanguardia" dedica el seu últim dossier a Israel. Es tracta de publicacions bimestrals que analitzen temes d'actualitat de forma reposada, lluny de la immediatesa obligada dels diaris. Hi escriuen persones expertes, professors universitaris,analistes, economistes, diplomàtics. Val la pena llegir aquesta publicació que ens apropa a un país i a una realitat que no podem obviar perquè la cultura jueva és, també, part de la nostra. 

El meu interès per Israel va començar amb la lectura de Éxodo" de Leon Uris en aquelles edicions de butxaca de l'Editorial Bruguera que estaven tan mal enquadernades que se't desfeien als dits. 

Una introducció "emocional" a un tema que, en el pas del temps, t'adones que es força complex. Però des d'aquells dies d'abans de l'adolescència fins ara sempre he entès que la raó, o bona part de la raó, eren del costat de l'Estat d'Israel. 

Aquesta publicació del dossier se centra en els problemes d'ara mateix. En són un munt i la publicació defuig qualsevol anàlisi que miri d'empetitir-los. 

Molts d'aquests problemes rauen en la mateixa condició de l'Estat d'Israel perquè "un Estat que es proclami jueu resulta impensable sense una clara majoria jueva, la qual cosa depèn de la forma en que s'acabi per subdividir el territori". A l'article d'Omri Boehm, professor de filosofia de la Nova Escola d'Investigació Social de Nova York es pregunta si l'Estat jueu pot ser una democràcia liberal. El Tribuna Suprem d'Israel ha declarat que no existeix una nació israelí sinó jueva. Si això és així ser jueu resulta essencial per a ser israelí. I aleshores, què en fem de la població àrab israelí?

Un altre gran conflicte que amoïna, i força, és l'augment de jueus ultraortodoxos que aviat seran el grup més nombrós, per sobre dels àrabs, a Israel. La comunitat ultraortodoxa amb una taxa de fecunditat de 6,9 fills per dona, davant dels 2, 4 de la resta de mares jueves serà, a mitjan segle, la més nombrosa i això pot qüestionar el plurialisme i la cohesió d'una societat tan diversa com la d'Israel.

El dossier ens explica l'ecosistema de "start-ups", vinculats en bona mesura a l'Exèrcit, el més fort de l'Orient Mitjà, la baixa taxa de desocupació d'Israel, un 3,8, la revolta de la classe mtijana israelí, els desafiament a la seguretat nacional, la política exterior i els seus vincles amb els països del Golf davant l'amenaça iraniana, les relacions amb els Estats Units...

Qui vulgui saber una mica més d'aquests país hauria de llegir aquest dossier. Una realitat complexa, un país extraordinari!

Més enllà dels netsukes

Què és La llebre amb ulls d'ambre? És un dubte que també es planteja l'autor, Edmund de Wall: "Ja no sé si aquest llibre és sobre la meva família, sobre la memòria, sobre mi mateix, o si continua sent un llibre sobre aquests petits objectes japonesos (els netsukes)". És tot això i molt més. És la història de l'antisemitisme a Europa, un recorregut per l'alta burgesia del segle XIX i XX, una passejada que recorre  l'art del nostre temps, un cop d'ull als costums de la societat...

Tot comença amb una herència rebuda del seu oncle avi, Ignace Ephrussi de 264 netsukes. Els netsukes són petites figures tallades d'ivori, fusta, laca o nacre, definits per un col·leccionista com "molts rics, mols simples, molt tàctils". I és que el tacte hi juga un paper important perquè com deia Edmon de Gouncourt "l'home que toca un objecte amb dits indiferents  (...) és un home que no té passió per l'art". Aquestsa "preciosa bijuteria lil·liputenca" va començar a interessar Charles Ephrussi, un cop instal·lat a París des de la seva Odessa natal. Els Ephrussi -els reis del blat- eren una de les grans fortunes jueves d'Europa juntament amb els Rothschild. El París del 1870 estava pres per una febre de "japonesisme", Goncourt, Proust, Zola, l'impressionisme n'anaven plens d'aquesta dèria de la qual no n'era aliè Charles, un mecenes i coneixedor del món artístic (arribarà a ser el director de La Gazette, una influent revista artística).

Aquesta estreta relació amb el món artístic no li estalviarà els prejudicis antisemites. El llibre indica com Renoir n'era d'antisemita. Perquè l'antisemitisme era molt important fins i tot abans de l'afer Dreyfus que convulsionaria la vida francesa durant 12 anys. Per exemple, el 1880 un reputat antisemita, Édouard Drumont publica La Frances juive i se'n venen 100.000 exemplars i fins al 1914 n'havien sortit 200 edicions. 

Charles Ephrussi que és el personatge que inspira el Charles Swann de A la recerca del temps perdut regalarà la seva col·lecció de netsukes al seu cosí Viktor de Viena quan aquest es va casar. 

L'antisemitisme austríac és diferent del francès.. És més virulent i troba a la Universitat el seu focus principal a través de les fraternitats universitàries i i les kravalle, les batusses entre antisemites i jueus i socialistes. Els Ephrussi són també principalíssims protagonistes de la vida vienesa. Tant és així que el fill d'en Viktor, Ignace, apareix a La marxa Radetzky d'en Joseph Roth. 

I és a Viena on les coses es precipitaran,per als Ephrussi fins al punt que que Alfred Rosenberg, un dels ideòlegs del nazisme, instal·larà els seus despatxos al Palau vienès del Ephrussi. Tot és requisat, expoliat, robat però Anna, una dona de confiança del servei dels Ephrussi, aconsegueix fer-se amb els netsukes i el 1945 els lliurarà a Elisabeth, una de les filles d'en Viktor.L'Elisabeth, ara instal·lada  a Anglaterra, lliurarà la col·lecció a l'Iggie el seu germà. l'Ignace,  que acabada la guerra s'anirà a viure al Japó: i a la seva vegada, aquest deixarà en herència la col·lecció a l'autor del llibre que viu a Anglaterra...

Un periple, el de la col·lecció, que explica en part la tortuosa peripècia de l'Europa contemporània. I que també ens serveix per interrogar-nos sobre què significa ser d'un lloc: "En Charles va morir a París sense deixar de ser rus. En Vicktor va tenir mala sort i va ser un rus a Viena durant cinquanta anys, després austríac, després ciutadà del Reich i després apàtrida.L'Elisabeth va conservar la ciutadania holandesa durant els cinquanta anys que va viure a Anglaterra. I l'Iggie va ser primer austríac, després nord-americà i, al final, un austríac que vivia al Japó".

Un llibre extraordinari, Sàpiens.

De nou, un llibre d'un autor jueu, Yuval Noah Harari (Qiryat Atta, 1976). Sàpiens és un best-seller, un llibre exitós, traduït a més de trenta llengües. És un llibre de divulgació. Sí, és tot això. Però també és un llibre extraordinàriament ambiciós. Només cal que llegim el sots-títol: "Una breu història de la humanitat". Déu n'hi do! O dit d'una altra manera, la història de l'homo sàpiens. Aquest extraordinari propòsit és, a més a més, explicat de forma amena i suggestiva. En acabat et trobes amb més interrogants que certeses. I això sempre és intel·lectualment estimulant. 

Per aquest historiador l'homo sapiens neix amb la revolució cognitiva, "el punt en què la història es va declarar independent de la biologia" i el secret es troba amb l'aparició de la ficció, quan "un nombre gran de desconeguts pot cooperar amb èxit si creu en mites comuns".quan "és capaç de reajustar la seva conducta ràpidament en consonància amb les necessitats de canvi".Harari en el conjunt del seu voluminós llibre, sis-centes pàgines, no para de fer afirmacions que, d'entrada, ens poden resultar sorprenents. Diu Harari "els caçadors-recol·lectors primitius són les persones més hàbils i amb més coneixements de la història". I és que per sobreviure tothom tenia que tenir unes habilitats mentals extraordinàries. Amb l'agricultura i la ramaderia la gent va poder confiar cada vegada més amb les habilitats dels altres. O quan assenyala que el viatge dels primers humans a Austràlia és un dels esdeveniments més importants de la història perquè "era la primera vegada que un humà era capaç de sortir del sistema ecològic afroasiàtic". O quan parla de la Revolució Agrícola i la qualifica del frau més gran de la història i la defineix com la que va ser capaç de mantenir més gent viva en pitjors condicions. O quan indica que probablement hi hagi alguna raó biològica universal que expliqui per què gairebé totes les cultures han valorat més els homes que les dones (força muscular, agressivitat, gens que els fan més ambiciosos i competitius...)

També fa afirmacions contundents com quan diu que "Tenim el dubtós honor de ser l'espècie més mortífera en els annals de la biologia", "la història és una cosa que ha fet molt poca gent mentre la resta de la població llaurava els camps i traginava cubells d'aigua", "¿Com podem distingir el que està biològicament determinat del que la gent simplement intenta justificar a través dels mites biològics? Una bona regla general és que "la biologia permet, la cultura prohibeix".O "La coherència és el paradís dels esperits obtusos".O, referint-se als imperis afirma que si fossin tan dolents què diria això de nosaltres mateixos que ens basem en el llegat imperial. De les religions diu "Els monoteistes han tendit a ser molt més fanàtics i proselitistes que els politeistes"

Per a Harari anema cap a una cultura global única que no vol dir homogènia. I això vé de lluny: primer va ser l'ordre monetari, després l'ordre imperial, més tard el religiós (on també uinclou les ideologies).

Quan parla de la història fa afirmacions com aquesta: "La història no es pot explicar amb un criteri determinista i no es pot predir perquè és caòtica" "...la història no és un mitjà per fer prediccions precises".

Una altra afirmació contundent, la Revolució científica no ha estat una revolució del coneixement sinó de la ignorància. L'ideal del progrés neix amb aquesta revolució, una revolució que té com a objectiu final donar vida eterna a la humanitat (el projecte Gilgameix, pàg. 376).

I més polèmica: "la felicitat està en mans del nostre sistema bioquímic, podem deixar de perdre el temps en reformes polítiques i socials".

I el llibre, que ens indica que l'homo sapiens està arribant a la seva fi, acaba amb una inquietant pregunta "què volem voler? Els que no s'espanten davant d'aquesta pregunta probablement és perquè no hi han pensat prou". 

Ucraïna, una història d'un país que se n'ha sortit

El llibre de la jueva Anne Applebaum (Washington, 1964) no és un llibre qualsevol. La seva lectura esborrona i ens mou a la reflexió. Per què l'opinió pública i, especialment la d'esquerres, ha estat més contemporitzadora amb els crims de Stalin que amb els de Hitler? Amb el pas del temps i la perspectiva de la recerca que molts historiadors han fet amb rigor i independència de criteri, encara resulta més difícil d'explicar. 

La periodista Applebaum, guanyadora d'un Pulitzer, ha volgut amb Hambruna roja. La guerra de Stalin contra Ucrania explicar-nos què va ser l'Holodomor (en ucranià, hólod-fam i mor-extermini) que tingué lloc a Ucraïna entre 1931-1934 sota la planificació i execució del règim soviètic i que suposà la mort directa de tres milions nou-centes mil persones i el no naixement d'uns sis-cents mil. 

L'autora ens posa sota antecedents: la lluita per la independència d'Ucraïna poc després de la revolució bolxevic de 1917, comandada per la Rada Central (Consell Central), el menysteniment de tots els dirigents de lar evolució cap a Ucraïna que només consideraven com una província, la Rússia del sud-oest proveïdora de gra. Allò fracassà,enmig d'una guerra civil prou violenta,  però la necessitat d'aconseguir gra al preu que fos feu possible la implantació del "comunisme de guerra" que comportaren la militarització de totes les relacions econòmiques.i una virulència sense límits contra els kulaks, els camperols més acomodats. 

És cert que la declaració d'independència de 1918 de la mà de Néstor Majnó fracassà però, amb tot, fou reconeguda per les principals potències europees. I l'animadversió no només dels comunistes sinó també dels tsaristes. Foren anys de guerra, fam i de terror roig amb la creació de la txeca.que acabaren, en principi amb un armistici i, l'any 1921 amb una fam generalitzada que, a diferència del que passaria més tard, no s'amagaria i es miraria d'apaivagar. Paral·lelament es posa en funcionament la Nova Política Econòmica que modulava el procés de col·lectivització i un cert procés d'"ucraïnització". 

Allò també fracassà i una nova fam generalitzada (1928-1929) acccelarà el procés de col·lectivització del camp  que els pagesos, el sector que havia estat donant suport als moviments independentistes veien com una nova servitud. Al mateix temps es va incrementar l'exportació de grans i alimentació fora de la Unió Soviètica, agreujant la situació. Ni les amenaces ni l'extorsió van funcionar no van funcionar i les quotes de cereals imposades des de Moscú no es van complir. Només restava l'extorsió.. un procés que s'inicia el 1931. 

Paral·lelament es va anar produint una autèntica purga en el món acadèmic, editorial, educatiu i religiós  Un cas, el prestigiós Institut Pedagògic Nizhin, creat a principis del segle XIX, on havia estudiat Gogol, es tancà el museu i la seva revista i es procedir a una purga entre professors.

I arriba l'Holodomor, Fins a extrems inimaginables: canibalisme,necrofagia..Qui no s'estava morint era, per definició, sospitós d'amagar gra o menjar. Per camuflar-ho l'autoritat va falsificar o directament va fer desapareixer els censos. Stalin no veia víctimes sinó perpetradors.

Durant l'ocupació nazi es va poder començar a parlar del que havia passat. Però fou a la diàspora,a Europa, Canadà i EEUU on s'emprengueren els primers estudis i gràcies al desastre de Txernòbil de 1986, quan es van començar a qüestionar els secrets de l'Estat, la discussió es pogué fer a la mateix Ucraïna. 

El que passà a Ucraïna, en diguem genocidi (com va voler que se'n digués l'inventor del vocable, el jurista polonès Lemkin), crim contra la humanitat o acte de terror de masses és una ignominia per a tota la humanitat. 

Finalment Ucraïna ha pogut ser lliure i tot que els polítics, d'un signe o un altre, intenten una utilització partidària de l'Holodomor, finalment es coneix, es recorda i s'honoren les víctimes de la infàmia comunista soviètica. 

t

Viure amb l'ai al cor 

Poc després d'acabada la guerra,Françoise Frenkel va escriure Rien ou poser sa tete. Però, qui era Frenkel? Una jueva d'origen polonès que va decidir posar una llibreria dedicada al llibre francès al Berlín d'entreguerres. El pròleg de Patrick Modano ens explica com aquest llibre va reaparèixer de l'oblit gràcies a que algú el va comprar en una llibreria de vell a Niça i va convéncer Éditions Gallimard per tal que l'edités el 2010. 

Desplaçada a París el 1939 quan la situació es fa irrespirable a la capital alemanya,ben aviat també va viure l'antisemitisme a França on patí la connivència amb el feixisme d'un gruix gens negligible de francesos. Però també la solidaritat i la compassió de francesos que tingueren la capacitat de plantar cara l'oprobi. i a qui dedicà aquest llibre."Dedico aquest llibre als homes de bona voluntat que, generosament, amb una valentia inesgotable, varen oposar la voluntat a la violència". 

La revolució francesa

Éric Vuillard ens va enlluernar amb L'ordre del dia. I aquest 14 de juliol, digue-m'ho clarament, no li ha sortit tan rodó. A priori el tema s'ho val, la presa de la Bastilla, la revolució francesa, l'entrada del poble a la història...

I ho fa amb uns recursos semblants als que ja va fer servir a la seva exitosa novel·la anterior. Recollint informació, documentant-se... Amb una clara intenció, la d'explicar-nos, com diu el novel·lista, la història dels homes que desapareixen tal com van aparèixer a la Història, com a simples siluetes. Perquè la revolució la van fer els obrers, els botiguers, la gent de mal viure, les dones, la menudalla moguts per un convenciment que recorre la història, que tots naixem lliures i iguals. 

Certament abans havia aparegut una nova ideologia, el lliurepensament, l'enciclopedisme...Però la revolució la feren els 30.000 francesos que feren seva Paris i, finalment, prengueren la Bastilla. No la feren ni D'Alembert, ni Voltaire ni Diderot...ni Mirabeau...

Llegint Vuillard, a vegades se't fa present els Moments estel·lars de la història per allò de la voluntat d'explicar-nos la història amb recursos narratius. 

L'autor, a més de treure de l'oblit el gran protagonista de la revolució, el poble. posar de relleu el paper de París perquè "la ciutat és el mtijà que l'home ha trobat per fugir del projecte de Déu". París, "més viva que la foguera, més sorollosa que totes les trompetes", és una de les ciutats més immenses del món i serà l'escenari de l'aixecament de la multitud, d'una revolta radicalment popular i emancipadora. 

Diu Bernard Pivot que és "una novel·la fulgurant. Una lliçó de literatura i de moral política", És possible però és una narració sense ritme, amb llarguíssimes enumeracions d'aquella part de la humanitat que la història no registra. Un propòsit lloable, una plasmació literària no del tot reeixida.