Sobre la llengua dels valencians

Carles Fenollosa (València, 1989) és un filòleg valencià, doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València que ha publicat tant narrativa Narcís o l'onanisme i Guerra, victòria, demà com assaig La modernitat frustrada, premi València d'assaig 2025. 

Aquest professor d'institut que es va posar a parlar en valencià quan era adolescent ja que els seus pares no el parlaven perquè, com passava tot sovint, els avis varen decidir parlar en espanyol als seus fills, es proposa amb irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians superar un dèficit de memòria, la que afecta els valencians que desconeixen la trajectòria, sovint gloriosa, de la literatura valenciana.

"No és un llibre per a erudits, és un llibre per a lectors". Efectivament, el llibre té una voluntat didàctica i pretén ser útil i capaç de despertar consciència i d'impulsar a l'acció. I com diu un altre filòleg, Josep Daniel Climent, "Irreductibles ens pot ajudar a recuperar el relat de la història que hem viscut i a recobrar el control sobre el futur del català".

No només és un llibre per als lectors valencians. Els catalans, que quan parlem del País Valencià ho fem amb una certa arrogància o, encara pitjor, amb una total ignorància, hi tenim molt a aprendre sobre l'evolució de la literatura i l'ús social del valencià. Amb el supòsit, ben improbable, que el País Valencià ens importi, encara que només sigui una mica. 

També hi surt, és inevitable, "la qüestió del nom: "La qúestió del nom és secundària. Els valencians poden anomenar llengua valenciana la que nosaltres anomenem llengua catalana. La cosa important és el fet de l'idioma i aquest es viu a les terres de València". Ho diu Pompeu Fabra. El que cal mantenir és la unitat de la llengua. I que cadascú li digui com vulgui. Perquè "Al capdavall, qui més clara té la unitat, menys por té a la diversitat". 

L'autor també es permet algunes crítiques a Joan Fuster. L'autor se sent més proper als posicionaments de Joan Francesc Mira. 

Un llibre destinat sobretot a valencians. Però no només. 

Entrevistes a l'hora de les grans esperances

Chaves Nogales va morir prematurament a l'exili i per una immensa majoria el seu llegat periodístic i narratiu va restar perdut sota el pes del pas del temps. Però sort n'ha tingut de Maribel Cintas que li va dedicar la seva tesi doctoral i ha publicat  íntegrament  la seva obra narrativa i periodística gràcies al mecenatge de la Diputació de Sevilla, ciutat on va néixer el 1897.  

Però qui era Chaves? Un periodista que va treballar a l'Heraldo de Madrid, Ahora, Estampa...; un home liberal, amic personal d'Azaña, maçó i allò que, sovint despectivament, s'ha anomenat un republicà burgès. En aquest mateix bloc hem ressenyat, amb un indissimulat entusiasme, La vuelta a Europa en avión. Un pequeño burgués en la Rusia roja i l'enlluernadora A sangre y fuego. Héroes, bestias y martires de España.

A El Gobierno de la República. Entrevistas a sus dirigentes, Chaves, en tant que redactor en cap i sotsdirector d'Ahora entrevista als homes del nou govern nascut de la revolució democràtica del 14 d'abril: Azaña, Lerroux, Largo Caballero, Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, Alcalá-Zamora i el president de la Generalitat, Francesc Macià. El llibre inclou també les cròniques del viatge del president de la República per Múrcia.

A la primera entrevista, dedicada a Manuel Azaña que a més de president del Consell de ministres era el ministre de la Guerra, aquest explica en què consisteix la seva reforma de l'exèrcit dedicada per una part a desmantellar "el militarisme palatí i la conspiració de les casernes" i per l'altra a  modernitzar i professionalitzar l'exèrcit. Azaña que per mi era el polític millor preparat de la República, acaba la seva entrevista dient "Jo sóc polític perquè sóc optimista, i crec que la funció del governant -que no és la mateixa que la del polític- ha de consistir en portar l'esquema intel·lectual del seu país futur a la realitat social o legislativa". De l'entrevista a Lerroux m'ha sorprès el "projecte d'un túnel submarí sota l'Estret de Gibraltar", que cent anys després tornar a estar subjecte a discussió. I Domingo que explica que en el primer any de la República es varen obrir set mil escoles.

I a l'addenda on parla dels viatges de Niceto Alcalà a Múrcia, on es rebut per multituds entusiasmades, una observació premonitòria: "Tot està ara en què la República no les decebi més que allò purament indispensable; en la defraudació que fatalment existeix sempre en fer-se realitat la il·lusió. Però res més". La República va decebre els sectors populars davant les urgències històriques de reparació per  tanta marginació. També hi contribuí, això sí, el boicot de les dretes. 

Un tal Jordi Fraginals

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912) és, segons Antoni Puigvert, "una de les novel·les més interessants de la narrativa modernista", un cicle, el de les novel·les  modernistes, que s'inicia amb Els sots ferèstecs (1901) d'en Raimon Caselles. 

I, efectivament, el seu autor, Josep Pous i Pagès,  després d'aquesta novel·la es dedicà a la dramatúrgia i de novel·les modernistes d'un cert pes ja no en trobarem. 

Jo n'he llegit l'edició de 1979 de les MOLC però ara fa poc Adesiara n'ha tret una nova edició amb pròleg de Josep Morgades. 

Jordi Fraginals, fadristeny (fill d'una familia pagesa que no és l'hereu), és enviat al seminari com mana la tradició i el cap de la família, Mateu Fraginals. En Jordi Fraginals no s'hi troba bé al seminari i, a més, s'ha enamorat i, desobeint la voluntat paterna, ho deixa córrer. La novel·la presenta el problema de l'individu que lluita per "salvar i afirmar la seva individualitat" tot fugint d'un destí imposat. Una trama, aquesta, ben modernista! Els entesos diuen que la novel·la oscil·la entre el realisme i el psicologisme, això sí, sense cap concessió al ruralisme com sovint passa en la narrativa modernista, vegeu, per exemple Solitud de Víctor Català. Això sí, de descripcions del paisatge n'hi ha i sempre són agraïdes: "...de sobte arribà, impetuosa, baixant en follia de les serres canigonenques, l'escabellada fúria del tramuntanal, fort i violent com en el cor de la hivernada". 

M'ha sorprès la proximitat de la llengua i més tenint en compte que "La vida..." fou escrita fa més d'un segle. M'hi reconec en  aquesta llengua, cosa que, com és normal, a vegades no passa. Amb algunes expression, això sí, que em són desconegudes com la interjecció "Reïra de bet!", ben contundent. 

La novel·la abraça tota la vida d'en Jordi Freginals. Fins el final, un final que només en Jordi decidirà fent ús de la seva llibertat. 

Deia Carles Riba que Pous i Pagès "fou un escriptor combatiu conscient que els mots comporten idees que cal defensar i guardar"

Quedem-nos amb una frase d'en Freginals com a inspiradora: "Sols la revolta salva". 

 Els promesos, la novel·la italiana

Els promesos es tinguda per la primera novel·la italiana i

també la primera que fa servir una llengua inexistent fins aleshores, un precedent de la llengua nacional, una koinée que més endavant seria la llengua italiana tal com la coneixem avui. 

La novel·la va aparèixer el 1827 i en català la traduí Maria Antònia Salvà (1922-23) a petició de Joan Alcover. Una traducció que anys més tard -concretament el 1981- es publicaria a les Millors Obres de la Literatura Universal, supervisada per Francesc Vallverdú. 

Estem davant una novel·la històrica ambientada a la Llombardia, aleshores sota dominació castellana,  entre 1628-1630.

Per Manzoni la novel·la històrica "és una representació d'una condició determinada de la societat mitjançant fets i caràcters tan propers a la realitat que se'n pugui considerar com una història tot just acabada de descobrir". 

El llibre  ens explica les vicissituds de dos enamorats, Renzo i Lucia, que veuen com el seu amor és torpedejat per Don  Rodrigo. I enmig un rebombori del pa i la pesta. Com diu Giuseppe Grilli és una novel·la per al poble, per als patriotes italians del Risorgimento. 

Aquesta novel·la fundacional de la literatura catalana es pot llegir com una novel·la d'aventures, com una lluita no resignada contra el destí, com la victòria de l'amor davant els seus enemics: la voluntat vencent els adversaris de la llibertat i les forces reaccionàries. No debades Manzoni era un liberal partidari de Víctor Manuel II. 

Dos segles després encara fa de bon llegir. 

uP

La revolució freudiana

Crec que el primer llibre que vaig llegir d'en Stefan Zweig va ser gràcies a la recomanació d'un amic. Era    Fouché, una brillant biografia d'un personatge execrable que explica molt bé, encara ara, l'actitud de molts polítics. I a partir d'aquí n'han vingut moltes més de lectures del vienès, algunes de les quals he ressenyat en aquesta pàgina. 

Sweig fou un dels autors més populars de la primera meitat del segle XX. Domina a la perfecció la novel·la, la divulgació històrica i la biografia. En totes elles excel·leix. 

Ara bé, Sigmund Freud. La curació a través de l'esperit, traduït per Marc Jiménez Buzzi a Fragmenta Editorial no és una biografia, més aviat ens trobem davant d'un assaig   que mira d'explicar-nos la revolució conceptual que va representar la psicoanàlisi, tot un reactiu davant una "època moralment malalta" i les resistències que va haver de vèncer començant per la moral cristiana, els costums, la família, la ciència, la Universitat...

I com diu el crític Joan Burdeus, "tornar a la prosa de Zweig fa que ens adonem de fins a quin punt avui s’ha degradat l’estàndard de la divulgació. Zweig era un autor de masses i avui és impensable un pamflet tan ben escrit i alhora tan intel·lectualment elevador". Perquè l'afany de Sweig és fer-se entendre per un públic ampli, el seu, no necessàriament entès amb la psicoanàlisi. 

Freud, com diu l'autor del llibre ens ajuda "a mirar la nostra vida sense falsa vergonya" endinsant-se en el  món de l'inconscient, que gràcies a ell, deixa de ser incognoscible perquè "és de la profunditat que provenen les nostres accions més autèntiques" i què és la psicoanàlisi si no descobrir els secrets més profunds de cada persona. Zweig sap de la importància de la psicoanàlisi quan diu "és probable que en el futur la història del pensament situarà aquest moment creatiu de la psicologia al costat dels grans moments revolucionaris de Kant i Copèrnic, que amb un sol desplaçament de l'angle de visió intel·lectual van transofrmar tot el pensament del seu temps". 

Amb Freud es canvia l'actitud davant el problema sexual, "deslliura el concepte de la sexualitat de l'activitat sexual fisiològica, al mateix temps l'allibera de la seva estretor i de la difamació que representa titllar-la d'activitat anímico-corporal, "baixa"", un autèntic desafiament a la moral social de la seva època. I afirma, per exemple, que "la vida sexual de l'home civilitzat està greument malmesa".

El llibre acaba amb una afirmació que em sembla important: la revolució freudiana no pot convertir-se en un dogma perquè la psicoanàlisi només té una finalitat: ajudar als homes a conèixer qui són  i com han arribat a ser qui són, quines són les seves personalitats. 

Zweig i Freud, dos vienesos per a la història de la humanitat. 

Hitler al poder

Pels volts de Nadal vaig comprar dos llibres que tracten d'un mateix tema: l'arribada de Hitler al poder. Com Mussolini abans, Hitler va acabar amb una democràcia liberal,  la República de Weimar. Ho va fer amb una rapidesa insultant i sense miraments. Avui les nostres democràcies també es troben amenaçades. No es tracta d'establir paral·lelismes ahistòrics però,  qui no veu amenaçada les llibertats per l'autoritarisme i l'auge dels populismes de dretes? 

Els llibres són "Síndrome 1933" de Siegmund Ginzberg, editorial Gatopardo  i "Febrero de 1933. El invierno de la literatura" d'Uwe Wittstock, editorial Ladera Norte, ambdós periodistes, Ginzberg  corresponsal durant molts anys de L'Unità i Wittstock periodista del Frankfurter Allgemeine Zeitung. I s'agraeix perquè sovint els historiadors quan escriuren no se  n'acaben de sortir i la lectura dels seus llibres resulta tediosa. El periodisme té més per la mà això de fer-se entendre, de prescindir d'allò superflu, de ser precís i deixar-se de circumloquis farragosos. 

Síndrome1933 ens explica els mesos immediatament anteriors a l'anorreament de la República de Weimar. El llibre també té una finalitat manifesta: establir analogies, no similituds, amb l'actual moment. Diu l'autor "...constato perplex que les coses segueixen empitjorant. Ens apropem als anys trenta del segle XXI". Ginzberg diu "no tinc solucions ni receptes, només ofereixo material per a pensar". I tant que fa pensar!

L'aproximació de Wittstock és tota una altra: l'actitud de la intel·lectualitat alemanya davant de l'arribada del nazisme al poder. Febrero de 1933 parla de la responsabilitat moral de l'escriptor i de la terrible circumstància amb què es van trobar: "adonar-se de quan un moment històric exigeix decisions personals sobre la pròpia existència" perquè "ni el prestigi, la fama o la confiança amb les institucions no varen protegir ningú". Mentre Jospeh Roth toca el dos tan aviat Hitler a ser canceller, Thomas Mann, amb una peripècia política vacil·lant, sembla més preocupat per enllestir el seu llibre sobre Wagner que sobre les "bagatel·les" polítiques mentre el seu germà Heinrich Mann manté una actitud més bel·ligerant contra el nazisme. Per al llibre defilen Brech, Hans Fallada, Alfred Döblin i també aquells intel·lectuals que es deixaren seduir pel nou règim. El llibre transmet molt bé la sensació d'asfíxia que el nazisme va anar implementant ràpidament des del seu accés al poder. 

Acabem amb una frase de Ginzberg que ens aporta un bri d'esperança: "la política segueix essent l'única que ens pot salvar". 

Una literatura que malda per sortir de la invisibilitat

 La literatura catalana que es fa a la Catalunya Nord és, sovint, ignorada de Barcelona estant. Això, lamentablement, també es podria dir  de la literatura en la nostra llengua que es fa al País Valencià o a les Illes. Constatem, doncs, una deficiència endèmica que cal superar. Amb tot, es dóna el cas que aquest febrer les dues principals revistes catalanes, L'Avenç i Serra d'Or es fan ressò, i molt, de la Catalunya Nord literària. En el primer cas, amb un avançament editorial d'un llibre de Joan de Déu Domènech dedicat a Bosch de la Trinxeria i en el segon amb un bon dossier centrat en la literatura catalana que es fa a la Catalunya Nord. 

Amb tot, dos escriptors nord-catalans han aconseguit, poc o molt, ser tinguts en compte per al conjunt de la nostra literatura: Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís, ambdos nascuts el 1963. Dos escriptors amb ambició literària, amb un bon domini de la llengua i que habitualment publiquen a editorials del Principat.

Aquest estiu he llegit "Una cançó de pluja" d'en Joan-Lluís Lluís de la qual l'autor ha dit que és la novel·la més curta que ha escrit i la que li va dur més de temps de donar per acabada. 

Es tracta d'una faula protagonitzada per Ella-Calla, una orangutana de Borneo que travessa l'illa per retrobar-se amb els seus i que és la narradora i protagonista, des de la cosmovisió ´orangutana`, de la novel·la. I enmig xocarà amb la misèria i també amb la grandesa dels humans. El llibre ens parla del món animal, de  l'experiència del trauma, dels límits entre els humans i els animals, uns limits imprecisos, de la capacitat d'empatia. L'exercici literari és ambiciós: preguntar-se què pensa una orangutana.

A l'epíleg l'autor ens explica algunes de les claus del llibre: "...els animals amb el respecte  no en teniu prou: necessiteu i merixeu alguna altra cosa, una empatia activa però discreta, una forma de fraternitat, una amistat a distància, una pausa indefinida en la relació il·lusa de dominant a dominat". 

Gràcia, l'àmbit de tots els àmbits

 Algú podria pensar que "El carrer de la xocolata" (2025) d'en Ramon Solsona és un exercici literari abocat a la nostàlgia, una mena d'enyorament dels temps passats. I no és ben bé això sinó, més aviat, unes memòries de la familia Solsona durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta. 

Diuen que l'enyorança sempre és reaccionària. Però què enyorem? Jo crec que allò que enyorem és la nostra infància o la nostra joventut i no les contingències materials del passat. I ens posem a enyorar quan el nostre futur s'escurça i no en podem esperar gaire res. 

L'èxit del llibre, si més no per mi, rau en el fet que els records d'en Solsona són uns records que podem compartir molts de la seva generació. El llibre és d'alguna manera, un testimoni generacional, ens parla de coses que hem viscut, que hem patit: la irrupció dels electromèstics que feren més fàcil la vida de  les mestresses de casa com la rentadora, l'arribada del SEAT 600 -a casa no, que érem pobres-, els jocs d'aquells anys com el cavallfort, els "Juegos Reunidos", el tren elèctric, l'escola franquista i el seu adoctrinament (jo em bona mesura me'n vaig salvar perquè vaig anar als Escolapis i sóc una mica més jove que en Solsona), la vida associativa de Gràcia, tan rica i de tanta llarga tradició: els Lluïsos, el Centre Moral, l'Orfeó..., la vida al carrer i el sentiment de pertinència a un barri tan especial com és, encara, Gràcia. Una repassada al passat, un passat tamisat per la memòria. 

I tot això se'ns explica amb un estil planer, sense floritures, sovint cercant una certa oralitat. 

Recordem la dedicatòria del llibre: "A la nostra generació. A pesar de tot hem sortit bastant normals"...Bé, normals fins a cert punt....

 Espinàs, una mirada perspicaç

Ara fa cosa de tres anys ens va deixar Josep Maria Espinàs després d'una dilatada vida i d'una extensa producció literària i periodística. És, segurament, una persona respectada per gairebé tothom. I d'una popularitat molt àmplia gràcies a le seva secció "A la vora de..." des del primer número del diari Avui, els seus programes televisius i per ser l'autor, juntament amb Jaume Picas,  de l'himne del Barça. 

Llegir A peu per la Llitera. Viatge a la frontera de la llengua (1990) no formava part de les lectures que tenia previstes però me'l va passar un bon amic i no m'hi  podia negar. I ho agraeixo perquè, tot i que els llibres de viatges no formen part dels meus predilectes, la lectura d'aquest m'ha estat molt plaent. Potser també hi influeix que l'any passat vam visitar una altra comarca de la Franja, el Matarranya, que Espinàs també va trepitjar i en va escriure un llibre, A peu pel Matarranya (1996). 

Que no busqui el lector una guia turística d'aquesta comarca perquè no es tracta d'això. Des que va començar a escriure sobre les seves visites a peu pel territori, en el llunyà 1957 acompanyat per C. J. Cela, Pirineu de Lleida, l'autor -en aquest cas  amb la seva editora, Isabel Martí. es proposa tota una altra cosa: "no hi vinc a empaitar ningú ni a forçar res, sinó al contrari: hi vinc a ser emotivament forçat per la vida que flueix espontàniament al meu voltant. No fabrico el que vull que passi en aquests llibres, només narro el que passa pel camí de les hores viscudes".perquè "en un viatge a peu s'aprèn a pair les coses  a poc a poc, i a donar a cada cosa el seu temps". Aquesta és, justament,  la filosofia d'aquests viatges a peu la qual cosa no elimina, ni de bon tros, unes descripcions del paisatge i del paisanatge excepcionals. 

A mi m'ha agradat el capítol dedicat a Peralta de la Sal on va nèixer Sant Josep de Calassanç fundador dels Escolapis, on vaig estudiar. A Peralta s'hi conserva una relíquia del sant, una vèrtebra, en un reliquiari de plata i d'or. 

Resum de tot plegat: en la literatura, com en la vida, t'has de deixar sorprendre.

Lovecraft for ever

Hi ha lectures que t'acompanyen tota la vida bé sigui perquè les vas llegir en un determinant moment de la teva vida i et van obrir tot un món de sensacions noves o bé perquè són obres cimeres de la literatura universal. 

Vaig llegir "Lo que acecha en el umbral" en la meva època d'estudiant i és de les lectures d'aquella època que recordo amb més "carinyo". Ara, moltes dècades després, he tingut l'ocasió de rellegir-lo amb la meva llengua amb el títol "El que xiuxiueja en la foscor" gràcies a Laertes edicions que està fent una feina magnífica editant sistemàticament Lovecraft. I he tornat a sentir el mateix interès de quan era un adolescent, Si nota la mà del mestre de l'horror còsmic!

Una gran traducció de Jordi Dausà de qui també recomano l'epíleg que dóna algunes claus per entendre l'envitricollat món lovecraftià

Hi ha un tema, possiblement tangencial, però que a mi sempre em provoca una certa prevenció. No hauria de ser així perquè, com es diu, hem de ser capaços de separar l'autor de la seva obra. No és el  meu cas. I és que l'autor era un personatge repulsiu: classista, masclista,  xenòfob, antisemita, simpatitzant de l'època colonial britànica, del feixisme i del nazisme, amb idees supremacistes...Vaja, un autèntic cretí. Amb tot, es veu que al final de la seva vida i a partir de la Depressió i la crisi del 29 va virar en el seu posicionamemt ideològic i va fer costat a Roosevelt... 

El cert és, però, que Lovecraft és un dels referents de la literatura de terror d'ara i de sempre i és possible que, com s'apunta en l'epíleg "la seva obra virava cap al que podríem considerar un estil de ciència-ficció molt personal".

Com es diu a la contraportada,  les narracions aplegades a "La biblioteca d'Arkham. Mites de Cthulhu. Volum 3" "exploren els límits de la ment humana enfront de la bogeria i la por desfermada". Jo, com a simple lector, només sóc capaç d'expressar el meu agraïment per aquest llibre que m'ha portat als temps de la meva adolescència. 

"Episodis de la història", alta divulgació en clau de país.

L'any 1959, Rafael Dalmau i la seva filla, Maria del Carme, fundaren l'editorial Rafael Dalmau editor. Amb un propòsit bàsic: divulgar la nostra història nacional amb rigor i d'una manera entenedora per al gran públic. Dalmau, que havia estat militant d'Estat Català, tenia una intencionalitat diàfana, fer conèixer una història oficialment inexistent, la nostra història com a poble. 

Així, el 1960 neixen els "Episodis de la història" que, inicialment haurien d'haver estat una revista però que la censura franquista ho impedí. Aquesta col·lecció, de llibres breus ha comptat amb autors de gran prestigi com Soldevila, Vicens i Vives, Batllori, Tarradell, Fontana així com amb una plèiade d'erudits locals i investigadors d'arreu del territori. 

Recentment n'he llegit dos: Pau Claris i Casademunt. Biografia d'un patriota català, del catedràtic de la UAB, Antoni Simon i El 6 d'Octubre. Palestra i Batista i Roca, a càrrec d'en Víctor Castells. 

El primer publicat l'any passat és una sintètica visió d'en Pau Claris i la revolució de 1640. El llibret inclou per primera vegada la publicació del seu testament. Resulten interessants les reflexions de l'autor sobre el patriotisme d'algú que es veu atrapat entre dues lleialtats, la del rei i la de la pàtria entesa com a comunitat política. M'han resultat interessant conèixer l'ambient familiar,  de pare i avi jurisconsult i el fet que gràcies a una dispensa papal fou canonge del capítol d'Urgell molt abans dels quaranta anys, com era prescriptiu.

El segon és una visió del 6 d'Octubre i, concretament, de la participació de Palestra en aquells fets  així com del paper que hi jugà Batista i Roca, de qui, per cert, ben aviat s'editarà una extensa biografia. El llibre, escrit fa més de vint-i-cinc anys, és l'obra d'algú que ha estudiat diversos aspectes de l'independentisme català. I ho ha fet sense ser historiador però amb una voluntat de rigor manifesta. Analitza què era Palestra, les seves relacions amb els partits polítics, l'organització ORBIS (Oficina de Relacions i Bescanvis), el paper de Batista i Roca com a intel·lectual  independentista...

El llibre, que vaig adquirir a una llibreria de vell, té una dedicatòria a Josep Duran i Rubiralta, que diu "a la memòria del "seu" octubre de 1934". 

En definitiva, per als amants de la història aquesta és una col·lecció, a la vora de quatre-cents números publicats, a tenir en compte. 

 La natura, un debat d'avui i de sempre

Diu Ramon Alcoberro, prologuista de Natura, que Ralph Waldo Emerson (1803-1882) és considerat el primer filòsof nord-americà, sustentador de l'idealisme transcendental, una concepció espiritual, individualista i vitalista que s'identifica en la construcció dels Estats Units. 

A Natura (1836) hi ha una reflexió sobre les relacions entre l'home i la natura, de tanta actualitat avui en dia on constatem les conseqüències d'una economia extractiva que sembla que ens mena a un col·lapse civilitzatori. Com diu Alcoberro tot parlant del llibre que ens ocupa, "ens mostra la necessitat íntima d'un espai de recolliment, d'equilibri, de contempalació, de bellesa natural i de conversa interior". Una naturalesa "que permet revisar el concepte de remordiment (tan protestant, d'altra banda i que en aquest sentit ens allibera de la por, però no de la reverència ni de la sacralitat, és una de les claus de la lectura més significatives de Nature, i en general, del transcendentalisme en la seva vessant ecològica". 

Emerson, que mantingué una influència manifesta sobre Henry David Thoreau i Walt Whitman, considera la natura com a imatge de Déu, com un mitjà a través del qual Déu revela el seu pla a l'home. La natura, a més "satisfà una de les necessitats més nobles de l'home, concretament, l'amor a la bellesa", una bellesa  "és la marca que Déu posa a la virtut".

Déu, en definitiva és la "bellesa suprema. La veritat, la bondat i la belles a no són res més que diferents cares d'un mateix tot". 

Per Emerson  la natura és una metàfora de la ment humana.

Una altra reflexió interessant és la que subratlla que una cosa "és bona només en la mesura que serveix".

Per Emerson l'educació correcta és aquella que connecta amb la natura.

Val la pena llegir aquest llibre amb deteniment, pausadament. Només són noranta pàgines. Hem d'agrair a una petita editorial de Salt, Edicions Reremús, que ens  hagi fet arribar en la nostra llengua aquest llibre tan evocador. 

 Un periodista de debò

Gregorio Morán és un periodista asturià de dilatada trajectòria. Els lectors de La Vanguardia el recordaran per les seves "Sabatinas intempestivas" que va deixar de publicar quan en un  article comparava catalanisme i franquisme. I això explica què en pensa del nacionalisme, del nacionalisme "perifèric" és clar. 

Confesso, perquè és com si confessés un pecat mortal, que li tinc una certa devoció. Tots els llibres que li he llegit m'han aportat un punt de vista diferent, una informació que no disposava, un voluntat manifesta de parlar sense embuts... He llegit, i he gaudit, d'"El precio de la transición", "El cura y los mandarines" i "Adolfo Suárez: la historia de una ambición". Em permeto recomanar-los. I ara "Los españoles que dejaron de serlo. Como y por qué Euskadi se ha convertido en la gran herida histórica de España", publicat inicialment el 1981. Jo n'he llegit la segona, publicada el 2003 amb un nou pròleg d'una quarantena de pàgines. En el pròleg de la primera edició diu Morán. "El llibre està escrit amb la intenció de contar als espanyols una història que no coneixen. Possiblement molts tampoc la vulguin conèixer". I tenia raó, és molt més còmode funcionar a base d'estereotips i prejudicis. 

El llibre abraça el període que va del 1937, el famós pacte de Santoña a 1980, les primeres eleccions al Parlament basc. Per l'autor la història contemporània d'Euskadi té tres protagonistes absoluts: el PNB, Neguri i ETA. A tots reperteix estopa. Però, entemgem-nos, no es tracta de no reconèixer els mèrits que hagin pogut tenir, com a mínim parcialment. 

 

Dintre d'aquesta visió crítica, m'ha resultat curiós la bona consideració que li mereix el PNB, el PNB sota el franquisme. Diu l'autor, d'una dilatada militància comunista, que els únics partits organitzats sota la dictadura eren els comunistes i el PNB. 

Una referència puntual, quan l'autor analitza les relacions entre el PNB i el Departament d'Estat dels  Estats Units, molt importants, a Jaume Miravitlles, que col·laborava amb Antón de Irala. 

I una reflexió que em sembla molt pertinent: "El passat no s'esborra amb presents dignes perquè la història no coneix la goma d'esborrar: és una ingenuïtat aspirar a tenir una biografia coherent a partir sempre de la última posició presa. Les coses son com són, i eren com eren, i ningú se n'ha de plànyer, excepció feta d'aquells que en sofriren les conseqüències". 

 Periodistes que escriuen

Gairebé sense solució de continuïtat he llegit dos llibres de periodistes. L'un "La vuelta a Europa en avión. Un pequeño burgués en la Rusia roja" del sevillà Manuel Chaves Nogales. del qui ja vaig ressenyar "A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España" (1937). L'altre és "El jueu errant ha arribat" del periodista francès Albert Londres que segons l'autor de l'epíleg del llibre "és considerat un dels fundadors del periodisme d'investigació". De Chaves què podem dir que no se sàpiga? Tornat a la vida per la crítica literària no fa pas gaire, ha gaudit també del favor del públic. 

Els dos llibres presenten paralel·lismes curiosos. Escrits si fa no fa al mateix temps, el de Chaves el 1928 i el Londres el 1929, són dos reportatges publicats als seus respectius diaris: "Heraldo de Madrid" i "Le Petit Parisien" fruit d'un llarg viatge per Europa. 

El de Chaves té una finalitat clara:  conèixer de primera mà la revolució soviètica. Però per fer-ho, clar, abans ha de passar per mitja Europa. Un viatge amb avió no exempt d'avaries i peripècies que arriben a fer perillar la mateixa vida del periodista. Resulten sempre perspicaces les seves anotacions sobre, per exemple, Barcelona que deixen entreveure una profunda aversió cap al catalanisme. Més indulgent és amb  França i amb Alemanya però aquí la perspicàcia li juga una mala passada quan afirma que la República de Weimar es troba del tot consolidada (cinc anys després arribarà el cataclisme de Hitler). Un cop arribat a Rússia s'entrevistarà amb Ramon Casanellas, coautor de l'atemptat que acabà amb la vida d'Eduardo Dato el 1921, que retrata com un pobre d'esperit. La visió del comunisme es prou ponderada, no nega els avenços tècnicoeconòmics però no s'està d'impugnar categòricament el règim perquè "Per a la redempció cal passar per la crucifixió?". 

El propòsit de Londres és conèixer el món jueu, no tant el de l'Europa occidental on els jueus en bona part s'han incorporat, quan han pogut, als hàbits i els neguits dels respectius països sinó de l'Europa oriental, els jueus asquenazites. Ens parla dels pogroms, dels guetos, del sionisme primerenc, de la  misèria extrema en què viuen, I d'allò que en bona part els caracteritza: "La passió d'aprendre és també únicament jueva". 

Però qui és el jueu errant? Respon Londres: "Situem doncs, la qüestio jueva allò on és. a Polònia, a Rússia, a Romania, a Txecoslovàquia, aHongria. Allà erra el jueu errant. El jueu d'aquests països és per als altres homes allòq ue el gos foll dels pobles de mala mort aafricans és per als altres gossos". 

Dos llibres ben escrits per periodistes que saben que "La nostra feina no és complaure, tampoc prejudicar, és posar la ploma a la ferida". 

Literatura catalana de l'exili

Per Sant Jordi de  l'any passat vaig entrar a una lllibreria de vell i vaig comprar, a bon preu, "Narrativa catalana de l'exili", un recull d'obres escrites a l'exili. La tria, tota una garantia, anava a càrrec de Julià Guillamon. El llibre el vaig comprar perquè, entre els seleccionats, s'hi trobava "Tots tres surten per l'Ozama" de Vicenç Riera Llorca, un text que feia temps que volia llegir. 

Fos com fos, la qüestió és que el llibre va acabar dormint el son dels justos. I quan l'he tornat a agafar dels textos antologiats n'he triat un altre per llegir: "Crist de 200.000 braços", d'Agustí Bartra on s'hi narra la seva experiència al camp de concentració -així els anomenaven els francesos-  d'Argelers. Bartra també va passar pel d'Adge, el camp dels catalans, del qual precisament se n'ha publcat no fa pas massa un excel·lent llibre a cura de Laia Arañó. 

Un llibre, aquest, que m'ha semblant molt interessant. S'hi descriuen les pèssimes condicions que van rebre els refugiats republicans per part de les autoritats franceses però l'autor no s'hi recrea. Com he llegit aquests dies es tracta més d'una aproximació psicològica que no pas sociològica. Al capdavall Bartra és un poeta i la seva mirada n'és de poètica. Perquè es tracta de "saber sofrir", de mantenir la dignitat. Tot el llibre transpua vitalisme i un cant a l'amistat, l'amistat en l'infortuni

Diu Bartra: "El simple fet de respirar ´era un invisible poema, una meravella indescriptible". o "Sí, la llibertat, com l'amor, només podia existir com una riquesa compartida". Un poeta sempre és un poeta, fins i tot en les tribulacions. 

De Bartra, de la seva continua vindicació, n'hem de donar gràcies al professor Samuel Abrams. Tant de bo que li féssim més cas. 

Tinc la impressió que és un llibre que hagués hagut de llegir fa molt de temps. Una sensació bastant recurrent. Però en fi, com que ni sóc un lletraferit ni un lector metòdic, més val ara que mai.

La propera lectura sí que serà la de Riera Llorca!

 

Una mirada al món jueu 

Roth és, probablement, un dels escriptors centreeuropeus  més rellevants  del segle XX. Una de les obres que li permeten aquesta distinció és La marxa Rabetzky, reeditada fa poc per l'Editorial L'Avenç. Ens hem de felicitar perquè, de mica en mica, la seva obra es va traduint al català. 

Jueus errants, traduïda magistralment per Pilar Estelrich, recentment traspassada, es va publicar el 1927. se centra en l'anàlisi dels Ostjüde, els jueus de l'Est. La seva mirada sovint focalitzada en les coses petites ni és complaent ni deixa de ser quan s'escau,  càustica. Però sempre des de, no podria ser d'una altra manera,  qui se sent part d'una comunitat ètnica i cultural. 

Roth busca el detall, la proximitat, "l'atenció a les coses i les persones senzilles" especialment del món hassídic, del món del judaisme de l'Europa oriental. 

Diu Roth , en l'últim capítol del llibre: "(...)amb la generació que ara va creixent dins les Joventuts Hitlerianes no podran viure experiències satisfactòries ni els jueus, ni els cristians, ni els europeus conscientment cultes". Roth, recordem que el llibre es publica el 1927, va saber copsar el significat del nazisme i el seu projecte de barbàrie i anorreament de la cultura europea. No calia ser un profeta però molts dels contemporanis de Roth es van negar a admetre la realitat que s'anava covant. L'autor de La marxa Rabetsky era un gran narrador com també fou un gran cronista del món que li va tocar viure. 

La vida de Roth, nascut a la regió de Galítsia -avui UcraÏna- plena de vicissituds i amargors acabà
a París, pobre i alcoholitzat. La seva obra perdura i perdurarà mentre hi hagi gent interessada per la literatura i per la condició humana. 

Treure de l'oblit, recuperar per a la nostra història.

Una de les funcions que té encomanada la Fundació Josep Irla és fer justícia a tot un munt de personalitats d'ERC que el pas del temps potser ha anat arraconant. És una comesa que, amb més o menys encert, ha anat fent durant un munt d'any encarregant a historiadors o persones interessades per  les persones  biografiades. I aquí cal recordar que ERC fou la força hegemònica durant la República, la Guerra Civil i l'organització amb més implantació durant el llarg exili. 

Aquests dies he llegit la biografia que Àlvar Llobet ha fet de Joan Sauret, balaguerí com Sauret. Tot i que Llobet no és historiador de professió -és llicenciat en Història de l'Art- ha fet una biografia rigorosa que vindica tota una vida dedicada al partit. 

Nascut de pares pagesos, de ben jove se'n va a l'Argentina a fer fortuna i on entra en contacte amb la revista Ressorgiment, una de les més longeves editades a l'exili. Aquest  contacte aprofundirà el seu nacionalisme. La mort del seu pare precipitarà el seu retorn a Balaguer on fundarà la revista comarcal Pla i Muntanya i el Centre Català Republicà. Membre fundador d'ERC, diputat al Parlament i, alhora, periodista de La Humanitat, dins el partit ocupa un paper allunyat d'extremismes, tant és així que durant els fets d'Octubre, no se suma, de Balaguer estant, a la proclamació de la República Federal. Ocupà diversos llocs de responsabilitat durant el govern Companys i, com molts dels seus companys, hagué d'exiliar-se. Fidel col·laborador de Josep Tarradellas, mantingué durant l'exili un paper "legalista", contrari a Pi i Sunyer i el seu "autodeterminista" Consell Nacional Català. Escollit Tarradellas president de la Generalitat, el substituirà a la secretaria general d'ERC. Els dos mantingueren una confrontació que duraria anys i panys: des de1954 a 1976.

Mantingué una clara vocació europeista, defensà l'autonomia del partit davant els afanys de protagonisme de Tarradellas i facilità el traspàs de la legitimitat d'ERC des de l'exili, que ell representava, a l'interior, protagonitzat per Heribert Barrera. 

Amb la mort de la seva dona i la seva àmplia família inserida del tot a França, decidí venir a Balaguer a morir, Destaquem la publicació al 1979 de L'exili polític català, un llibre interessant per saber què fou l'exili. 

Un llibre, el d'Àlvar Llobet, que fa justícia a un home al servei del republicanisme federal i del país. 

Ruyra, un dels imprescindibles

Fa unes setmanes en el suplement cultural de La Vanguardia es parlava del mar en la literatura. S'hi recollien algunes novetats editorials vinculades amb  el tema i es feia al·lusió a grans llibres que n'han parlat. Curiosament no s'esmentava Joaquim Ruyra, l'obra del qual s'hi troba íntimament vinculada. És el que passa quan les teves referències no es troben autocentrades. 

Ruyra és, i no cal ser un lletraferit per saber-ho, un referent estilístic i el seu és un model de llengua que els escriptors d'ara haurien de tenir en compte. 

Jo  recordo una foto d'ell a les escales del jardí del Palau Robert on el president Company li lliura una insígnia amb nom de l'Institut de les Lletres Catalanes amb motiu del seu vuitanta-unè aniversari. És un home encongit, a les acaballes de la seva vida com Catalunya que està perdent la guerra i que ben aviat serà ocupada. Poc després, el 1939, moria. 

Vaig llegir, pura xamba, Jacobé i altres narracions, de la MOLC. I me'n vaig dur una agradable sorpresa. Un recull de narracions centrades en el món del mar. I, concretament, en la seva estimada  Blanes. Enlluernat per la llengua que fa servir que recull localismes i expressions pròpies de l'ofici de pescador. L'autor mira de recollir i ser fidel a aquest parlar local en un moment en què l'estandardització no estava del tot consolidada. Aquest embadaliment no era, potser, tant per les històries sinó, justament, per aquest ús enlluernador de la llengua, per aquesta intenció de reflectir el món dels pescadors que sovint es mou  entre la blasfèmia i el fervor religiós, un món de gent pobra, que es guanya la vida com pot, abocada sovint a un mar que de tant en tant es cobra les seves víctimes. 

"Jugar a pedralta o a sotet", "xorrumet", "bovors", "grifolda", "gallòfol", "a sol morent", quina llengua més enaltida, més genuïna, quin bé de Déu!

Ruyra és un observador perspicaç tant del paisatge fastuós dels pobles mariners com de l'esperit dels homes de la mar i, en general, de la condició humana: "La vida és una pilota que, un cop engegada, es perd qui sap a on i no torna mai més a la mà".  Llegir-lo, gairebé un segle després, una plaer! 

Hem d'agrair a l'Editorial Cràter la reedició de "Pinya de rosa. Marines i boscatges", una de les obres senyeres de l'autor. D'un Ruyra que tenia un vincle fort amb Blanes i també amb Gràcia, on visqué. 

 Dencàs vindicat

Resulta sorprenent que una figura de la rellevància política de Josep Dencàs no disposés d'una biografia que posés de manifest aquesta importància.

Certament disposàvem d'una aproximació al personatge a cura de Jordi Rabassa publicada el 2006 a Rafael Dalmau editors que no era altra cosa que un treball universitari del qui temps després seria regidor pels Comuns a Ciutat Vella. Tan mediocre com a polític que com a historiador. 

Enguany, amb l'aparició de "Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït (1900-1966)" dels historiadors Frederic J. Porta, Fermí Rubiralta i Fèlix Vilagrassa es posa remei a aquest buit i aquest biografia, amb les de Josep Pla, Carrasco i Formiguera i Francesc Cambó, s'incorporà a les més rellevants aparegudes recentment. 

Per què ha trigat tant a aparèixer una obra, metículosa i feta amb totes les garanties com aquesta? Sembla obvi que per la incomoditat del personatge. Titllat de feixista, se li atribueix a ell com a conseller de Governació durant el 6 d'octubre el fracàs de la temptativa, A les pàgines del llibre se'ns explica la conversa, l'única conversa, amb el vice-consol italià a Barcelona i els elogis que Dencàs pronuncià sobre el règim feixista que queden clarament contextualitzats. I sobre el 6 d'octubre queda clar que n'hi hagueren dos de 6 d'octubre: el de Companys, que era un intent de reviure el 14 d'abril i era una afirmació republicana davant l'entrada de la CEDA al govern de Madrid i el 6 d'octubre  de Dencàs que era tota una altra cosa. 

El llibre explica una trajectòria que va molt més enllà d'això que acabem de dir. Un metge prestigiós de Sant Andreu i que es guanya molt bé la vida gràcies a la seva clínica, la Sant Jordi abandona la Lliga Regionalista i s'incorpora a ERC on, juntament amb Miquel Badia, "el capità collons" organitza les JEREC, que aglutinen l'independentisme dins el partit. Es parla també com la seva gestió al capdavant de Sanitat i Assistència Social primer i després de Governació va ser molt considerada fins i tot pels seus adversaris polítics. També, després de l'amnistia del 36, com decideix crear un nou Estat Català al marge d'ERC i com, finalment, després d'unes vicissituds que expliquen la seva condició de "maleït", com aquesta organització, en les terribles disjuntives de la guerra, decideix expulsar-lo. 

També se'ns explica l'últim període de la seva vida, instal·lat definitivament a Tànger on aconsegueix de nou fer-se amb una posició econòmica i social, decebut de la política i, o paradoxes de la vida , refà un lligam amb Josep Tarradellas, un dels seus adversaris durant els anys trenta, un Josep Tarradellas que quan la seva vídua li demana sent ell president de la Generalitat de cobrar la pensió que li pertoca com exconseller s'hi nega per la seva actitud el 6 d'octubre però el que s'insinuen els autors és que aquesta negativa respon a una revenja perquè quan Tarradellas li va demanar diners, el doctor de Sant Andreu s'hi va negar. Mesquineses. 

Com es diu al final del llibre "Ni sant,
però tampoc, dimoni, la figura del doctor de Sant Andreu del Palomar mereix un judici històric equànime". Això és el que ha pretès aquest llibre. 

La irresistible atracció de l'anarquisme

La Federació Anarquista de Catalunya ha publicat L'anarquia i el mètode anarquista, un pamflet publicat per primera vegada el 1891 per l'anarquista italià Errico Malatesta i que ara podem llegir en la nostra llengua. 

Malatesta fou un del principals ideòlegs de l'anarquisme;  deixeble de Bakunin, mantingué fortes discrepàncies amb Kropotkin. Per Malatesta l'anarquisme és un ideal ètic i social i "cap sistema no pot ser vital i alliberar la humanitat de la seva servitud, si no és fruit d'una lliure evolució". 

Aquest llibret -un pamflet- té la virtut que és un text llegible, un text fet per fer-se entendre i que sap transmetre la il·lusió per unes conviccions, per unes creences: "l'avenir de la humanitat és més rialler, perquè és més dolça la llei que la governa. Aquesta llei és la solidaritat". perquè "la solidaritat és la llei natural de la humanitat, llei que es manifesta i s'imposa malgrat tots els obstacles, malgrat tots els antagonismes fills de l'actual constitució social". Per Malatesta l'anarquista és la societat d'éssers lliures d'aquesta societat d'amistats. 

Al final del llibre, una frase lapidària: "només amb la llibertat s'aprèn a ser lliure".